Per MIQUEL GASCÓN …
Ens declarem seguidors incondicionals de l’autora teatral (i directora) Cristina Clemente, des del dia que la varem descobrir al TNC amb l’obra “Vimbodí vs. Praga” que en aquest mateix bloc. la varem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles; després d’això, sempre que ens hem assabentat de què estrenaven una altra obra de la Cristina, hem corregut a la sala Teatral i a cegues, sense esperar cap critica…. així varem poder veure també “Volem anar al Tibidabo” i “Nit de Radio dos punt zero” les dues valorades per nosaltres amb 4 estrelles.
L’altre dia ens varem assabentar per casualitat que estàvem representant un altre obre d’ella al Teatre Gaudí, es tracta de “La nostra champions particular“, i com sempre vam córrer el primer dia que teníem lliure.
Amb aquest text (de fet encara mes reduït del que es pot veure avui), Cristina Clemente va participar a la primera edició del “Torneig de Dramatúrgia Catalana” a Temporada Alta de Girona, l’any 2011 … i va quedar finalista.
L’Aina i el Bernat, després de molt pensar-ho, cedeixen a les pressions socials i familiars i prenen la decisió de tenir un fill. A partir d’aquí ja res no es pot frenar. Han saltat des del trampolí més alt dels jocs olímpics i quan ja has saltat ja no et pots fer enrere, només pots caure. Però malgrat els entrebancs que els sorgiran, econòmics, pràctics, emocionals, i sobretot d’acceptació del pas del temps, ells sempre lluitaran per ser feliços.
La versió que ens presenta al Teatre Gaudí, l’obra té una durada d’una hora; en aquest temps Cristina ens intenta explicar tota la història d’una parella des de què es coneixen, es casen… no volen tenir fills… desprès si, pressionats per l’entorn i tenen un; poc desprès bessonada… canvien d’hàbits i deixen de seguir el Barça i tots els esports als que eren aficionats fins ara… el nanos creixen i els avis també, fins que els porten també a casa a viure amb ells… ah !!! … i també tenen gos. De dos que eren, arriba un moment que son 9 o 10 i van esgotats i estressats…. i feliços? ??.De cop el gos es mor, els nanos s’independitzen, els avis moren i es queden un altre vegada els dos sols fins que ells també moren, primer ell (sempre igual, collons !!!…)… i desprès ella.
Aquesta condensació de tota la història de la parella en un temps tan reduït, fa que no es profunditzi amb res. Mes aviat és un cúmul d’esquetxos ràpids que intenten reflectir en nosaltres mateixos, com si fos un mirall, la vida que ja ha transcorregut i el futur que ens espera. Però ho fa amb clau d’humor… un humor senzill buscat expressament per tal d’arribar també als espectadors que no van gaire mai al Teatre. En altres paraules, converteix un text que podria haver-se desenvolupat molt mes i que es queda malauradament en un pur producte de Teatre comercial.
La idea inicial del text, si es desenvolupes amb molta mes cura, crec que podria haver arribat a ser un bon text teatral, i és que té coses positives que l’apropen molt a l’espectador de casa nostre…. amb un argument futurista i que té algunes aclucades d’ull que el fan fins i tot divertit… amb un intent potser de fer-nos reflexionar….., com per exemple quant és dona per suposat que Catalunya ja és un país amb estat independent….( i la crisi continua igual o pitjor)…, quant la gent es mor d’una nova malaltia provocada per les radiacions de la Wifi dels primers telèfons mòbils de la dècada 2010/2020….. quant els fills consideren que els texans del pares son “carrinclons” i prefereixen portar túniques brillants…
Ell treballa com a dissenyador de mobles, però desprès es quedarà a l’atur (un altre aclucada d’ull a la realitat d’avui en dia) i es converteix en la persona que es cuidarà de les tasques de la llar, cuinar i estar al cas de la canalla. Ella és cantant d’una orquestra i constantment esta fent bolos, no li agrada la cuina ni la feina de casa i al principi tampoc els nens.
La interpretació dels dos personatges recau en Santi Ricart i Alicia Puertas, al principi no massa creïbles però a mida que va transcorrent l’espectacle milloren força. Sense escenografia, a pel i amb l’únic ajut de quatre trastos (un cotxet d’infant, una cadira de rodes, una rentadora de joguina i poca cosa mes, Tot ho han de transmetre amb les seves expressions de cara i el cos (l’Alicia Puertas ens balla “on-line”, prou bé).
Però el resultat final és decebedor…. és simplement un divertimento i potser l’autora és el que ha buscat…. però a nosaltres ens va faltar quelcom mes…. i ja quan varem sortir del Teatre l’Imma i jo ens varem mirar tot dient….. be, no esta malament…. és un divertimento i poca cosa mes. La veritat és que no ens ha aportat res de nou, simplement passar una estona agradable (que ja és molt)… i segurament d’aquí uns dies no ens recordarem de res del que hem vist.
______________________________________________________________
– Teatre Gaudí – Preu 18 € – (preu pagat 10 € – Atrapalo)
_______________________________________________________________
