… per MIQUEL GASCÓN …
Entre setmana no acostumem a sortir de nit, i es que el nostre horari de feina ens obliga a estar en peus abans de les 7 del mati…. però a vegades com en aquets cas fem un esforç per assistir-hi, ja que els propers dies tenim l’agenda força plena i no ens volem perdre aquest espectacle. Assistim dons el mateix dia de l’estrena del espectacle “BLACK OUT” a Barcelona, concretament a “LA SECA” – Sala Joan Brossa.
Moltes cares “teatraires” conegudes i també el conseller de cultura Mascarell a la primera fila.
La idea original i la direcció d’aquest espectacle és de Jordi Cortés, que està considerat un dels ballarins i coreògrafs mes importants del país en l’àmbit de la dansa contemporània i segons ens indica el mateix programa de ma, les seves propostes escèniques es caracteritzen per la fusió de la dansa, l’audiovisual i el Teatre….. i desprès ho comprovarem en viu i en directe.
A dalt del escenari 4 actors-performers-ballarins es planten davant dels espectadors amb una mirada desafiant, gairebé esfereïdora que amb certa manera arriba a incomodar al espectador…. rítmicament i alhora es comencen a bellugar primer lentament i de forma sensual, i poc a poc acceleren la seva gesticualitat. Una d’elles amb una incapacitat de mobilitat a les cames, asseguda a una cadira de rodes, balla i la fan ballar al mateix ritme que els altres tres companys.
Black Out vol endinsar-se en el món de les imatges i de les ombres. El poder de la imatge radica en la llum i en el seu oposat transcendental que és l’ombra. L’experiència de l’ombra tots la portem a terme, cadascú amb i en el seu propi cos, quan la llum directa llança sobre el terra una ombra que ens duplica. La seva presència és la demostració visible d’un cos sense el que no pot existir ni subsistir. Quan moríem, l’ombra deixava de ser el Doppelgänger d’una persona viva, per quedar tan sols com a substitut d’un difunt al món.
Doppelgänger és el terme alemany que defineix al doble fantasmagòric d’una persona viva. La paraula prové de doppel, que significa “doble”, i Gänger, traduïda com “caminant”. La seva forma més antiga, establerta pel novel·lista Jean Paul el 1796, és Doppeletgänger, “el que camina al costat”. El terme s’utilitza per a designar a qualsevol doble d’una persona, en referència al “bessó malèvol” o al fenomen de la bilocalització.
Parlen de coses quotidianes entre elles de la importància del sexe en les relacions humanes, fins arribar a simular un orgasme col·lectiu; ballen per parelles, la primera d’elles en realitat son tres, ja que la cadira de rodes interactua entre ells participant de forma passiva però aconseguint escenes d’extraordinària bellesa i sensibilitat.
També s’estructura en una sèrie de monòlegs independents i al mateix temps complementaris entre si, utilitzant la paraula alhora amb el teatre físic i la dansa. Escenes, mes tard, on els torsos nus dels dos homes juguen amb la simbologia de la força del “mascle”, però també amb la seva feminitat mes amagada transformats amb unes senzilles sabates amb tacons i uns moviments de malucs que moltes dones voldrien aconseguir per elles mateixes.
M’agradaria destacar una escena hilarant, on un dels ballarins/actors explica en bola picada, la dificultat del treball d’interpretació en el mon de la faràndula, mentres està batin uns ous per tal de fer una truita. Surrealista e impactant. També em va agradar molt la “dansa” on únicament participa el ventre d’un dels dos actors…. genial..
Aquest espectacle va ser estrenat en realitat a l’Estruch de Sabadell a finals del 2010, seguit per una exitosa gira per Catalunya i Espanya. També ha passat per diversos festivals i és candidata als XV premis Max amb 8 candidatures.
Al final el públic en peus aplaudint amb força aquesta proposta i aconseguint fer emocionar als actors de Alta Realitat. Crec que es mereixen fer difusió d’aquest bon treball i que estarà per pocs dies a La Seca, fins al 20 de gener del 2013. Espectacle totalment recomanable per la gent que li agradi la dansa contemporània.
Tinc també un però…… i es precisament el tema de la llengua, ja que s’utilitza el castellà unicament en l’espectacle. Entenc que es mes rentable fer-ho així perquè es pugui girar per l’Estat espanyol, però si quant acaba l’obra t’adones que tots ells parlen català perfectament, crec que no costaria tan esforç fer-ho en català almenys a Catalunya… i es que el diàleg tampoc és massa llarg en aquesta producció i per tant molt fàcil d’adaptar.
Idea original i direcció Jordi Cortés
Text original Miguel Orbaneja Gil de Biedma / Alta Realitat
Performers Mercedes Recacha, Maxime Iannarelli, Raül Perales i María José Moya
Músixa original: Jesús Diaz & Fletcher Ventura
Disseny de llums : Llorenç Parra
________________________________________________________________
– 09/01/2013 – LA SECA – Sala Joan Brossa – Preu 20 Euros – (Preu pagat 12 Euros – dia espectador)
________________________________________________________________
Moltes moltes moltes gràcies!!! Seguirem treballant i seguirem fent funcions, sempre que hi hagi algú que vulgui veure’ns, escoltar-nos i compartir l’experiència amb nosaltres. Amb el tema de l’idioma, estic d’acord, però com que totes les improvisacions van sortir en castellà, i el dramaturg també escriu en castellà, vam veure estrany fer traduccions… però sí, t’entenc i tens raó.
Salutacions!
Gràcies Raül a tu i als teus companys, per apropar-nos l’art de la dansa barrejada amb la interpretació teatral Son dues coses que sovint veiem per separat i aquesta proposta vostre ens va agradar molt. Gràcies també per seguir treballant a pesar de la crisi econòmica que fa que el públic abans de gastar-se els calerons s’ho pensi mes d’un cop… o be aprofiti ofertes o dies del espectador.
Entenc perfectament la vostra angoixa de veure que les sales no s’omplen normalment i vosaltres viviu d’això. El govern d’aquí i d’allà malauradament considera la cultura com un “divertiment” que no es necessari ni prioritari per el poble…i així amb aquesta manera de pensar encara os enfonsa mes. No se quina solució tindrem en el futur, però la cosa no pinta gaire be.
L’altre dia jo mateix feia una proposta a traves del Bloc “Voltar i Voltar”, que se és difícil d’aconseguir, però que crec sincerament seria la solució definitiva. Abolir de arrel totes les invitacions (com fa la Sala FlyHard), rebaixar el preu general de les entrades al preu real que al final cobreu amb promocions i sobretot crear una mena d’abonaments que incloguin TOTS els teatres de Barcelona o de Catalunya i que quant compris l’abonament quantes mes funcions tingui l’abonament, mes econòmic resulti de mitjana per l’espectador cada una de les funcions. Cada producció cobraria per els cupons recollits dels usuaris al veure cada un dels espectacles.
El vostre espectacle es digne de veure i és una llàstima que aquest tipus d’espectacle continuïn sent minoritaris per la falta d’informació a traves dels mitjans de comunicació. Un programa de TV dedicat a la promoció teatraire dels espectacles que es poden veure a casa nostre es esencial i això per les cadenes publiques deuria ser obligatori.
Gracies també Raül per deixar constància escrita en aquest petit racó, on estimem la cultura…. els farandulaires no acostumeu a fer-ho i crec que els Blocs son també esencials per promoure l’art i la cultura, sobretot perquè estan fets directament per una part del públic que estima el Teatre i que ho fem desinteressadament.
Una abraçada.