Per MIQUEL GASCÓN …
Intentem no trepitjar massa la Sala Muntaner; ens resistim a fer-ho perquè és un local que no ens agrada i que sempre l’hem trobat incomode i amb una visibilitat nefasta. Però hi ha vegades que tens que cedir per tal de poder veure interpretacions que tothom diu que son d’aquelles que no es poden perdre.
Ahir es va tornar a confirmar que la Muntaner, com a espai escènic, pues NO.
Acostumem a arribar molt d’hora als llocs i aquesta vegada amb mes de mitja hora d’avançament. Al girar la cantonada … primera sorpresa desagradable… una cua de 50 metres i au !!!! a aguantar mes de 20 minuts drets per tal d’agafar el millor lloc possible…. desprès la gent empentant i corregudes per agafar lloc. Trobo que és penós…. perquè no entenc per quins 7 ous les cadires (que no butaques), no es numeren? Cal fer patir a l’espectador abans de començar la representació i d’haver pagat l’entrada, un castig de quasi mitja hora d’en peus i desprès fer-lo patir de corredisses i empentes?
Menys mal que COSMÈTICA DE L’ENEMIC ens ho va compensar en escreix i a poc a poc em vaig anar calmant i entrant en aquest magnific text escrit per Amélie Nothomb. També ens va ajudar a oblidar-nos de l’entrada, el fet de què la distribució de les cadires, en aquesta ocasió estiguessin en cercle, tot rodejant l’espai teatral i no pas a la italiana com és de costum a la Muntaner.
Amélie Nothomb (nascuda el 9 de juliol de 1966 a Etterbeek, Bélgica) és un escriptora belga en llengua francesa.
El fet que el seu pare fos ambaixador de Bèlgica va fer que durant tota la seva infantesa i adolescència visqués a diversos països: Japó, Xina, Estats Units, Laos, Birmània i Bangla Desh. Als 17 anys s’instal·là per primera vegada a Europa, i estudià filologia romànica a la Universitat Lliure de Brussel·les, on ha viscut des d’aleshores.
Des de 1992 publica una novel·la cada any, fruit d’almenys quatre hores diàries dedicades a l’escriptura.
La nov·vela “Cosmétique de l’ennemi” la va escriure l’any 2001.
Amélie Nothomb
L’espectacle reprodueix un univers claustrofòbic i oníric a la sala de premsa d’un aeroport i està constituït per un únic diàleg entre dos personatges, trets típics de les obres de Nothomb. Una trobada aparentment casual i no desitjada que acaba convertint-se en un descens als inferns de la personalitat humana, un viatge suavitzat per la capacitat d’aquesta escriptora belga per dotar les seves històries d’ironia i humor fosc.
L’empresari Jérôme Angust escolta l’anunci que el seu vol sofreix un retard sense determinar. Un inesperat interlocutor, Textor Texel, li donarà conversa malgrat la seva manifesta resistència.
Un home, aparentment anodí, uniformat. Un executiu. Un ciutadà educat i socialment respectat. Gens fa sospitar que aquest home no sigui el que aparenta i això és, potser, el més inquietant. Al llarg del seu relat s’aniran perfilant amb una nitidesa cada vegada major, i Textor es transformarà en una abominable encarnació de tots els fantasmes d’Angust, qui veurà convertida la seva anodina espera en una aventura ominosa i al·lucinant.
En la meva alta qualificació de 4 estels, té un pes molt gran aquest magnific text, perquè veritablement és una joia, que juga amb l’espectador de bon començament, desprès el fa entrar en una mena d’intriga psicològica… fins arribar a un desenllaç sorprenent e inesperat. Molt ben escrit, fa participar a l’espectador però sense donar-li massa pistes…. i això encara el fa mes atractiu.
La traducció del text i la dramatúrgia és responsabilitat de Pablo Ley i la direcció de Magda Puyo, que deurà tenir el seu intringulis, encara que un diàleg entre 2 persones sense cap escenografia no crec que sigui massa complicat.
Però el public acudeix a veure aquesta obra en realitat per gaudir de la increïble interpretació de dos grans actors molt coneguts a casa nostre…. en LLUÍS SOLER i en XAVIER RIPOLL.
Haig de dir que en Xavier Ripoll em va sorprendre molt favorablement, sobretot en el sobtat canvi de registre tan acusat que es veu obligat a realitzar….
… però inqüestionablement el “mestre” LLUÍS SOLER no deixa cap dubte de qui veritablement mana a l’escenari… i una vegada mes deixa molt clar que ell és un dels mes grans actors de la nostra generació.
Molt recomanable.
______________________________________________________________
– Sala Muntaner – Preu 20 € – (preu pagat 8 € – TresC)
_______________________________________________________________
A nosaltres ens va agrdar molt.El Xavier Ripoll (nosaltres no el coneixiem),va fer tot un paperàs,i en Lluís Soler,la veritat,jo sóc admiradora d’ell i per mi Genial!!!! com sempre.
L’obra ens va agradar per : la seva posada en escena ,i la nostra ubicació va ser de lo milloret,primera fila,i fins i tot vaig tenir a n’en Lluís Soler sentat al meu costat (no vaig casi gosar mirar-lo…….de poc que no el toco,ja,ja,ja)
El tema molt intens i original amb tocs d’humor i moments realment durs.
Les cadires eren noves!!!!!!!,nosaltres hi vam estar còmodes.
I pel que fa a les cues,nosalttres no vam tenir aquest problema,tot i que vam arribar deu minuts abans que obrissin,………la cua es va formar darrera nostre ………
Molt recomanable i amb una mica de sort fins hi tot bé de preu.
Dons nosaltres vam patir una cua que arribava a la cantonada de dalt i això que abans de les vuit ja estàvem allà, quan van obrir nomes vam poder trobar lloc a la quarta fila … no puc entendre perquè no numeren les butaques, creiem que no seria tan complicat !!! Jo a aquesta sala li trobo el problema de que queden pràcticament totes les butaques al mateix nivell i la visibilitat no es bona. A banda d’això el Lluis Soler va estar esplèndid i la obra em va agradar molt per el text en general i el gir que li dona la autora a tot plegat. Com be dius, molt recomanable .
Hi hem d’anar, hi hem d’anar…Ho tenim pendent. Amélie Nothomb és una de les meves escriptores preferides. He anat a un parell de conferències seves a Barcelona i sembla mentida com una dona tan divertida pot escriure textos tan durs però alhora tan reals sobre la condició humana. Com que sé que també sou bons lectors, us recomano molt d’ella si no l’heu llegit “Àcid sulfúric”. Ja em direu…
Ibana
Dons val la pena perquè el text no te desaprofitament i la interpretació de tots dos actors es convincent i en determinats moments aclaparadora.
Respecte al llibre que comenteu no l’he llegit però l’apunto al fitxer de llibres pendents de llegir.
Si que he llegit dos títols d’ella : “Estupor y temblores” on ens explica el repte d’una dona occidental i jove que no acaba d’encaixar en el mon laboral japonès quan entra a treballar en una gran empresa molt jerarquitzada, i la seva relació amb el seu superior. També he llegit “ni de Eva ni de Adan”, una novel.la autobiogràfica en clau d’humor de quan ella torna al seu Japó natal del que va marxar als 5 anys i desprès de 21 anys vivint a Bèlgica.
Gràcies pel consell.