Per MIQUEL GASCÓN …
L’abonament que tenim al Liceu, precisament el varem escollir per les nits dels divendres, ja que així no patim si l’òpera és massa llarga i és que a l’endemà abans de les 7 hem d’estar d’en peus per pencar. No se per quines raons l’òpera que varem veure, la van traslladar a dijous i encara que comença a les 8 de la tarda va acabar quasi a les 12 de la nit. Molta gent no es va voler arriscar a quedar-se sense Metro i va sortir abans de què finalitzes.
Les contes d’Hoffmann és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret de Jules Barbier, basada en tres contes d’E.T.A. Hoffmann. És una obra en tres actes més un pròleg i un epíleg.
Es va estrenar en l’Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881. Offenbach va morir abans d’acabar-la, i Ernest Giraud (1837-1892) va emprendre la seva orquestració i també va musicar els recitatius, de manera semblant al que va fer amb Carmen de Georges Bizet. La primera representació a Barcelona, que va ser també la primera a Espanya, va tenir lloc al Teatre Eldorado, amb el llibret traduït al castellà.
Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Antonia i Giulietta), que no són sinó diferents encarnacions dels amors d’Hoffmann, haurien de ser interpretades per la mateixa cantant, però en el cas d’ahir al Liceu van ser interpretats per diferents sopranos… “Olympia” interpretada per Kathleen Kim, “Antonia” per Natalie Dessay i “Giulietta per Tatiana Pavlovskaya.
També acostumen a interpretar-se els quatre papers de malvat (Lindorf, Coppélius, Miracle i Capità Dapertutto) pel mateix baríton, ja que els quatre són encarnacions diferents del mateix geni del mal que en cada ocasió frustren els plans de Hoffmann. En aquest cas si que es va complir i els va interpretar el magnific Laurent Naouri.
Un amic nostre ens havia comentat que en certa manera li havia decebut aquesta producció del Liceu, i per tant nosaltres anàvem una mica a l’expectativa… però segurament aquesta va ser una de les raons per les quals ens va agradar mes de l’esperat.
L’escenografia de Chantal Thomas, la varem trobar excel·lent, una de les que ens ha agradat mes d’aquesta temporada. Amb un moviment continuo de grans cortines, panels de diferents colors ben contrastats ajudat per una magnifica il·luminació i vestuari, varem trobar que teatralment estava molt, però que molt aconseguida.
La direcció musical mes del mateix, per nosaltres perfecte i així ho van corroborar els llargs aplaudiments cap en Stéphane Denève en els entreactes i al finalitzar l’òpera.
L’acció del pròleg i l’epíleg es desenvolupa a Nüremberg, i en els tres actes, respectivament, a París, Munic i Venècia en el segle XIX. L’Òpera la protagonitza el mateix Hoffmann, enamorat de Stella, un cantant lírica d’éxit, a la vegada que Lindorf (el mal) li disputa l’amor per Stella.
En el Pròleg, a la cerveseria de Luther, a Nüremberg,en Hoffmann declara als presents que veu a Stella com una síntesi de tres dones que ha estimat i proposa d’explicar-los aquets tres amors, els quals tenen en comú la frustració amorosa del protagonista i la presència d’una força diabòlica que destrueix les possibilitats d’Hoffmann d’estimar i ser estimat.
Acte I – El primer conte (L’home de sorra) el protagonitza Olympia, una nina mecànica creada per l’inventor Spalanzani, de la qual està enamorat Hoffmann sense adonar-se que és un autòmat. Olympia canata i balla mecànicament, fins que Coppélius (constructor dels ulls de la nina), la destrueix per venjar-se d’Spalanzani, que l’ha estafat. Aleshores Hoffmann s’adona que s’ha enamorat d’una nina mecànica i fuig entre les burles dels convidats.
Alguns passatges de la partitura s’han fet molt populars, com la cançó d’Olympia (Les oiseaux dans la charmille) del primer acte que us deixo un video
El protagonista absolut de tota l’opera va ser el tenor Michael Spyres (Hoffmann) present a escena durant tota la representació, amb una veu magnifica amb alguna errada molt puntual, ens va agradar força. En aquest primer conte, Katheleen Kim fa una interpretació teatral molt aconseguida i divertida al mateix temps que canta Les oiseaux dans la charmille, amb una molt bona veu.
Acte II – El segon conte (El conseller Krespel), és protagonitzat per Antonia, filla del lutier Crespel i d’una cantant que tenia una malaltia que li impedia cantar si no volia morir. Antonia ha heretat la malaltia. Hoffmann l’estima i, quan entén l situació li fa prometre que no tornarà a cantar, però el demoníac doctor Miracls la convencerà que canti, després de fer-li escoltar la veu de la seva mare morta, i Antonia morirà. Hoffmann fuig, acusat per Crespel, d’aquesta mort.
Per nosaltres el plat fort de la jornada era la interpretació de Natalie Dessay en el paper d’Antonia i es va complir amb escreix, ja que va estar extraordinària i ens va deixar amb ganes de mes i mes… però….
Us deixo la famosa ària “Elle a fui l tourterelle” del començament del segon acte…
… i també “C’est une chanson d’amour“…
Acte III – El tercer conte (Les aventures de la nit de Cap d’Any), el protagonitza una cortesana, Giuletta, i se situa a Venècia. Aquí el personatge demoníac és Dapertutto, que vol robar l’ànima de Hoffmann amb l’ajuda de Giuletta que suborna amb un brillant. Per aixó Giuletta demana a Hoffmann que s’apoderi de la clau del seu apartament que té Schlémil, un amant de Giuletta, i que, al resistir-se, acabarà mort per Hoffmann en un duel. Hoffmann llavors perd la seva ànima i abandona el lloc mentre tots es burlen d’ell i Giuletta l’avergonyies i el menysprea.
Tatiana Pavlovskaya en el paper de Giuletta va estar a una bona alçada i també ens va agradar força. Us deixo la famosa Barcarola del tercer acte (Belle nuit, o nuit d’amour).
DIRECCIÓ MUSICAL : Stéphane Denève
DIRECCIÓ D’ESCENA : Laurent Pelly i Christian Räth
ESCENOGRAFIA : Chantal Thomas – VESTUARI : Laurent Pelly
NOVA VERSIÓ DEL LLIBRET I DRAMATÚRGIA : Agathe Melinand
IL·LUMINACIÓ : Joël Adam
COPRODUCCIÓ Gran Teatre del Liceu / San Francisco Opera / Opéra National de Lyon
REPARTIMENT : Natalie Dessay, Kathleen Kim, Tatiana Pavlovskaya, Susana Cordón / Michele Losier / Salomé Haller/ Michael Spyres / Laurent Naouri / Manel Esteve Madrid / Carlos Chauson/ Isaac Galán / Francisco Vas / Àlex Sanmartí / Airam Hernández
________________________________________________________________
– Gran Teatre del Liceu – Preu de 208 € a 10,50 € – ( abonament 30 € )
________________________________________________________________
Va ser un plaer compartir una vegada més sessió operística amb vosaltres.
Jo també soc dels que va gaudir i molt d’aquests Contes, especialment amb la brutal i intensa actuació de la Natalie Dessay en el paper d’Antonia. Globalment em va agradar molt la producció i força l’actuació de tots els intèrprets. No soc un especialista en aquesta òpera i per tant no puc comparar amb altres versions, però vaig sortir molt satisfet del Liceu. M’agradaria que això es produís amb més freqüència.
Una abraçada i fins dins d’una estona a NY.
Estem completament d’acord amb la qualitat de la producció i sobretot amb la merevellosa actuació de Natalie Dessay.
Avui una altra vegada hem estat junts i mes impossible (seient per seient) al (virtual) Metropolitan de New York….. ha estat un altre vetllada màgica que hem viscut intensament.
Una abraçada
Oficialment no he vist aquest cast, per tant m’espero a demà.
També espero que el director d’orquestra estigui més animat que els dos dies que l’he vist i finalment amb la producció no estem gaire d’acord. Tot i tenir algun moment bo, sobretot a l’acte d’Antonia i l’electe volador de Olympia, la vaig trobar plana i no cal dir que grisa, tot i que això amb una mica més de guspira és molt més que acceptable amb una òpera “psicòpata” com aquesta.
Demà a la tarda veureu per tercer cop aquesta producció; jo crec que al final us agradarà casi tant com a mi. Natalie Dessay, està magnifica i segurament demà donarà molt mes que a l’assaig. La producció a mi em va agradar força, ja que amb pocs mitjans aconsegueix que l’escenari contínuament estigui en moviment i la distribució de colors amb l’ajut de la il·luminació tingui moments irrepetibles.
Ara bé, la posada en escena de Rigoletto que hem vist avui el supera amb escreix.
Es a dir que la opinió de l’altre que us havia dit que us agradaria molt no valia per res, oi? 🙂 Dessay no em va agradar gens a La Tourterelle, ni allà ni a aquest vídeo. El que va estar millor per quantitat, qualitat i regularitat va ser per mí Laurent Naouri.
L’altre que ens va dir que ens agradaria molt (que vas ser tu)… evidentment que SI, el tenim en compte…. però tu ens vas dir mes exactament que “teatralment” ens agradaria molt… perquè som uns teatreferits.
El que no ens esperàvem, és que ens agrades TOT… i per això ens va sobtar.
La Desay em va agradar des de la primera escena fins l’ultima….. i em vaig quedar amb ganes de molt mes
Hola, hola,
Per abonament la tenia dimarts dia 5. Vaig sortir contenta. De primer vaig trobar un pel freda l’escenografia, però aquest efecte va passar tot seguit: es va “escalfar” amb la música i les veus. Finalment, puc dir que l’escenografia em va encantar. Vaig trobar que el cor tenia molt de paper en aquesta òpera. Tot i que van haver molts aplaudiments al final , es va sentir alguna esbroncada per la cantant que interpretava la cortesana.
Comentant la representació amb un amic, bon musicòleg, em va dir que no li havia agradat, doncs recordava uns CONTES… interpretats per l’Alfredo Kraus, on donava un Hoffmann més enèrgic i vitalista.
Personalment, la vaig gaudir molt. Per primer cop una òpera no se’m va fer llarga.
Una abraçada!
Montse
Hola, Hola,
Saps que passa Montse…. que quant saps molt d’una cosa, en aquest cas de òpera, com el teu amic o com molts dels que jo tinc, sempre intenten comparar amb un altre que fa (no sé quants anys) van tenir el privilegi de veure.
Jo vaig a l’òpera a intentar gaudir d’aquell moment precís i crec que no intento comparar mai una producció amb un altre, perquè si no malaguanyat…. mai t’agradaria res. A mes a mes en el meu cas, tampoc ho intento perquè la meva memòria no és massa privilegiada que diguem.
També existeix gent que quant viatja i veu un paisatge nou… sempre, sempre, sempre, li recorda a un altre prèviament vist i l’intenta comparar amb aquell altre… i en veu alta comenta “aquell paisatge X era molt mes maco que aquest”….. i t’esgarra el moment… és una cosa que em treu de polleguera de debò…. i és que no saben gaudir d’aquell moment irrepetible.
M’alegro molt de què vagis entrant en el mon de l’òpera i que una d’elles ja no trobis que es fa llarga….. compte que això és el començament…. desprès és un vici del que no pots deixar de gaudir.
Una abraçada