Per MIQUEL GASCON …

Ja hem visitat un parell de cops aquesta magnifica exposició a Caixa Forum, que ningú es deuria de perdre, però aquest dissabte passat hem tornat a fer-ho de nou amb una visita guiada que varem reservar fa unes setmanes.

Fa uns cinc mil cinc-cents anys, a les maresmes del delta dels rius Tigris i Eufrates (al sud de l’Iraq) els pobles mesopotàmics que parlaven sumeri i accadi van crear les primeres ciutats. La primera organització territorial va sorgir, des de principis del quart mil·lenni abans de Crist, en un espai fèrtil i al mateix temps inhòspit.

Amb la primera ciutat, Uruk, es va crear la primera xarxa de comunicacions, amb vies, canals i postes, es van desenvolupar jerarquies socials i la divisió del treball, el capitalisme, un poder fort (monàrquic o imperial), l’escriptura, el càlcul, les unitats de mesura del temps, l’espai i el valor dels béns, el dret, manifestacions culturals a través de les quals l’ésser humà es va anar desmarcant de la naturalesa, al mateix temps que la dominava.

A través d’unes quatre-centes peces arqueològiques, procedents de grans col·leccions públiques internacionals, i diversos documents antics i contemporanis, “Abans del diluvi. Mesopotàmia, 3500-2100 aC” explora què li devem a aquesta primera cultura del Pròxim Orient antic, quina imatge del món van tenir els mesopotàmics del quart i tercer mil·lenni aC, que, en gran mesura, ens ha estat llegada a través de la Bíblia, l’Alcorà i diversos mites i textos grecs.

La Uru-ul-la, la ciutat originària

Encara que alguna vegada es presenta el déu Jahvè bíblic com el fundador de ciutats de Judea, el cas és que la visió de l’urbs a la Bíblia és molt negativa. S’injurien ciutats com Sodoma, Gomorra o Babilònia. La primera ciutat va ser construïda per Caïm després de matar el seu germà Abel i s’hi van refugiar tots els desterrats de la terra.

Tanmateix, la concepció de la ciutat a Mesopotàmia era tan diferent que un mite poc conegut explica que, al prin- cipi, abans que existís el món, hi havia la Ciutat dels Temps Llunyans (URU-UL-LA), on van néixer tots els déus. Situada als marges d’un llac o d’un maresme (sens dubte inspirat en el delta del Tigris i l’Eufrates), es tractava d’una ciutat tota ne- gra, fantasmal, habitada només per les ànimes dels difunts, esperits que ja voletejaven abans de la concepció de qualse- vol ésser viu. Per tant, la vida es va originar en una ciutat, que complia el paper de l’Edèn bíblic.

Enki, l’ordenador del món

Dins el conjunt de les divinitats sumèries, el Cel (An, que tant significa ’cel’ com ’Déu del cel’) encapçalava un panteó complex, compost per la seva esposa, la Terra, i els seus fills. Entre aquests, destacaven Enlil, que havia de succeir el seu pare, retirat després de la creació del món, i el seu germà Enki.

Enlil significa ’senyor’ (EN) dels ’aires’ (LIL). Es tractava d’un déu colèric, que desencadenava tempestes. Les aigües vingudes de dalt estaven sota el seu comandament. Alguns estudiosos sostenen que Enlil era un nom que procedia de la mateixa arrel que el bíblic Elohim (un altre nom del colèric déu dels cims i les tempestes, Jahvè) i l’àrab Al·là.

Enki era el ’senyor’ (EN) de la ’terra’ (KI). La terra sobre la qual regnava era la dels maresmes del delta del Tigris i l’Eufrates: una terra carregada de llim. Per tant, Enki era el déu de les aigües dolces fèrtils, anomenades Abzu: ’aigües’ (AB) de la ’saviesa’ (ZU).

Astut, el paper d’Enki era el d’un arquitecte o enginyer que donava forma a un món encara informe i que solucionava, de manera enginyosa, els problemes amb què s’enfrontaven déus i homes. Va ser una divinitat favorable als humans. Els va ensenyar les arts per sobreviure a les inclemències, com ara el diluvi amb el qual el Cel (An) els va voler castigar perquè feien molt soroll i no podia dormir tan serè com un cel estelat.

El ziggurat

Un cim muntanyós mític va salvar la humanitat: tot just sobre- sortia de les aigües que cobrien la terra castigada pel Diluvi, i va aturar el curs erràtic de l’arca on s’havien refugiat el savi Ut- napištim (el Noè sumeri) i representants de tots els éssers vius, que van poder baixar per repoblar la Terra. El cim redemptor rebia el nom de ziggurat.

Per tant, el ziggurat recordava els perills dels diluvis, però també infonia confiança: els homes, refugiats a les altures, podrien sobreviure-hi. Per això, la imatge dels cims era am- bivalent. Evocava el món dels bàrbars, però també recordava que els humans havien sobreviscut al cataclisme gràcies a la presència d’un cingle molt alt.

S’ha discutit molt sobre la importància i el nombre dels temples a les ciutats sumèries. Res no permet de distingir un temple d’un palau, una casa noble o un edifici públic com una gran sala en la qual es reunien els ancians o els grups de poder per debatre sobre el govern del rei.

L’ultima mansió

Davant de la riquesa de les tombes nobles i reials egípcies, les sumèries només contenen un pobre aixovar funerari, com si ja s’anticipés la «vida» misèrrima que espera el difunt. El cadà- ver es dipositava sobre una estora, de costat, amb les cames recollides i una copa a la mà. No sempre es protegia en un sar- còfag. La humitat regnant i el nivell freàtic tan alt contribuïen a la imatge depriment del més enllà: tot es podria.

Per això, van sorprendre les riqueses de les anomenades tom- bes reials. El 1927, després de cinc anys d’excavacions (que es prolongarien fins al 1934), l’arqueòleg britànic Sir Charles Leonard Woolley, amb Sir Max Mallowan, va trobar, gairebé al mateix temps que l’egiptòleg Howard Carter descobria la ri- quíssima tomba de Tutankamon a Egipte, setze grans tombes, a prop del ziggurat de la ciutat d’Ur. El cementiri comprenia unes dos mil sepultures modestes.

Datades del 2500 aC, les tombes reials comprenien un gran nombre de cambres funeràries subterrànies, a diversos ni- vells, ben construïdes, amb voltes, on es van enterrar reis i rei- nes, amb un aixovar funerari notable: joies i atuells d’or, plata i lapislàtzuli, i instruments musical, com ara arpes, decorades amb caps de toro, símbol d’Utu, el déu sol, que il·luminava i guiava els difunts en les tenebres circumdants. Hi havia una gran quantitat de persones que van ser executades, familiars, guàrdies i servents, sens dubte per acompanyar i vetllar el trànsit dels difunts. És l’únic cas de sacrifici humà que s’ha tro- bat a Sumer.

Avui dia es creu que totes aquestes riqueses no s’hi havien dipositat per fer més agradable la «vida» en el més enllà, ni per prolongar l’esplendor de la cort, sinó que servien perquè els difunts compressin la benevolència dels poders infernals, la qual cosa expressaria el terror davant del que esperava els que marxaven.

Sincerament crec que és una exposició imprescindible, però si no podeu anar-hi, sempre os queda el recurs de veure l’exposició comodament desde casa, si  cliqueu a VISITA VIRTUAL

______________________________________________________________

– Caixa Forum – Gratuït

______________________________________________________________