per… MIQUEL GASCÓN …
El passat dilluns 14 de gener varem ser convidats com a abonats del Teatre Lliure a assistir a l’assaig general de BLACKBIRD a la Sala de Gràcia, el mateix dia que es va enterrar a la nostra ANNA LIZARAN.
Sé que no servirà de res tornar a reivindicar des d’aquì que la Sala de Gracia porti en nom d’ANNA LIZARAN, com la de Montjuïc porta ja fa temps el nom de FABIÀ PUIGSERVER; tots sabem que continuarem dient Teatre Lliure de Gràcia i Teatre Lliure de Montjuïc, però crec que seria just que la Sala de Gràcia portes el nom d’una de les seves fundadores i sense cap mena de dubte l’actriu mes estimada de tota la història del Teatre Lliure. No entenc el silenci dels que dirigeixen aquesta institució i encara molt menys els de l’associació d’espectadors del Teatre Lliure, de la que formo part.
Al arribar al Teatre Lliure de Gràcia ens va impactar que darrera dels vidres i de cara al carrer havien predisposat una gran pantalla de Televisió amb la cara de l’ANNA i al terra dins i fora de l’edifici havien espelmes enceses i un munt de flors. Es respirava a l’ambient una sensació de tristor que s’encomanava a tots els assistents a la funció d’aquell assaig. Malauradament aquella sensació de desassosseg va acabar fent-se realitat i quant ja es portava representada 3/4 parts de la representació l’actriu protagonista BEA SEGURA va patir un accident al caure malament al terra i es va donar un fort cop al cap que la va deixar mig estabornida; es va parar la representació momentàniament però als pocs minuts va sortir el regidor anunciant que l’assaig s’havia de suspendre.
Hi esperat a veure l’obra sencera per acabar de qualificar aquest espectacle, ja que dubtava entre les 4 o les 5 estrelles; un cop hem tornat a veure l’obra i ens hem tornat enamorar de nou de les increïbles actuacions de BEA SEGURA i JORDI BOSCH, sense cap dubte, li atorguem la màxima qualificació possible a Voltar i Voltar.
L’escriptor escocès DAVID HARROWER va rebre l’encarreg d’escriure un text pel Festival d’Edimburg; es va inspirar amb un cas real, el de Tony Studebaker, un exmarine nord-americà que va establir una relació amb una noia de 12 anys amb la qual desprès va fugir. Arrestat va ser processat i condemnat der rapte i delictes sexuals.
BLACKBIRD es va estrenar al King’s Theatre d?Edimburg l’agost del 2005… el 2006 a Londres i el 2007 a NY. Aquest ultim anys ve rebre el Premi Laurence Olivier a la Millor peça Teatral nova.
Harrower no fa més que exposar una serie de preguntes que van lligades al propi concepte de les relacions humanes… i no existeixen respostes clares davant del fet del que anomenem “abús sexual d’una menor“, encara que si, jurídiques i penals. A quina edat podem considerar que una persona es adulta ? En quin moment neix la provocació i de part de qui ? Fins a quin punt una víctima es pot convertir en botxí d’un ésser humà que pot haver-se equivocat però que, tanmateix, després d’acomplir la seva pena, té el dret de reconstruir la seva vida?…. o fins i tot… qui pot arribar a assegurar que una relació d’aquest tipus no pot ser conseqüència de veritable AMOR per ambdues parts.
El text amb format thriller, és un bombó de xocolata amb licor del millor que esclata al tastar-ho, i provoquen a l’espectador sensacions contradictòries fins a l’ultim moment de la narració….. un bombó molt ben embolicat per la direcció perfecte de LLUÍS PASQUAL.
Però, amics teatraires és que a mes a mes, les actuacions dels 2 protagonistes… en JORDI BOSCH per suposat, però també la de BEA SEGURA quasi a la mateixa alçada interpretativa, son les dues per treures el barret… de les que guardarem per molt de temps a la nostra memòria.
Encara que creieu que el tema no us provoqui massa ganes d’anar a veure-la, per un cop feu-me cas, de debò, paga la pena trepitjar el Teatre Lliure de Gràcia de nou (aviat sala ANNA LIZARAN ???), per gaudir de nou de Teatre del bo, de l’autèntic, del que poques vegades tenim la sort de gaudir. Teniu temps fins al 10 de febrer però no us adormiu ja que en aquests casos les entrades volen ràpidament.
Pels que sou molt teatraires us recomano una sessió doble els propers divendres 25 de gener, 1 i 8 de febrer, on podreu gaudir de dos espectacles excepcionals d’aquesta temporada…. a les 20:30 BLACKBIRD i a les 23:00 “Ivan i els gossos” (veure la meva crònica d’aquesta ultima en l’enllaç següent (cliqueu AQUÌ). El Preu conjunt és de 40 Euros.
BLACKBIRD de David Harrower
direcció: Lluís Pasqual
intèrprets: Jordi Bosch / Bea Segura
traducció de l’anglès Júlia Ibarz
ajudant de direcció Juan Carlos Martel Bayod / alumne en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre Héctor Mora – amb la col·laboració de Luara Mateu i Carla Vives
per fi una producció Teatre Lliure (L’única de la temporada ???)
______________________________________________________________
– Teatre Lliure de Gràcia – Preu 30,25 € – (preu pagat abonament 15 € )
_______________________________________________________________
El 16 de febrer, serem a veure’ls a Salt. Miquel, veig que tens bones paraules per en LLUÍS PASCUAL i m’agrada, ja que fa uns dies quasi demanaves el seu cap, demanant al retorn de l’ÀLEX RIGOLA. M’agrada que t’hagi agradat aquest treball a BLACKBIRD, sobre tot tenint en compte que els darrers dies d’assajos, també han estat molt dolents per ell en particular ja que a la pèrdua d’una gran amiga com l’Anna, ha hagut de plorar a una altra persona i estar pendent dels assajos. Tot i això veig que els resultats aquí són excel·lents, i s’hauria de tenir en compte que ha agafat les rendes del Lliure en un moment molt dolent pel teatre i la cultura en general. A mi sempre m’ha agradat com a director -tots tenim moments baixos-, i crec que pot portar la direcció del Lliure, segurament DIFERENT, però tan be com ho feia l’ALEX. Temps al temps.
Crec que mai he demanat el cap de Lluís Pascual, però és inevitable comparar les temporades que varem gaudir amb l’Alex Rigola. En Lluís com a director m’agrada i molt i a mes va ser un dels que va fundar el Teatre Lliure de Gràcia i això no s’oblida. Crec però que puc criticar l’elecció d’espectacles que en Lluis ha escollit, sense quasi produccions pròpies i anant a lo fàcil… a la coproducció amb altres teatres i a la importació de teatre madrizlenyo que crec que poc o gens ens aporta.
Se que la parella d’en Lluís va morir el mateix dia que enterràvem a l’Anna i per tant hauria de ser molt i molt fotut estar assajant al mateix temps que el teu company a la vida s’esta marxant. Ho lamento profundament.
A nivell personal ho puc disculpar, però l’elecció que va fer en Lluís segurament fa un any que la va seleccionar… i no crec que sigui una bona temporada en general; com a abonat a 22 espectacles (11 si vaig amb l’Imma), em va costar i molt seleccionar el que volíem veure i això mai ens havia passat…. sempre havíem de comprar un munt d’entrades suplementaries.
Espero que la temporada vinent això canvii per be…. és el que mes desitjo, ja que el Teatre Lliure és el Teatre on va néixer la meva afició teatraire….. i precisament amb en Lluís, l’Anna i en Flavià.
BLACKBIRD excel.lent espectacle al Lliure de Gràcia. Coincidim totament amb la teva opinió.
Com diu el director Lluís Pasqual: “Blackbird fa surar a la superfície la fragilitat de tots nosaltres davant d´uns fets per als quals no tenim respostes.”
Molt emotiu el moment d´entrar a la sala i recordar la interpretació de Dues dones que ballen amb la LIZARAN.
Imma
Ens alegrem molt de què també hagueu tingut la sort de tornar al Lliure i veure una producció pròpia que de ben segur serà un referent d’aquesta temporada. Tornar al Lliure precisament en unes dates que ens recorden la cruel i sobtada absència de la potser millor actriu de la nostra generació.
“LA LIZARAN”…. quina sort hem tingut de coincidir amb ella i poder gaudir de les seves extraordinàries interpretacions.
Gracies denou per tornar a deixar aquí el teu comentari.
Dimarts vàrem anar a veure Blackbird al Lliure de Gràcia i per poc no ens tornem a quedar fora,aquest cop,el pàrking tancava a les 10 de la nit!!!!!!!!!!!,vam tenir que corre,això que aquest cop anàvem bé de temps.
L’obra ens va encantar!!!!!!!!!!!.És cert que el tema és dur,però aquest tipus de teatre ,que ens fa reflexionar i parlar durant dies,és el que ens agrada a nosaltres.
Estem d’acord amb vosaltres que és una gran obra,un bombó de xocolata,com dius tu.
És una obra que ens provoca sensacions contradictòries durant tota l’estona,cada cop que parla un o l’altre,canvia la nostra opinió.
Quina és la veritat?????;tot pot ser veritat o no.
Aquesta intenció de que tot és possible,és el que més m’agradat de l’obra;i és que tots dos son creïbles i tot pot haver estat possible.
La interpretació molt bona per part dels dos actors,però la Bea Segura,em va posar la pell de gallina unes quantes vegades.
Uns cambis de registre genials per part de tots dos.
Teatre del bo.
Lo vostre amb el Teatre Lliure de Gràcia sembla una pel•lícula
d’intriga; la veritat es que el tema aparcament esta mal muntat.
Nosaltres mai anem amb el cotxe perquè estem força a la bora i a
vegades anem fins i tot caminant.
Ara que penso, crec que l’altre dia varem veure a l’entrada un cartell
que indicava un descompte amb no se quin pàrking de la bora.
L’obra com ja has llegit a nosaltres també ens va encantar,
precisament perquè et fa rumiar i segons quin dels dos personatges
parla la teva visió sembla que estigui a punt de canviar… no saps
mai qui dels dos te la raó … i no es pas un tema fàcil de tractar.
En quant a les interpretacions em van agradar els dos molt i molt;
evidentment el paper que li pertoca a la Bea Segura te molts mes
registres i està esplèndida casi sempre… en alguns com per exemple
quant te que plorar desconsoladament no arriba a l’interpretació que
coneixem d’altres actrius de casa nostre.
No es qüestió de comparar, però si tingues que escollir, sens dubte em
quedava amb la mestria d’en JORDI BOSCH; sincerament crec que ens ho
va demostrar al TNC ara fa poques setmanes i ara de nou…. i és que
actualment es un dels millors actors de casa nostre… per no dir el
millor.
Fins la propera representació teatraire.
Una abraçada
L’obra era a peu plar, oi?
Hola Mònica
Benvinguda a “Voltar i Voltar”
Era teatre a la italiana, encara que com ja sabràs el Teatre Lliure de Gràcia es molt petit i casi totes les localitats son molt properes a la representació.