per MIQUEL GASCÓN …

Diumenge 16 de desembre, tornem de bon matí a l’Auditori a escoltar un altre concert de l’OBC; aquest cop es tracta d’un concert molt especial, ja que es tracta quasi bé de fer un homenatge al nostre compositor universal PAU CASALS i s’interpretava la seva obra mestre “EL PESSEBRE”.

El Pessebre és un oratori amb música de Pau Casals i lletra de Joan Alavedra.  El poeta li proporcionava un doble fervor: el de la Nativitat i el de l’evocació simultània de la Passió. El 1944, el poeta Joan Alavedra va entregar a Pau Casals el text de “El Pessebre” i animà al músic a escriure un Oratori creat en una atmosfera i un caràcter catalans.

Casals va treballar-hi anys i virtualment acabà les tres primeres parts de l’obra. I quan les Nacions Unides van invitar-lo, per tal que el seu missatge de pau, junt amb el seu art extraordinari, arribés a tots els racons del món, va renéixer en Casals la idea de seguir treballant en el seu Oratori «El Pessebre» i l’any 1960 va revisar el que ja estava fet i acabà la quarta i última part, en la que va voler oferir com un resum, en un gran coral, el missatge dels seus íntims sentiments d’artista home que sap que tan sols la Pau pot salvar el gènere humà dels seus infinits errors. I va treballar a la seva llar de Puerto Rico amb tot el fervor i amb plena convicció.

El poema està escrit en català i Pau Casals utilitzà la seva música al servei del seu propi idioma i de la seva fonda condició de català, però mai no va utilitzar elements folklòrics de Catalunya. Els temes són tots absolutament originals, tot i que conserven el perfil i caràcter del seu ambient poètic.

Pau Casals va concentrar en el seu Oratori «El Pessebre» es va convertir en un missatge universal, de la mà d’un home universal, per tractar d’unir als pobles, de convèncer a tots i de commoure als qui encara siguin capaços de commoure’s.

Pau Casals no va voler actuar mai a la Alemanya nazi, ni tampoc en L’Espanya de Franco. El Pessebre va ser estrenat a Acapulco l’any 1960, i durant 10 anys ell mateix, Pau Casals, el va interpretar per tot el món. El lloc més proper a la seva estimada nació “Catalunya” va ser a Sant Miquel de Cuixà, l’onze de setembre de 1966, set anys abans de la seva mort.

Teníem moltes ganes d’escoltar aquest oratori, ja que no recordem pas haver-lo escoltat mai en directe. El regust que ens va quedar desprès de l’audició es una mica agredolç, ja que varem trobar al director nord-americà Arthur j. Post , una mica “sosaina” (per no dir del tot) i el seu gest va ser absolutament inexpressiu; donava la sensació que l’orquestra sonava com si es tractes d’un automatisme assumit i no pas per el “espantaocells” que dirigia l’orquestra.

És te que afegir a això que la veu dels solistes no tenia suficient potencia per un local tan immens con és l’Auditori. Vaig a dir una bajanada potser, però jo crec que en casos com aquest no estaria gens malament que s’amplifiqués una mica la veu dels solistes per gaudir millor de les seves veus… que poden resultar magnifiques però que malauradament queden molt enfosquides pel so molt mes potent d’una orquestra simfònica.

Si hagues de valorar els solistes, a mi em van agradar la soprano Elena Copons, el baix Marc Pujol i el baríton Joan Martín-Royo. El tenor David Hernández, almenys des de la nostra posició va estar quasi bé inaudible, així com la mezzosoprano Gemma Coma_Alabert. Una llàstima, perquè quant la música baixava d’intensitat, totes les veus semblaven magnifiques.

El millor del concert va estar la massa coral, que integrava 3 cors que en total formaven un gruix de 64 dones i 64 homes. Realment impressionant l’actuació del Cor jove de l’Orfeó Català, el propi Orfeó Català i la Coral Canigó.

L’obra la vaig intentar seguir en la mitja foscor, a partir del programa de ma (vaig tenir la sort d’aconseguir un), però la majoria de públic es van quedar amb 2 pams de nas, ja que es van exhaurir enseguida i 20 minuts abans del concert ja no en quedava cap. També les retallades han arribat als programes de ma del Auditori ? trist… molt trist. No deurien de repartir-ho a l’entrada manualment quant controlen la teva estrada o abonament, en lloc de deixar que el públic dels dos primers concerts agafin mes d’un programa ?

El que no pot ser de cap de les maneres és que el públic que ha pagat una entrada prou cara, no pugui seguir el que es diu en un concert que dura mes de dues hores, i mes quant no existeix tampoc un servei de sobretítols, que en aquests casos és imprescindible.

L’Obra en conjunt em va agradar, però tampoc per tirar coets. Segurament deuria fer l’esforç d’escoltar-la algun cop mes, per gaudir-la tal i com es mereix. El que si és cert que a mi (en Miquel), en algun moment se’m va fer fins i tot una mica pesada…menys mal de les parts corals, que van permetre que no acabes caient en mans de morfeu. A l’Imma li va agradar força mes que a mi.

Pau Casals i Defilló (El Vendrell, Baix Penedès, 29 de desembre de 1876 – San Juan, Puerto Rico, 22 d’octubre de 1973) fou un violoncel·lista, pedagog, director i compositor musical català. La seva gran contribució al món de la música va ser la innovació en la interpretació amb el violoncel que, més tard, va ser adoptada per tots els violoncel·listes del món. La seva interpretació d‘el cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat arreu del món, i de manera molt més significativa dins del modernisme català.

En proclamar-se la Segona República espanyola el 15 d’abril del 1931, va fer un concert a Montjuïc per celebrar aquest fet. El 1933 va rebutjar la invitació d’anar a tocar amb la Filharmònica de Berlín a causa de l’arribada al poder d’Adolf Hitler i les persecucions dels nazis. Gran aficionat als castells, va presidir els concursos de castells de Tarragona de 1932 i 1933.

El 18 de juliol de 1936, durant la realització d’un assaig, conegué la notícia de l’aixecament militar de Francisco Franco. Quan les tropes de Franco ocupen Barcelona es va veure obligat a exiliar-se. Pau Casals va tornar a París, però l’any 1940 es va veure obligat a abandonar la ciutat a causa de l’entrada de les tropes alemanyes i juntament amb altres personatges se’n va anar a Nord-amèrica.

Segons les seves memòries, així com el que manifestà Albert E. Kahn el 1970, Casals va patir circumstàncies difícils durant els anys d’exili a Prada, en part a causa de la seva voluntat de no abandonar els seus compatriotes exiliats internats a camps de concentració al sud-est de França durant la Segona Guerra Mundial i sota l’ocupació nazi. Mitjançant la celebració de concerts, va mirar de donar-los suport durant i després de la guerra. També, entre el 1938 i el 1940 Casals va donar més de 140.000 francs als catalans exiliats. També va escriure centenars de cartes a persones i organitzacions demanant donatius. Molts d’aquests donatius els gestionava conjuntament amb dues organitzacions: Chaînes du Bonheur International i la Spanish Refugee Aids, de Nova York.

« S’ha d’ajudar a tothom i encara ho puc fer, tot i que estic esgotant els meus recursos. A Espanya tots els meus béns han estat confiscats, inclosa casa meva. Però mentre serveixi per a aquesta tasca que m’he imposat, em quedaré aquí. »

El 1971 va compondre l’Himne a les Nacions Unides, que dirigí el 24 d’octubre d’aquell any en un concert a la mateixa seu de les Nacions Unides, i on el secretari General de les Nacions Unides U Thant li entregà la Medalla de la Pau. Fou en aquesta ocasió que va pronunciar la frase What is more, I am a Catalan.

« Sóc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on van existir les primeres nacions unides. En aquell temps- segle onzè- van reunir-se a Toluges avui França- per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven en contra de la guerra »

Us deixo l’enllaç per escoltar “El Pessebre” en la versió sencera original de Pau Casals. Per escoltar-la cliqueu a sobre del logotip de Spotify. Recordeu que us podeu donar d’alta gratuïtament i que és l’audició és de franc.

Malauradament El Pessebre s’interpreta molt poc actualment tant fora com dins de Catalunya i és te que reconèixer que la seva partitura és força irregular, encara que té moments bellíssims e irrepetibles.

______________________________________________________________

– L’Auditori – Preu de 45 € a 20 € – (preu pagat abonament 24 € )

_______________________________________________________________