Per IMMA i MIQUEL …
Dissabte 18 d’agost
Ens trobem a Lichinga i volem anar a l’est de Moçambic a la costa de l’oceà Indic; la ruta és llarga, ens explica el nostre guia Francesc, uns 900 kms i a mes a mes les “carreteres” son intransitables; com l’any passat es va fer molt dur… uns 3 dies de ruta, aquest any s’ha optat per fer un salt amb avió i estalviar-se uns 700 Kms.
És dia d’aeroport, agafarem un vol de las LAM (Lineas Aereas de Moçambic) que des de Lichinga ens aproparà a la costa del Indic. A l’aeroport no disposen d’escàners per a las maletes i per tant ens fan obrir-les i les revisen manualment, en el nostre cas ens fan obrir les farmacioles i poca cosa mes.
Els tràmits son relativament ràpids i també és ràpida la revisió de l’equipatge de ma. Son les 10 del matí i el vol sortirà a les 11:40 h puntualment. Es forma ràpidament el club de lectura.
El vol arriba a Nampula on baixem. Ens encabim en un bus que porta afegit un remolc per portar els equipatges.
El trajecte fins a Ilha de Moçambic dura una mica mes de dues hores i arribem a l’Hotel El Escondidiño a quarts de cinc.
Per arribar a Illa de Moçambic, hem hagut de travessar un pont de direcció única, força llarg, d’uns 3 kilòmetres i travessar pràcticament la població. Es veu molt bruta i ens expliquen que no ens podem banyar a les platges perquè la gent hi fa les seves necessitats i per tant la contaminació és altíssima.
Aquesta ciutat és Patrimoni de la Humanitat des del 1991 i és una ciutat colonial portuguesa.
Arquitectònicament, l’illa està dividida en dues parts, la “ciutat de pedra” i la “ciutat de macuti”, la primera amb prop de 400 edificis, incloent els principals monuments, i la segona, en la meitat sud de l’illa, amb prop de 1200 cases de construcció precària. Aquí hem d’anar amb prevenció amb els mosquits ja que ens indica el Francesc que el 90% de la població té la malària.
Desprès d’esperar una estona aconseguim canviar divises i desprès de deixar las maletes a les habitacions sortim a fer un tomb fins a l’hora de sopar que és a las set.
El sopar serà en el restaurant de l’hotel i menjarem llagosta, gambes, lules (calamar), peix a la planxa i amanides. Un bon tiberi encara que ens surt una mica car.
La moneda local és el meticae, i al canvi 1 euro = 32 meticaes.
Anar al primer capítol
Anar al capítol anterior
Anar al capítol següent
________________________________________________________________
Fantàstica posta de sol la que vau fotografiar! I sembla mentida que la major part de la població tingui la malària. Mare meva!
De fet ens varen dir que devíem prendre la màxima precaució, perquè mosquit que ens piques, mosquit que ens transmetria la malària; i és que els mosquits al anar picant als essers humans, van passant la malaltia d’una persona a l’altre. Evidentment ens varem assabentar allà mateix i anàvem al principi literalment “cagats”.
Solució… tapats fins a les celles… quin remei.
Les fotografies i molt especialment les nocturnes son excepcionals. Com que ja ens hem vist en vàries ocasions des de que vàreu tornar, estem tranquils ja que hem comprovat que la malària no us va afectar. No m’estranya que sigueu tan cargolaires, ja que a banda que us puguin agradar per menjar, està clar que us passeu amb l’equipatge a munt i avall, d’un lloc a l’altra .
Una abraçada
A banda de què anem d’un lloc a l’altre “voltant”, hem estat molts anys arrossegant caravanes i autocaravana per tal de compartir-ho amb els nostres nanos…. I llavors si que érem veritables CARGOLS !!!