Per MIQUEL GASCÓN …
L’ultima activitat cultural que hem fet aquest 2012, i com ja us podeu imaginar és tornar al Teatre. Aquesta vegada amb la sensació que no gaudirem massa, ja que les critiques llegides no eren molt optimistes. ELS NOSTRES TIGRES BEUEN LLET d’Albert Espinosa…. i per tant per nosaltres ha estat una bona sorpresa ja que ens ha agradat molt.
Una família que ha passat per situacions difícils i que amaga molts secrets. La vida d’uns germans que van viure moltes coses plegats i que han d’afrontar reptes en comú. La família. El que som i el que voldríem ser. Una història coral plena de sorpreses. Una història que comença amb un partit de futbol…
Albert Espinosa, artista polifacètic (dramaturg, director, escriptor d’èxit i guionista de sèries com Polseres vermelles), entra a la Sala Gran del TNC anys després de participar en el Projecte T6 (El club de les palles, temporada 2003/2004) i de col·laborar amb Comediants a El gran secret (temporada 2006/2007). Els nostres tigres beuen llet és una peça ambiciosa que ens convida a fer un viatge carregat d’humor i de tendresa, però també d’un dolor molt íntim.
Per arribar a bon terme, Espinosa recull tots els temes habituals en el seu imaginari (la família, la mort, la malaltia…) i es fa acompanyar d’actors amb els qui mai ha treballat en teatre i amb qui feia temps que volia treballar.
Wislawa Szymbroska
En paraules del mateix Espinosa: “He creat la meva família fictícia amb el bo i millor del teatre català. Del present i del futur.“… “l’obra va néixer a partir de recordar el meravellós poema «Un encontre inesperat» de la poetessa polonesa Wislawa Szymbroska (Bnin, Polònia, 1923 – Cracòvia, 2012), que em semblen els versos més bonics del món. Ella va morir el dia que vaig acabar l’obra, i per això l’hi vaig dedicar“.
Un encontre inesperat
Som molt amables l’un amb l’altre,
afirmem que és grat trobar-nos després de tants anys.
Els nostres tigres beuen llet.
Els nostres esparvers van a peu.
Els nostres taurons s’abismen en les pregoneses del mar.
Els nostres llops badallen a la porta de la gàbia.
Els nostres escurçons s’espanten d’una centella,
les mones d’una alenada, i els paons del seu plomatge.
Els ratpenats, si en fa de temps que ens han volat dels cabells.
Callem a mitja frase,
somrients sense remei.
La nostra gent no sap
parlar entre ells.
Un fotiment d’actors a sobre de l’escenari que reviuen la història de la mateixa família, una família nombrosa integrada per un pare cineasta (Andreu Benito), la mare dissenyadora (Àngela Jovè) i 5 fills que recorden els de la pel·lícula Rocco i els seus germans, de Visconti ….. i una filla petita de 2 anys d’edat. La història en dos èpoques de la vida familiar; la primera en l’instant de la mort de la mare, quant els 5 fills son encara uns adolescents; la segona 20 anys mes tard quan son cridats per la germana petita (Clara de Ramón), perquè el pare s’esta morint i ells tornen a casa convertits en homes madurs.
Albert Espinosa a mes a mes vol fer un homenatge al cinema que comença pels sobrenoms que tenen cadascun dels cinc fills: Dean (per James), McQueen (per Steve), Brando (per Marlon), Delon (per Alain), Beatty (per Warren).
Un tema que en principi no sembla pas gens fora del comú, però que Albert Espinosa ens ho descriu amb els 14 actors alhora a sobre de l’escenari; els 5 fills adolescents interpretats per Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Mikel Iglesias, Daniel Sicart, Albert Baró que dialoguen amb ells mateixos però 20 anys mes tard ja convertits en homes madurs… en Francesc Garrido, Joan Carreras, Andrés Herrera, el mateix Albert Espinosa i en Andreu Rifé. Tots ells, afegint al personatge de “Gato” (Òscar Blanco) que no és mes que el record del pare quant ell mateix era un adolescent….. tots ells, deia, en un espai atemporal barrejats en el mateix espai físic però amb la destresa del autor/director de fer veure a l’espectador de manera clara i senzilla qui és cada un d’ells i en l’època que interpreten la seva acció.
Albert Espinosa com sempre fa un treball amarat de tendresa que aconsegueix, com ja tots sabem que el dolor a escena sigui molt més suau… i suposo que ho aconsegueix aportant molt de la seva pròpia experiència personal… i així ho fa tot mes creïble.
És una obra coral, on l’unic personatge que juga un paper mes important és el del pare amb un treball extraordinari d’ Andreu Benito… els fills i la mare amb papers secundaris però alhora també importants, executen un treball molt bo sense excepció, però no puc deixar d’anomenar com el millor d’ells a Joan Carreras… i el pitjor a Albert Espinosa, que com a creador i director es mereix un 10, però com actor no arriba a l’alçada dels seus companys d’escena. Nosaltres estàvem a la fila 6 i teníem que posar massa atenció al que deia i com ho deia, ja que la seva vocalització i volum no era massa adient.
L’escenografia perfecte com sempre que la responsabilitat recau en Max Glaenzel… un camp de futbol en el jardí de la casa familiar… que de mica en mica es va transformant en el despatx del pare i desprès en el saló i habitacions de l’interior de la casa.
Els tigres, evidentment, són els cadells de la família ja adolescents, a qui tant la mare com el pare, no van voler que fossin febles, sinó ambiciosos i capaços d’aconseguir el que es proposessin. Ho diuen en un moment de l’obra: “Els joves tenen l’obligació de lluitar pels seus somnis i els adults hi són per ajudar-los perquè els aconsegueixin”.
Direcció: Albert Espinosa – Adjunt a la direcció: Antonio Calvo – Escenografia: Max Glaenzel – Vestuari: Berta Riera – Il·luminació: Kiko Planas – Banda sonora i disseny de so: Pepe Bel – Ajudant de direcció: Israel Solà – Estudiant en pràctiques: Salvador Sanchez
Recordeu que hi havia una vegada que en el Teatre a Catalunya les obres de Teatre a vegades es feien amb un planter de 14 actors com en aquesta ocasió; ben aviat ho recordareu com un somni, ja que ja ens avisen de properes estrenes al principi del 2013, on casi tot son monòlegs i molts d’ells en castellà que ja han tingut èxit a los madriles… i ja sabeu que allà el Teatre es fa d’un altre manera. Cal dons, que recolzeu el Teatre català fet amb autors catalans i actors de casa nostre…. si no és així les produccions pròpies seran quasi bé inexistent
Aixó malauradament aquest any 2012 que finalitza, ja ha estat una realitat com per exemple a teatres com la Sala Villarroel e inclus al Teatre Lliure.
______________________________________________________________
– Teatre Nacional de Catalunya – Preu 38,09 € – (preu pagat 18,50 € – abonament )
_______________________________________________________________
Ahir vam anar a veure “Els nostres tigres beuen llet”,i haig de dir que em va agradar moltissim!!!!!!!
Vaig riure i vaig plorar al final,(vaig sortir una mica tocada).
Estic contenta de que ma filla em demanés d’anar-hi.
Em va agradar la posta en escena (el camp de futbol)
Em va agradar com es crea el cambi de generació mentre corren pel camp de futbol.El cara a cara dels fills adolescents amb els seus homólegs adults.Molt original.
Em va agradar la forma en que suavitza el dolor i la malatia.
Em va agradar molt la música i el cant de l’actor i músic Òscar Blanco (el vaig tenir a un pam)
L’ Andreu Benito,en Joan Carreras i en Francesc Garrido per mi els més destacables.
La nova generació venen forts.
La frase de l’obra “Els joves tenen l’obligació de lluitar pels seus somnis i els adults hi són per ajudar-los perquè els aconsegueixin”.
Total que ens ha agradat molt.
Veig que coincidim molt en gustos teatrals.
Això de què la teva filla t’hagues demanar anar-hi… suposo que te a veure amb “les polseres vermelles” què ara mateix estic veient a TV3 i que fins fa poc no coneixia. És una serie magnifica que ha fet i per el que veig farà que molts joves provin d’anar al Teatre.
Efectivament la nova generació d’actors venen molt forts…. be tots el joves de fet, els actors i els no actors…. això és llei de vida. La frase que has escollit en el teu comentari és preciosa, de debò… i és que Albert Espinosa sap escriure i arribar als nostres sentiments mes profunds… i a mes a ames als públics de totes les edats.
La meva filla és amiga d’en Mikel Iglesias,i li ho va demanar d’anar-lo a veure,nosaltres no la varem triar per questió de decarte,perqué si fos`per nosaltres les aniriem a veure totes!!!!!! i és que el teatre enganxa.
A nosaltres ens va agradar i molt,el que no entenc les crítiques que ha tingut…..????,a mi em va arribar força endins,potser mi vaig sentir una mica identificada amb el paper dels fills amb el seu pare.El meu pare era genial i sé que ens estimava amb bogeria,però era una persona exigent i estricte,em va faltar que em dies el “Us estimo” com el que diu el pare en l`últim moment de l’obra.I l’escena final em va emocionar molt ,on estaven tots junts;aquella cara de felicitat del pare i la plenitud de la mare.
A mi em va transmetre.
Em va fer gràcia una cosa que em va preguntar la meva filla mentre mirave’m l’obra.
-Mama,aquell noi (referint-se a l’Albert Espinosa) és actor????; a mi no em va desagradar,però la meva filla que estudia teatre , alguna cosa li va cridar l’atenció, i es que com bé dius ,lo de interpretar no és lo seu.
Espero la teva crónica de “Cosmètica de l’enemic”;a mi em va agradar força i la vaig trobar molt original.
Una abraçada.
Jo en el seu moment tampoc vaig entendre les critiques tan negatives d’aquesta producció, que mes aviat, crec, anaven dirigides directament a Albert Espinosa. Podria estar d’acord amb què la seva interpretació no és extraordinària i de fet sempre que he vist una obra en la que també actua no m’acaba de convéncer.
No entenc però que el critiquin per el que diuen “sempre escriu el mateix perquè toca el mateix tema”… el dels malalts, hospitals, etc No te res a veure que sigui bon escriptor teatral o bon guionista de Televisió, amb el tema que intenta retransmetre, ja que per ell és important i és el que ha viscut durant la seva dura vida.
Existeixen escriptors especialitzats amb un cert tipus de generes, com per exemple Agatha Christie, que ha estat reconeguda internacionalment i no per això ha estat criticada. Malauradament a Catalunya tenim un cert costum d’intentar ensorrar a persones que tenen èxit en el mon que treballen… i sincerament, no ho entenc.
Per posar-te un exemple, encara que no tingui res a veure, en Ferran Adrià ha estat motiu de “guasa”, i conec força gent del meu voltant que ha desprestigiat la seva cuina, quant mai l’havia tastat ni tan sols en somnis.
Intentarem fer la crònica de “Cosmètica de l’enemic” aquest mateix cap de setmana.