Per MIQUEL GASCÓN …

Canvi de cicle; després de molts dies de música tornem al Teatre que amb tota seguretat és l’activitat cultural que ens agrada mes.   Divendres 21/12/2012, el primer dia de l’hivern i el que havia de ser l’ultim de l’existencia del planeta terra, segons els antics Maies, anem al Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació de BALL DE TITELLES amb un text de Ramon Vinyes i dirigit per Ramon Simó.

Ramon Vinyes (Berga, 1882–Barcelona, 1952) va escriure Ball de titelles abans de 1930, probablement en un dels seus exilis a Barranquilla (Colòmbia), on va treballar com a periodista a la prestigiosa revista Voces o al diari La Nación. Literat convençut, Vinyes és tan desconegut a Catalunya com valorat a Colòmbia, on se’l considera un dels grans dinamitzadors culturals del segle XX i pare espiritual de tota una generació encapçalada per Gabriel García Márquez, que el va homenatjar a la novel·la Cien años de soledad amb el personatge d’«el sabio catalán», un «hombre que lo había leído todo».

A Ball de titelles, Ramon Vinyes converteix la metàfora del vol en realitat i fa que la nit de Nadal aparegui un noi amb ales en un bordell d’una ciutat de muntanya. El bordell és, com ha estat moltes vegades en la història de la literatura, una metàfora de la societat. Hi trobarem la madame, les meuques, els servents i totes les autoritats locals. Aquí tothom juga el seu paper. Amb l’arribada del Jove de les Ales, l’equilibri social es trastoca. El Jove de les Ales, innocent, vingut d’un món imaginari, aprendrà a poc a poc a conèixer el món. Tots el voldran utilitzar: dretes, esquerres, Església… per tal que certifiqui les seves veritats i el seu poder. I tots el voldran eliminar, per estalviar-se noses. A la casa de meuques, com seria d’esperar, el Jove de les Ales també hi descobreix l’amor: l’amor de la Remei, la mestressa, un amor alhora sincer i mentider que, per sobreviure, li acabarà tallant les ales.

Un text que en principi sembla molt original, amb un rere fons critic amb tots els poders que intenten tallar-nos les “ales” per adreçar-nos pel bon “camí”. La primera mig hora és engrescadora perquè vas coneixent tots els personatges i l’argument està sota el meu punt de vista ben construït; llàstima que després s’espatlla i molt, ja que al intentar fer-ho en clau de comèdia, se’n va tot en orris; de cop es torna amb una horterada de “portes que s’obren i es tanquen” amb una manera de fer tan gastada i tant carrinclona que sembla que no pugui ser… una manera de fer tant “facilona” que sembla que l’únic que es busca és arrancar el riure al public, sigui com sigui, de la manera mes barruera… i ho sento molt però a mi em produeix rebuig i ganes de què finalitzi tot plegat.

L’espectacle dura dues hores i es salva la primera mig hora i l’últims 20 minuts, on tot sembla que agafi un sentit i acabi arreglant una mica l’obra.

L’escenografia, molt d’ella aprofitada de les restes d’altres produccions, és força aconseguida, així com el vestuari espectacular i ple de color, que fa oblidar una mica l’avorriment de la major part de l’espectacle.

Un enorme número d’actors, on algun d’ells interpreta mes d’un paper, sobresurt pel seu excel·lent treball la de l’home amb ales… en Nao Albet, això com Mercè Pons en el paper de la mestressa del prostíbul, la Remei.  També em va agradar força Jordi Martínez (el notari) i  Daniela Feixas (l’endolada), en l’únic paper de persona assenyada que no es vol vendre fàcilment al poder. La resta d’actors tenen papers mes secundaris i formen tots plegats com una especies de coral que estan força bé, sense tirar coets.  Segurament ells no tenen la culpa de què la posada en escena i la direcció no ens hagin agradat massa.