Se que el que vaig a dir no te cap sentit, i menys quant ja en fred, ho raones amb tranquil·litat…. però si tinc que ser sincer, és el que vaig sentir fa unes setmanes quant van estrenar OLEANNA; en principi em vaig negar a veure aquesta obra per unes declaracions publiques que va fer el protagonista Ramón Madaula que es va posicionar en contra del dret a decidir del poble de Catalunya. I per deixar-ho encara mes clar, va demanar la militància en el PSC.
Evidentment cada un de nosaltres te la llibertat de pensar el que vulgui, però la meva primera reacció va ser dir-li a l’Imma que no em venia gens de gust anar al Romea a veure treballar a en Ramón Madaula. Val a dir que tot aixó va passar pocs dies desprès de la manifestació multitudinària del 11 de Setembre i l’ambient estava prou escalfat, sobretot per algunes reaccions de la caverna espanyola.
Ara en fred, penso que no paga la pena posar-hi mes llenya al foc i he cedit en aquest cas ja que no es comparable a les declaracions de Albert Boadella (fundador dels Joglars)… i evidentment, en aquest cas si que m’he promes no veure res que faci olor a aquest personatge.
Un cop ja hem vist aquesta producció,puc dir que la sorpresa ha estat majúscula, ja que el text de OLEANNA m’ha semblat molt bo i la interpretació dels 2 únics actors d’aquesta proposta, realment magnifica en tots els sentits, tant el del professor interpretat per Ramón Madaula , com la de la alumne “perversa”, interpretada per Carlota Olcina.
El mateix director d’aquesta producció, David Selvas, en el programa de ma ens intenta explicar de que va tot plegat:
John és un professor universitari de pedagogia una mica atípic. Segons ell, la seva feina consisteix més en provocar, posar en dubte, i qüestionar els alumnes que no pas en transmetre’ls-hi coneixements i dades fàcilment avaluables. Carol és una estudiant molt mes “normal”, vol aprovar. John ha suspès a Carol. Aquest és el punt de partida d’OLEANNA i de tot el teatre de David Mamet: dues persones que discuteixen perquè tenen interessos oposats.
Mamet, amb aquesta peça clau de la dramatúrgia contemporània, parla de la crisi del sistema educatiu universitari, i del poder en un sentit molt ampli: tant el que té algú que sap sobre el que no sap – i la responsabilitat amb què aquest poder s’exerceix – com també el joc de poders que s’estableix entre dues persones; el sexual, l’intelectual… i el poder moral.
OLEANNA és una de les obres més intenses i controvertides del repertori de David Mamet. Va ser estrenada l’any 1992 a Cambridge, Massachussets i un any despres la va dirigir Harold Pinter a Londres. L’any 1994 va ser portada també al cinema.
No vaig a descobrir aquí el desenllaç d’aquesta relació que en poc mes d’un hora ens explica l’autor i que meravella al espectador per la claredat del text, que no divaga en absolut i va al gra, passant d’una relació de poder del professor fins arribar a girar la truita, utilitzant una narrativa que te un caire quasi be de thriller.
La direcció de David Selvas crec que es molt encertada i el únic però que li podria posar és l’escenografia que no em va agradar gaire, per no dir gens…. parlo de l’escenografia, que mai és te que confondre amb la posada en escena (que no te res a veure) que em va em va agradar molt…. amb dues vídeo/projeccions que ens deixen respirar una estona i que a mes a mes serveix de canvi d’escena i de tempo. La teatralitat es evident quant un tècnic demana permís al professor per entrar a la “classe” –escenari … i en directe transformar una mica l’escenografia per canviar el despatx per la classe o al inreves. Aquestes pauses, és on tornes a donar-te que estàs assegut en un teatre i que l’argument és únicament “teatre” …. aquesta tornada a la teva realitat, em va agradar molt.
Cal afegir a tot plegat la magnifica traducció al català de Cristina Genebat, però això en ella no es cap novetat, ja que de moltes de les traduccions teatrals a casa nostre, ella és la “culpable”.
Ramón Madaula, interpreta el paper de professor, d’una manera magistral en un dels millors treballs que recordo d’ell. Carlota Olcina sembla que interpreta dos papers ben diferents, encara que és el mateix personatge i passa d’una noia atemorida, amb una fragilitat molt creïble, que atrau al professor, a una noia molt segura de si mateixa capaç de tot el que faci falta per tal d’ensorrar el “mascle” que fins aquell moment havia tingut el poder. Realment ha estat un veritable plaer veure el treball d’aquets dos grans actors.
Selvas sap explicar-nos el mes important de l’obra…. el joc de poder, la prepotència i la humiliació que s’estableix entre els dos personatges interpretats modèlicament pels 2 actors, d’una manera senzilla i natural a la primera part i amb una explosió incontrolada a la segona, que arriba a fer patir al public, que es veu obligat a prendre partit per un d’ells i actui com si es tractes d’un jurat popular. Però també a banda d’aquesta relació mes personal, l’obra entra a qüestionar els sistemes educatius i també les relacions jeràrquiques entre el professorat i l’alumnat en l’època actual…. relació tan qüestionada en el segle XXI d’algunes d’aquestes professions vocacionals, on fa relativament poc temps era molt important una certa autoritat moral, que ara s’ha perdut..
El sector feminista de l’època en la que es va escriure l’obra, consideraven que Mamet s’havia posicionat a favor del bàndol masclista….. i la versió que veiem al Romea, ajuda a pensar que és certa aquesta opinió. Darrera de les nostres butaques, un grup d’amics entre els que que hi havia mes d’un professor, comentaven en veu alta el desenllaç de l’argument, mig terroritzats, amb algunes rialles nervioses…. aneu en compte, deien, no sigui que us passi quelcom semblant!!!
… I és que l’ultima frase de l’alumna, en un crit esfareidor dirigit al professor “no li diguis “nena” a la teva dona !!!“, deixa als espectadors petrificats a la butaca, sense arribar a entendre si es tracta d’una venjança personal, un malentès que s’ha anat de mare o un parany d’un grup feminista liderat per Carol, que meticulosament i milimétricament li han parat al professor i ell ha caigut de 4 potes.
Un muntatge senzillament impecable que no us deuríeu de perdre.
______________________________________________________________
– Teatre Romea – Preu 29,50 € – ( preu pagat 16 € – TresC )
_______________________________________________________________
Es una obra que et deixa en tensió i pateixes. Ens presenta’n una alumna que el que vol es aprovar una assignatura en la universitat. I a un professor que l’interessa mes el seu estatus, la seva família i la seva nova casa, que els alumnes aprenguin o no. Hi ha un moment que l’alumna sembla que demani ajuda al profe per aprovar i aquest la vulgui ajudar, altres moments que el profe vulgui aprofitar-se de la confiança de la noia o que l’alumne vulgui aprofitar-se del professor per denunciar-lo per acosament . La idea es aquesta, qui te raó el profe o l’alumna? Quan penses en l’obra cada vegada et ve el dubte. Això si Madaula i Olcina brutals. I un 10 per la direcció de David Selvas ( guanyara el butaca com director de Hedda Gabler?) i per la traducció de Cristina Genebat
Gracies per aclarir l’argument una mica mes, encara que no volia entrar massa, en principi per tal de no desvetllar tot, a les persones que la volen veure.
Personalment a mi no em va causar cap dubte, ja que l’actitud del professor la veig mes paternalista que sexual…. La noia la veu com un esser desprotegit i l’intenta fer reflexionar i reaccionar davant de la vida….. Quant li diu que li agrada, entenc que com a persona i mai com a dona.
En canvi l’actitud de la noia la veig una provocadora que intenta arruinar la vida acadèmica i familiar del professor, sota la pressio d’un grup feminista.
Dimarts vàrem anar a veure “Oleanna” i vam sortir entusiasmats.
L’interpretació de la Carlota Olcina va ser per treures el barret;increïble la transformació del seu paper al llarg de l’obra.En un començament tan sols la seva preocupació és el haver suspès l’examen,però s’ha adona del seu poder envers el mestre i s’ acaba convertint en una bèstia imparable que s’alimenta de la debilitat que va provocant a la seva víctima.
Amb les relacions de mestre i alumna passa el mateix que les relacions entre pares i fills,hi ha d’haver un límit,per que es mantigui el respecte,traspassar aquests límits comporta el risc de perdre l’autoritat de vegades necessària.
Per nosaltres la frase clau és quan la Carol li diu al professor “Vostè no sap d’on vinc”
En Ramon Madaula interpreta molt bé el seu paper de professor paternalista,més preocupat pels problemes d’adolescents que els que té a casa seva,moment on la Carol agafa força i veu el poder que té sobre ell.
Nosaltres no creiem que la Carol estigui pressionada per un grup feminista,sinó més aviat pel seu entorn familiar i la confiança que han posat en ella.Si ella fracassa,no ha de ser per culpa seva,ha de ser culpa d’un altre.
Creiem que la Carol quan va a parlar amb el mestre realment es sent angoixada i en el moment en que veu la debilitat del seu professor,va agafant força fins a convertir-se en un monstre.
Una obra que ens ha fet reflexionar molt.
Una abraçada.
Benvolguda Neus
M’alegro de què hagueu gaudit d’aquesta magnifica representació teatral… i a mes a mes estava segur d’això com bons “teatraires” que sou.
Com tu molt ben dius la interpretació de Carlota Olcina, esta molt aconseguida, ja que té molts registres i el text l’obliga a una transformació brutal. A vegades ens oblidem una mica dels autors, què a la fi son els responsables principals de tot plegat i en aquest cas David Mamet, ha escrit un argument teatral impressionant.
Poder teniu raó i la reacció és posterior al anar coneixen al professor…. però jo, que sóc mes malt pensat, continuo creient que tot estava planificat de molt abans per el “seu grup”, com diu varies vegades la protagonista, per tal d’ensorrar el seu llibre i a ell mateix.
Un consell… no us perdeu l’obra “SMILEY una història d’amor” a la Sala Flyhard…. una autèntica petita joia teatral. Podeu reservar pel la seva pagina web. No us penedireu.
Una abraçada
“Smiley”.Ja fa setmanes que tenim les entrades reservades!!!!!!!!!! i ens emportem a una amiga que encara no coneix la Sala Flyhard. I avui anem a veure “Juicio a una zorra”,que pel que he llegit pinta molt bé.
Espero també la teva valoració d’ “Aventura”,nosaltres hi varem anar convidats el dilluns a través del Teatre Lliure i bé…..ja en parlarem.
Fins aviat.
Els teus desitjos d’Aventura estan complerts…… jajajajaaja
Fins aviat Nuria