… per MIQUEL GASCÓN …
La segona exposició que varem poder veure el dia 5 de gener, (ja fa unes quantes setmanes), és senzillament una meravella d’exposició… i mes encara per la gent que estimem el Teatre. Una època que no vaig viure però que convé conèixer per saber una mica mes de les arrels de la nostra cultura.
El Paral·lel, 1894-1939 – Barcelona i l’espectacle de la modernitat (*****) i que jo ja havia vist fa unes setmanes, però volia tornar-la a veure amb mes tranquil·litat amb l’Imma, perquè considero que es tracta d’una exposició de les imprescindibles i que no us podeu perdre. Estarà al CCCB fins al 24/02/2013.
El Paral·lel, 1894-1939 – Barcelona i l’espectacle de la modernitat
Aquesta mostra explica com i perquè sorgeix una nova àrea d’espectacles a la ciutat de Barcelona i tot allò que s’hi esdevé durant més de 40 anys. L’avinguda del Paral·lel va acollir una oferta cultural genuïna i única a Europa, per la seva magnitud i singularitat. Un conjunt de manifestacions de la cultura popular i de masses fruit d’unes circumstàncies històriques que transformen el paisatge social, econòmic i polític i instal·len la ciutat de Barcelona en la modernitat amb totes les seves contradiccions.
El què succeeix al Paral·lel des de finals del segle XIX fins al 22 de gener de 1939 –data en què tanquen tots els teatres de Barcelona, acabada la guerra- és similar al Montmartre de París o al Broadway de Nova York, però cal remarcar que és un cas únic al món. A diferència d’aquests i altres exemples internacionals, el Paral·lel és un àmbit d’hegemonia popular que des del seu naixement va esdevenir una expressió cultural genuïna del conflicte social i polític que caracteritzava la Barcelona de la primera meitat del segle XX i va generar uns espectacles de continguts i formats perfectament diferenciats, confegits pel públic i pels artistes.
El Paral·lel és una de les avingudes de Barcelona que, com la Diagonal o la Gran Via, sorgeix del projecte d’eixamplament de la ciutat de Barcelona ideat per Ildefons Cerdà. Des del seu naixement, un seguit de disposicions urbanístiques contradictòries van facilitar l’aparició d’edificacions efímeres i la conversió d’aquest carrer en una densa àrea d’oci i espectacles.
L’any 1894 s’inaugura oficialment com a via urbana de Barcelona. Des d’aleshores al voltant de l’avinguda hi creix un barri d’oci per a les masses, perfectament equiparable als existents en altres grans aglomeracions urbanes europees d’aquell moment.
Passeig de Gràcia – el dels “senyors”
Paral·lel – el del Poble
Aquesta exposició explica perquè sorgeix una nova àrea d’espectacles a la ciutat, que fa que el pes de l’eix teatral es traslladi des de la zona de Plaça Catalunya – Passeig de Gracia fins a l’eix Nou de la Rambla – Paral·lel.
També explica com es configuren les noves modalitats d’expressió escènica a partir de dos elements fonamentals: la representació de les formes de vida del Districte V i de les transformacions socials i els seus nous codis de valors; i la penetració de gèneres escènics populars forans i la seva “nacionalització” a partir de la demanda del nou públic.
El Paral·lel esdevé la manifestació mes visible d’un canvi profund en la percepció social del sexe. Un canvi que afecta la societat catalana d’una manera molt transversal i que té a veure amb els estàndards de tolerància envers la ruptura de la moral tradicional.
El Paral·lel és també el lloc on es manifesten les ideologies que mouen les organitzacions polítiques i sindicals de les classes populars. Republicanisme, socialisme i anarquisme s’escampen per la ciutat i sovint tenen un punt de trobada en els teatres on de vegades es fan mítings al matí i espectacles al vespre i a la nit.
Les arts plàstiques són part fonamental de l’exposició. Tot aquest món del Districte V queda reflectit en l’obra d’Isidre Nonell i de Ricard Opisso, que són els primers artistes que pinten el Paral·lel i la seva àrea d’influència.
Però la llista d’artistes plàstics que s’inspiren en aquesta zona de la ciutat és àmplia i comprèn tot el període que abasta l’exposició. Entre d’altres, hi trobem Pablo Picasso, Francesc Domingo, Ricard Canals, Ricard Urgell, Rafael Barradas, Emili Bosch, Ismael Smith, Jaume Pasarell, Josep Brangulí i Gabriel Casas.
No us la perdeu; potser és de les exposicions mes interessants que hem vist aquests últims anys. Teniu temps fins el 24 de gener del 2013. L’entrada té un preu de 5 euros, però els diumenges a la tarda l’exposició és gratuïta.
______________________________________________________________
– CCCB – Centre Cultura Contemp. Barcelona – Preu 5 € – (preu pagat 0 € – som AMICS)
_______________________________________________________________
Cargol a Barcelona
No ens la perdrem! També tenim moltes ganes d’anar-la a veure… A més, una part de la família del Marc és del Poble Sec de tota la vida, de Nou de la Rambla tocant al Paral·lel, així que volem anar-hi amb l’àvia perquè segur que li portarà molts records.
De les exposicions que hi ha ara a Barcelona, nosaltres un recomanem la de “Les altres Pedreres” a la Pedrera. Ens va agradar molt i, a més, és gratis!
Ibana i Marc
Tan sols aconseguir que vosaltres aneu, ja paga la pena fer una crònica d’aquesta magnifica exposició. A l’àvia li encantarà, d’això estic segur. Si és molt gran un altre opció és comprar el catàleg a la llibreria de l’entrada del CCCB que reuneix bona part del que s’exposa.
Prenem nota de “Les altres Pedreres”… no en teníem ni idea d’aquesta exposició. Gràcies per la informació.
Doncs mira, el catàleg pot ser un bon regal, perquè sovint no saps què comprar.
Si voleu més informació de l’expo “Les altres Pedreres” us podeu passar pel blog. N’hem fet un post.
I d’això es tracta, de donar idees! 😉
Acabo de llegir la vostra crònica de l’exposició…
http://viatgesambcartabo.com/2013/01/23/lesaltrespedreres
… i m’hi quedat de “pedra”, perquè no tan sols expliqueu les “Altres Pedreres” sinó que heu viatjat als llocs on estan arreu del mon i exposeu les vostres fotos….
quina feinada !!!
Els vostres viatges prenent com a base l’arquitectura és l’únic que conec i realment està molt currat.
Moltes gràcies Miquel!
Realment cada post ens porta molta feina, i per això actualitzem menys del que voldríem, però si aconseguim transmetre una mica de la passió que sentim per viatjar i per l’art i l’arquitectura ja ens donem per satisfets.
Nosaltres al·lucinem amb les vostres cròniques culturals. No sabem d’on treieu el temps per anar a veureu-ho tot! Intentem fer-vos cas i de moment el vostre criteri no ens ha fallat mai.
Per cert, tenim moltes ganes d’anar a veure “Adreça desconeguda” i “Cosmètica de l’enemic” i estem esperant les vostres cròniques!
Ens costa molt mes escriure els posts que no pas anar a veure els espectacles, les exposicions o els concerts. Requereix una dedicació que a vegades es fa feixuga perquè veus que no temps tems material d’explicar tot el que voldries.
Per posar un exemple encara no hem acabat d’explicar el viatge de l’Agost passat per Àfrica… queda molt poc però prioritzem l’actualitat que no pas el que hem conegut en els nostres viatges…… ahhhh i queda el de l’illa de Creta de la tardor.
“Adreça desconeguda” la varem veure l’any 2006 interpretada pels actors Ramon Madaula i Jordi Bosch, i encara ens enrecordem molt del que ens va impactar. Aquesta vegada no tenim intenció d’anar-hi però és qüestió de prioritats i de falta de temps. Tenim molt bones referencies d’aquesta versió de la Villarroel.
Respecte a “Cosmètica de l’enemic”, l’anem a veure aquest mateix divendres 1 de febrer i la veritat és que esperem molt d’aquesta producció.
MÀGNIFICA EXPOSICIÓ de la que vam sortir amb un mal de cames molt fort, però va valer la pena, ja que hi ha molt i molt interessant per veure. Llàstima que acabi al 1939… I com molt be heu fet vosaltres cal una segona visita per poder assaborir tot el MOLT material que hi ha(des dels carnets de prostitutes, fins als cartells i fotografies dels teatres de revista i vodevil). Sortosament al final amb les projeccions pots estar una estona assegut una i agafar forces per sortir. Em vaig estar a la pianola quasi 20 minuts dret escoltat les melodies, i vaig recrear-me amb el anuncis dels diaris, etc.etc. en XAVIER ALBERTÍ i l’EDUARD MOLNER han fet un treball de recerca extraordinari. I tot per 3 euros l’entrada als jubilats¡. Un xollo, que si visques a BCN segur que repetiria.
A la llibreria CCCB hi ha un catàleg que esta molt be, però els Reis a més em van portar un esplèndid llibre fet pels comissaris de l’exposició(Albertí-Molner), que és una meravella. Dur per titul. CARRER I ESCENA. EL PARAL.LEL 1892-1939. L’ha editat VIENA Edicions(amb el suport de l’Ajuntament) i és un petit tresor pels -com jo- aficionats al gènere revistero i cupletero, ja que hi ha biografies, obra i miracles d’aquella gent que van fer del Paral.lel un espai únic i irrepetible.
Les teves 5 estrelles, no estan be. Haurien de ser 10.
Les 10 estrelles no pot ser, però realment ens ha agradat molt…. això si… és te que anar sense preses perquè és molt extensa i no val passejar-se per davant; cal llegir, mirar, escoltar i visionar les pel·lícules que s’ofereixen.
Nosaltres ens varem comprar el catàleg, però no sabíem l’existència del llibre del que parles. Encara el haig de llegir però ho faré de ben segur.
Tornarem algun cop mes a passejar per l’exposició ja que nosaltres tenim entrada lliure al pagar la quota anual d’AMIC del CCCB.
Aprofito la meva resposta per informar de què encara queden 3 visites de “El paral·lel vist per….” en el que una persona lligada al Paral·lel acompanya a les persones interessades amb una visita especial a l’exposició…
31 de gener – Benet Rossell, és artista i veí del barri, que ha usat el Paral•lel com a motiu artístic, i a més és col•leccionista de material de l’antic Molino.
7 de febrer – David Carabén, cantant del grup Mishima, és besnét de l’empresari, cafeter i regidor Josep Carabén, propietari del primer cafè Español. En David és fill de la crítica de dansa Van der Meer.
14 de febrer – Yoya Pigrau, és filla de Mary Santpere i néta de Josep Santpere i Rosita Hernáez, actors que van tenir companyia pròpia estable al Paral·lel d’abans de la guerra, amb gran èxit de públic. La Yoya ens explicarà la història familiar dels Santpere, que van ser pioners del vodevil, sobretot dels «vodevils arrevistats», on barrejaven la comèdia d’equívoc amb números musicals.
Gràcies Pere per estar present a “Voltar i Voltar” força sovint i mes quant es tracta de temes Teatraires. Una abraçada
Ja que parles de la filla de l’inoblidable Mary SANTPERE, et diré que ella va ser “responsable” de que MAI MÉS em creies als actors. Feia la revista HISTORIAS DEL PARALELO al Victoria amb la BELLA DORITA,ALICIA TOMAS,JUAN CARLOS MARECO,, NICOLE BLANCHERY, etc.etc. una producció d’en Joaquin Gasa fantàstica. I en un moment donat parlava del seu pare en JOSEP SANTEPERE defensant-lo de que SOLS se’l recordava com actor de vodevils, quan entre altres havia estrenat L’AUCA DEL SR.ESTEVE de Rusiñol. I la Mary ho explicava plorant, i em va fer plorar. Mesos més tard i vaig tornar, i en veure que plorava en el mateix moment, vaig pensar: “dos mesos plorant cada dia tarda i nit?: aquí hi ha marro”. I MAI MÉS EM VAIG CREURE ALS ACTORS QUAN PLOREN.
Per mi Mary Santpere va ser una actriu amb la que tenia molta connexió, la veia molt campechana (diferent evidentment que el rei) i em feia un fart de riure amb ella. No hi haurà mai mes una actriu amb aquell carisma i sovint quant passo per les Rambles i veig la seva font/monument penso amb ella.
El que expliques crec que forma part de la seva professió…. saber expressar emocions inclòs el plor, és un dels aprenentatges que tenen que fer a la seva carrera artística i no tots aconsegueixen fer-ho creïble. No crec que el plor de la Mary, quant explicava lo del seu pare, fóra fals; jo penso que ho sentia i que a cada funció havia d’expressar-ho davant del public que tenia davant… era un paper que havia d’interpretar però alhora era el seu propi paper.
Jo voldria continuar creient en el plor dels actors/actrius, perquè en aquell moment es fiquen tan a dins del personatge que en certa manera son una part d’ells.
TÈCNICA i res més que TÈCNICA. Del contrari acabarien tots bojos.
Nosaltres hi varem anar a finals d’octubre i com la varem poder veure tota,vam tornar al cap de dues setmanes.Ens va agradar molt.
Tot està molt ben documentat.Nosaltres ens vam entretenir molt a cada racó,vam escoltar les cançons,vam admirar els quadres d’Opisso,Nonell,Picasso…,tot el referent a la prostitució,els carnets de “servicio de higiene especial”,els anuncis de diari,les guies nocturnes….
Les closques de cacahuets……!!!!!! avui inpensable.
Quina quantitat de teatres desapareguts !!!!!!!!!!!!!
Una exposició molt complerta.També ens vam comprar el llibre de l’exposició.
Nosaltres després,varem fer la ruta del Paral.lel i per arrodonir el dia ,varem anar a fer un cafè al Cafè Espanyol.
Cony !!!! ens guanyeu….
No hem fet la Ruta del Paral·lel i això que l’Imma tenia molt interés. El dia que la fem també farem una paradeta al Cafè Espanyol.
Per la resta semblem calcats… ens ho tenim que fer mirar això….. la varem gaudir exactament igual que vosaltres… a poc a poc com ens agrada fer tot, lentament com els Cargols.