Per MIQUEL GASCÓN …
Ens varem fer el propòsit aquesta temporada de no anar o d’anar el menys possible a veure teatre en castellà, per tal de reivindicar la utilització del català, en una de les poques facetes del mon cultural a casa nostre, on fins ara la llengua catalana ha estat força normalitzada (cosa que no passa pas amb el cinema).
Però hem reflexionat i creiem que els únics perjudicats som nosaltres mateixos, al evitar gaudir de bon teatre pel fet de què sigui en una llengua que ha oprimit i continua oprimint a la nostra. A la fi, tenim la sort de conèixer els dos idiomes… i per tant hem decidit anar exclusivament a las que a priori ens assemblin imprescindibles.
Aquesta producció, “JUICIO A UNA ZORRA“, creiem que era un d’elles, que a priori pagava la pena i vam decidir anar-hi, inclús i a pesar de saber que la protagonista CARMEN MACHI, havia signat fa poques setmanes un manifest posicionant-se en contra de que els catalans tinguem dret a decidir, o el que es el mateix, si volem o no, ser un estat propi. De totes maneres, quasi la totalitat dels anomenats artistes e intel·lectuals “progressistes” espanyols, han fet el mateix; és trist pensar que molts d’ells s’omplen la boca defensant per exemple, que el poble sahaurí pugui arribar a ser independent i aconseguir un estat propi…. i que als catalans se’ns arribi a prohibir.
Però anem al que anàvem… JUICIO A UNA ZORRA és un text contemporani basat en el personatge “Helena de Troia”, escrit per MIGUEL DEL ARCO i fet expressament per a l’actriu CARMEN MACHI. Un monòleg, encàrrec del Festival de Mèrida 2011, en el qual la protagonista, per una vegada, vol explicar la història amb les seves pròpies paraules. D’aquesta manera, Carmen Machi, ens pot demostrar i de fet ens ho demostra amb escreix, que no és exclusivament l’actriu còmica de les series televisives, sinó que encara és molt millor en el registre dramàtic i a sobre d’un escenari.
Segons ens explica el mateix Miguel del Arco en el programa de ma….
…Helena de Troia és, possiblement, una de les dones més vilipendiades de la història. Carrega a les espatlles el pes d’haver desencadenat la guerra més famosa de l’antiguitat. Deu anys va estar assetjada pels grecs la poderosa ciutat de Troia. Un exèrcit com no se n’havia vist mai cap es va mobilitzar per forçar els troians altius a tornar al seu amo legítim la reina d’Esparta, convertida en Helena de Troia des que ella mateixa va decidir abandonar el seu regne, el marit i la filla i seguir Paris, fill de Príam, rei de Troia. Però, com diu ella mateixa: De veritat que algú amb seny pot pensar que tot aquell desplegament era realment per mi?
La història d’Helena, és la de una dona enamorada que va prendre una única decisió en tota la seva vida: “seguir l’home que estimava”; es presenta davant nostre i demana als espectadors que facin de jutges… i ens explica la seva versió dels fets… segons qui explica la història la visió pot canviar 180 graus.. i ens convenç de “la seva” veritat. Una Helena emvellida, mig dona, mig deessa… castigada a l’eternitat fins que els homes deixin de parlar d’ella… una Helena llenguallarga, borratxa per la necessitat de beure permanentment la droga barrejada amb el vi que va oferir a Telèmac per calmar-se el dolor…. una dona sense por a res i de tornada de tot.
Una producció amb pocs recursos, una taula lumínica al llarg de l’escenari, ampolles de vi per tot arreu, amb una il·luminació insuperable i un so potent que ajuda a què el seu pare Zeus es pugui posar en contacte amb Helena.
La interpretació de CARMEN MACHI, és potser una de les interpretacions mes extraordinàries de les que he vist mai al teatre… gairebé insuperable; es fica de ple en el seu personatge i sap interpretar tots els registres del seu paper, des del còmic al que ja estem acostumats, fins al mes tràgic possible i que ens arriba a posar “gallina de piel”.
Al finalitzar unànimement el public en peus aplaudeix llargament a l’actriu. Jo crec que deixa d’aplaudir perquè l’actriu pugui anar al lavabo ràpidament desprès de veure segurament 3 litres de “vi”.
La meva valoració hauria de ser, segons la crònica que heu llegit, de cinc estrelles, i evidentment la interpretació sense cap dubte s’ho mereix, però com estic valorant l’espectacle en el seu conjunt, la deixo en quatre, degut a què és un argument històric que m’interessa mes aviat poc, encara que reconec que està molt ben escrit.
autoria i direcció Miguel del Arco
direcció musical Arnau Vilà
Intèrpret: Carmen Machi
música Arnau Vilà / il·luminació Juanjo Llorens / so Sandra Vicente /
perruqueria Sara Álvarez / producció executiva Aitor Tejada
coproducció Kamikaze producciones i Mamáfloriana
______________________________________________________________
– Teatre Lliure de Gràcia – Preu 30,25 € – (preu pagat abonament 15 € )
_______________________________________________________________
Acavem d’arribar de veure per segona vegada!!!!!!!!!!!!!! “Juicio a una Zorra”.La primera vegada en Lluís no va arribar a temps,va trobar cua per aparcar i com em va saber molt de greu que es perdés la magnífica interpretació de la Carmen Machi,vaig tornar a comprar entrades.A mi no m’importava repetir.
He tornat a gaudir de l’obra, pot ser encara més ,ja que he apreciat detalls nous que de vegades se t’escapen , i m’ha tornat a posar els pels de punta i he tornat a treura una llàgrima al final mentre canta la seva cançó.
BRUTAL!!!!!!!!!!!!,INCREIBLE!!!!!!!!!!!!
Quina va ser la seva culpa???
Haver-se enamorat i seguir l’home que estimava???.
Va ser l’ única vegada que va fer el que realment volia.
Quina és la veritat després de veure l’altre cara de la moneda???…….
Quí escriu la història????
Una abraçada.
Estic d’acord amb tu, que possiblement una segona visió és necessària. Jo em vaig perdre una mica amb l’argument perquè estava massa pendent de la interpretació de la Carmen Machi… i perquè no dir-ho, a resultes del possible boicot per la seva posició, no anava jo massa “obert” a ser seduït per ella.
Haig de reconèixer que als 5 minuts ja m’havia seduït sense quasi adonar-me.
anar al Teatre Lliure de Gràcia amb el cotxe, és un dels errors mes greus que es pot fer. El metro de Fontana està molt proper. Espero que a en Lluís aquesta vegada també gaudis tant com tu aquesta extraordinària interpretació.
Una abraçada als dos.
A mi al principi també em va molestar la seva posició, però en Lluís que és menys visceral,em va fer recapacitar.
Em va posar aquest exemple:
“No hem de barrejar les coses,encara que de vegades ens dolen en el fons ,aquesta senyora venia a fer una feina.
Si se’t calés foc a casa i el bomber fos del PP,li demanaries que marxés???…….
Ara,no hi aniries mai a sopar amb ell !!!!!”.
De fet amb en Madaula ens va passar el mateix; i “Oleanna” ha sigut una de les millors obres que hem vist últimament.
És difícil separar les coses quan hi ha sentiments,però de vegades ens podem perdre interpretacions increibles,i als que som addictes al teatre hem d’estar per sobre d’això.
Hem de seguir lluitant per la nostra independència i fer veure a tots aquells que ens menyspreen que som gent amb cultura i seny,encara que estem en contra de les seves idees.
Els dos cops em vaig aixecar de la cadira i vaig aplaudir pel seu magnífic treball.
I qui sap………potser quan torni a casa la senyora Carmen Machi,tindrà una opinió ben diferent sobre els catalans.
El primer de tot seny i la rauxa …… la guardarem per més endavant que la necessitarem.
Una abraçada.
A mi em va molestar i em continuen molestant les actituds prepotents de persones com en Madaula o la Carmen Machi, que es creuen que per el sol fet de ser persones mes conegudes, aprofiten la seva posició per utilitzar el seu “altaveu” per tal de fer creure que les seves idees estan per sobre de las del poble. Tots sabem perfectament que cada un de nosaltres tenim les nostres idees i segurament no coincideixen plenament amb les del nostre veí o inclús amb el nostre company de vida. El que em molesta mes de tot es que utilitzin la seva posició com artistes coneguts per transmetre les seves idees i mes sabent a priori que seran amb tota seguretat una provocació contra un poble que l’únic que vol es ser lliure.
Son ells que barregen les coses,…. i no el públic que busca en ells únicament la seva feina a dalt d’un escenari.
L’exemple del bomber no em serveix, almenys a mi; independentment de les ideologies de cada persona, cada un de nosaltres fa la feina que li pertoca el millor que ho sap fer. Un metge, per exemple, quant opera a una persona, no l’opera millor perquè sigui de la seva manera de pensar…. solament faltaria això.
Si això passes a la vida del dia a dia, no podríem conviure.
De totes maneres, cada un de nosaltres es sent mes còmode quan es relaciona amb persones que tenen les mateixes aficions e ideologies semblants, evidentment
Abraçada