Per MIQUEL GASCÓN …
Aquest dissabte passat varem tornar virtualment a Nova York, al potser mes important Teatre d’Òpera al mon en l’actualitat, és a dir al Metropolitan Òpera House, i des dels cinemes Icaria Yelmo de Barcelona assistir en directe a la matiné de RIGOLETTO potser l’òpera mes coneguda de Giuseppe Verdi. Has estat retransmesa en directe i en Alta Definició a 1.900 cinemes de 64 països.
RIGOLETTO, és una de les obres mestres del compositor italià Giuseppe Verdi; el llibret és de Francesco Maria Piave, basat en l’obra teatral Le roi s’amuse de Victor Hugo. L’argument ens explica la història del bufó de la cort del Ducat de Màntua (nord d’Itàlia), on la seva filla Gilda s’enamora perdudament del faldiller noble, en una relació rebutjada pel seu pare i que desencadena un tràgic final en una societat on tot val.
Va ser estrenada l’ 11 de març de 1851 en el teatre La Fenice de Venècia. És la segona òpera més representada al Liceu amb 359 representacions.
Com veieu per les 5 estrelles de la meva valoració em va agradar moltíssim, tant des del punt de vista Teatral com des del punt de vista musical i vocal. Sé que no existeix la perfecció absoluta i no pretenc buscar-la en lloc, però sota el meu punt de vista aquesta producció, s’aproxima molt a aquesta perfecció.
Per començar, la gosadia de voler traslladar RIGOLETTO a la meitat del segle passat i als casinos de Las Vegas, semblava a priori una bajanada i d’una “modernor” fora de lloc; sabeu que a mi m’agrada que les òperes s’aproximin el màxim possible a l’espectador del dia d’avui i per tant soc partidari de la contemporatització de les mateixes sempre que es respecti la musica i el text original.
Així i tot em feia una mica de por, el resultat que a priori molts temíem i que fos excessiu el que es pretenia fer amb aquest RIGOLETTO, havent vist algun tràiler d’aquesta producció em temia el pitjor. Per sort no va ser així i l’actualització de l’òpera em va semblar d’un exquisit gust i molt ben resolta.
Llums de neó, màquines escurabutxaques, una ballarina de cabaret gairebé nua pels esquemes retrògrads dels ciutadans nord-americans i un Càdillac (que serveix per amagar un cadàver), són algunes de les “sorpreses” de l’elèctrica adaptació de “Rigoletto” en una decadent Las Vegas.
El director nord-americà Michael Mayer, guanyador d’un Premi Tony de Broadway, va triar traslladar la tragèdia del seu original ambientació del segle XVI a Itàlia als anys 1960 a la ciutat del vici i el joc. Un primer acte ple de color i llums per tot arreu, ascensors que comuniquen la sala de joc amb les habitacions de l’hotel….. un segon acte mes tradicional i fins i tot gris, però un tercer acte amb les impactants llums de neó per tal de representar la tempesta, que va resultar senzillament sublim… un dels moments mes espectaculars d’aquesta producció.
Quin és l’equivalent cultural al món d’aquesta òpera ? es va preguntar Mayer quant va tenir la idea d’aquesta versió. És promiscu, és decadent, és un món on les dones són joguines i objectes sexuals. És un lloc on hi ha molt de glamur, diners, poder, sexe i violència, un lloc on hi ha una cultura de la sort i la superstició. Llavors….. quin lloc millor que Las Vegas ? Així, el duc apareix vestit de smoking blanc cantant en un casino durant l’obertura de l’obra, en un homenatge a Frank Sinatra i l’època daurada del “Rat Pack” (La colla de rates), el notable grup d’actors i músics que es presentaven a les Vegas entre 1950 i 1960.
Escenes molt criticades com la del xeic àrab jugant a la ruleta…. o sigui la conversió de Monterone (Robert Pomakov) en un venjatiu xeic àrab, que a mi no em va molestar gens ni mica, encara que si la traducció que es va fer en els subtítols que va convertir la frase “Quel vecchio maledivami” (El vell maleït)… en “Aquest maleït àrab” una traducció innecessària i racista.
El repartiment va estar encapçalat pel montenegrí Zeljko Lucic (Rigoletto), el polonès Piotr Beczala (El duc) i l’alemanya DIANA DAMRAU (Gilda). Un repartiment que no podria ser millor del que es, encara que evidentment sobresurt la increïble veu de Diana Damrau, que supera tots el límits del gènere humà i que la converteix en una Deessa en el món de l’òpera. A destacar també el baix de veu profunda, de Stefan Kocán, que va rebre un dels primers aplaudiments de la nit.
Per altre banda i com sempre l’orquestra del MET va estat magnifica, aquesta vegada dirigida pel jove Michele Mariotti que va demostrat amb escreix la seva vàlua. El Cor també esplèndid.
Una producció que no oblidaré mai….. ara estarem a l’espera de quant es comercialitzi en format DVD o Bluray.
RIGOLETTO de Giuseppe Verdi
Llibret : Francesco Maria Piave
Direcció musical : Michele Mariotti
Direcció escènica : Michael Mayer
Escenografia : Christine Jones – Disseny de vestuari : Susan Hilferty – Disseny de llums : Kevin Adams – Coreografia : Steven Hoggett
Rigoletto : Zeljko Lucic – Gilda : Diana Damrau – Il Duca : Piotr Beczala Maddalena : Oksana Volkova – Sparafucile : Stefan Kocán – Monterone : Robert Pomakov – Borsa : Alexander Lewis – Marullo : Jeff Mattsey – Il Conte di Ceprano : David Crawford – La Contessa di Ceprano : Emalie Savoy – Giovanna : Maria Zifchak – Page : Catherine Choi – Guard : Earle Patriarco
________________________________________________________________
– Cinemes Yelmo Icaria – Preu 18 € ( preu pagat 14 € – abonament )
________________________________________________________________
Ja saps que no soc massa de les produccions pretesament “trencadores” perquè normalment rellisquen força. En aquest cas el MET aconsegueix força be el trasllat d’època de l’acció, però com era d’esperar patinen en alguns detalls, la qual cosa, per a mi, resta credibilitat. En primer lloc Rigoletto, no se sap que o qui es, que hi fa en mig d’un casino vestit de qualsevol manera mentre tothom va de vint-i-un botó? El podrien haver fet “crupier” o “cap de seguretat” o… però no el fan bellugar-se enmig de la jet (i riure-se’n d’ells) vestit de poca-pena. I el tema del xeic?, el podien haver convertit en un mafiós o en qualsevol altre personatge, però en un àrab i tractat pejorativament que vols que et digui. Amb tot, crec que va ser una molt bona posada en escena, molt millor del que esperava. Musicalment, molt bé i grandiosament interpretat, tot i que al Rigoletto de Lucic li vaig trobar a falta una mica de sang, vocalment impecable, però no em va emocionar gens ni mica, bé potser una mica (no massa) al final.
Una abraçada
Conec perfectament que no ets massa amant de que la parts visuals de les òperes les transformin i les apropin a un altre època mes propera per nosaltres. Per això mateix et feia conya abans de començar la retransmissió, asseguts quasi un al costat del altre.
No es tracta de fer quelcom “trencador” ni “modern”, es tracta de no avorrir al espectador i donar-li sempre “el mateix” però amb una creativitat diferent ….crec que si l’òpera la fessin exactament igual any darrera any, dècada darrera dècada, i segle darrera segle, l’òpera ja faria temps que estaria morta, ja que el públic deixaria d’anar-hi. El mes important es la musica i les veus indudablement, però per mi te un al•licient el veure-les cada cop iguals però diferents i sorprendrem com amb aquest Rigoletto, que em va meravellar. Sincerament no veig quina importància te el paper d’en Rigoletto a escena (si es tracta com un crupier, un porter del casino o el director del mateix)… l’important es que era el pare de la noia protagonista i que l’essència del argument no variava gens ni mica. Sempre es bo sorprendre al espectador amb noves propostes sense tocar lo essencial.
Igual em passa amb el Teatre, ja que un mateix text, representat en un escenari, pot variar molt depenent del director i de la seva posada en escena.
M’alegro de que al final aquesta nova posada en escena de Rigoletto, la trobessis almenys millor del que esperaves.
Gracies per dir la teva. Una abraçada