Teníem entrades en el nostre abonament del TNC per veure LA BÊTE, als pocs dies de la data en la que s’havia d’estrenar aquesta obra, però una malaltia sobtada de la que nosaltres considerem la millor actriu actual de l’escena a Catalunya, ANNA LIZARAN, va fer que es paralitzes tot el que durant mesos s’havia treballat amb molta cura.
Finalment SERGI BELBEL, director d’aquesta producció va decidir proposar el paper protagonista a JORDI BOSCH i ell va acceptar el repte, tot i que va haver de memoritzar i preparar aquest difícil encarreg en tan sols 15 dies. Nosaltres dons, varem tenir que bescanviar les nostre entrades i el dia 1 de Novembre 2012, per fi, varem poder gaudir d’aquesta magnifica proposta.
És la ultima direcció que protagonitza SERGI BELBEL com a titular de la direcció artística del TEATRE NACIONAL de CATALUNYA, càrrec que ostenta des de la temporada 2006/2007, i a mode de “testament” ha volgut jugar amb els espectadors parlant de Teatre i per això ha escollit una obra en la que el TEATRE està dins del Teatre i sobretot perquè en l’historia que s’explica, existeix una lluita aferrissada entre dues visions diametralment oposades del que ha de ser el TEATRE ; la lluita entre el teatre CULTE i seriós….. i el teatre COMERCIAL i únicament divertit, dues visions contraposades que a casa nostra en l’actualitat i en plena època de crisis, la batalla entre aquestes dues visions, està mes viva que mai.
L’autor és contemporani nostre, en DAVID HIRSON, nascut a New York l’any 1958. La Bête la va escriure amb tan sols 29 anys i va ser estrenada l’any 1991 sense pena ni gloria, ja que les representacions varen durar tan sols 15 dies. Aixi i tot no va defallir i la va tornar a re-escriure i estrenar de nou 10 anys mes tard al West End de Londres i desprès a Broadway; fou llavors quant va tenir un gran èxit, encara que s’ha representat a pocs llocs del mon per la dificultat de la seva traducció.
Sota el meu punt de vista no és un text extraordinari, ni molt menys, ni tampoc és un argument innovador, però aconsegueix el que busca… agradar a tot tipus de public. Està escrita en versos decasíl·labs i ha estat traduïda al català per en JOAN SELLENT (potser, el gran protagonista d’aquesta excel·lent producció), que ha sabut adaptar-se al llenguatge mantenint l’obra en vers, convertint el text de versos decasíl·labs a versos alexandrins, que ha transformat de dalt a baix el text, sense perdre absolutament res de la seva essència, tal i com va reconèixer el propi autor convidat a assistir la nit d’estrena al TNC.
La història està situada a l’any 1654 en algun lloc de França. Una companyia teatral manté la seva producció gracies al príncep Conti (ABEL FOLK) que actua com a mecenes. Aquesta companyia esta molt ben considerada per un cert public culturalment ric, al que li agrada un tipus de teatre seriós, reflexiu i dramàtic, encara que, el propi mecenes creu que el director i actors s’han quedat una mica adormits assaborint massa el seu propi èxit….i creu que cal un revulsiu a aquesta situació. El príncep organitza un dinar amb la companyia teatral i convida a “Valere” (JORDI BOSCH), un còmic sortit del carrer però que ha sabut arribar al gran public que l’adora…. un personatge que viu el Teatre amb l’alegria popular de la diversió.
Aquest personatge,”Valere”, és “la Bête”, un cregut de si mateix, una persona inculta, gairebé imbecil, un cretí que parla i parla sempre d’ell i no deixar parlar a ningú al seu voltant i que a mes a mes exigeix que les persones que l’envolten escoltin el seu discurs interminable… i ni tan sols pot deixar de parlar encara que ell mateix es fiqui un mocador dins la boca. Aquesta actitud provoca un “xoc de trens” entre dues maneres de fer TEATRE, entre “Valere” i el director de la companya, “Elomire” (anagrama de Moliere), interpretat per JORDI BOIXADERAS…. i la seva ma dreta, “Bejart” (CARLES MARTÍNEZ).
L’actuació de JORDI BOSCH és de treure’s el barret i no s’entén com aquest home ha pogut en dues setmanes aprendre un text tant difícil e interpretar-lo com ho està fent; sembla de debò impossible per un esser humà. A la primera part de l’espectacle, JORDI BOSCH te un monòleg en vers, que dura mes de mitja hora en el que treu per aquella boca tota la seva historia teatral i es llença floretes a si mateix, amb una velocitat tal que et quedes petrificat a la butaca…. i arriba un moment que l’espectador desconnecta del propi significat de les seves paraules (de fet és el menys important) i es recrea en la interpretació extraordinària d’aquest increïble actor. Val a dir que a mi aquesta escena em va arribar a atordir de tal manera que desitjava que s’acabes el mes aviat possible…. i és que dura mes de la meitat del primer acte.
Per altra banda, no em va agradar gens l’immobilitat, durant el monòleg, dels dos personatges que rivalitzen amb “Valere”…. un a cada banda de l’escenari, sense ni tan sols moure una cella… suposo que obligats per les directrius de Sergi Belbel.
JORDI BOIXADERAS el rival, interpreta (com sempre fa) d’una manera extraordinària el paper de “Elomire” el director teatral “culte”, en un paper mes curt, però tant o mes important que el de “Valere”. Boixaderes per mi és un dels grans actors de Catalunya, per no dir “el mes gran” i aquí a “La Bête” torna a fer-nos estimar encara mes el Teatre.
Molt bé també en ABEL FOLK i CARLES MARTíNEZ, encara que queden eclipsats, pels dos personatges principals, però això és el que demana en realitat l’obra. La resta de personatges tenen gairebé un caràcter anecdòtic.
L’escenografia de MAX GLAENZEL, un altre gran encert d’aquesta producció, amb una gran carpa al mig de l’escenari que s’utilitza com a Palau del Príncep a la primera part i com a escenari de representació a la segona. El vestuari de MARIA ARAUJO, molt divertit i ple de color, amb grans perruques d’època incloses, fa que et creguis que estàs de debò en ple segle XVII.
En fi, un espectacle que sense tenir un text espatarrant, ens deixa enlluernats i absolutament meravellats per les seves interpretacions i la seva “teatralitat” espectacular.
La Bête és teatral i divertida, però també reflexiva i ens deixa el dilema entre escollir una manera de fer Teatre, plantejant davant nostre les dues opcions…. si és te que programar obres de fàcil assimilació o al contrari, teatre de mes nivell cultural i artístic. El final, em va doldre, ja que efectivament guanya el Teatre mes vulgar, el que és únicament divertit, el de la broma fàcil… el mes comercial. Malauradament surt perdent el Teatre seriós… el menys comercial. La mes crua realitat!!!
Teniu temps únicament fins el 25 de novembre !!!
Actors : Míriam Alamany – Pepo Blasco – Jordi Boixaderas – Jordi Bosch
Anna Briansó – Queralt Casasayas – Abel Folk – Carles Martínez – Gemma Martínez – Manuel Veiga
La direcció del TNC no es mereix que els Blocaires promocionem les seves representacions
______________________________________________________________
– Teatre Nacional de Catalunya – Preu 38,09 € – (preu pagat abonament 18,50 € )
_______________________________________________________________
Cargol -La Bête-
Jo aniré aquest dissabte, Ja et dire que tal, per el que dius pinta molt be
Ja m’ho sabràs dir….. estic segur de què t’agradarà.
Doncs si m’agradat, i estic d’acord amb tu en el punts en que refereixes al Jordi Bosch. 1er per preparar-se esta gran actuació en només 15 dies es per felicitar-lo i posar-se d’en peus i no parar de aplaudir-lo. 2on El monòleg de la Bete com tu dius massa llarg, hi ha moments que vols que calli i els seus companys d’escena Boixaderas i Carles Martínez estan tant quiets que no ajuda gaire. Tot i aixi, en alguns moments puntuals del monòleg, Bosch toca els dos companys d’escena i el Boixaderas fa unes cares que tenen la seva gràcia. L’obra esta força be, tots els actors principals estan genials. Sobre els secundaris, en la primera part sembla’n figurants i en la segona podem veure que molts d’ells tenen una bona entonació però com tu dius tampoc per destacar, exceptuam la que fa de de criada que parla en monosíl·labs i en mímica.
Gracies per complir la teva promesa
Veig que coincidim força en la valoració. En el monòleg evidentment Boixaderes i Martinez no estan literalment sense moure una cella…era simplement una frase feta per expressar una immobilitat exagerada que crec no ajuda gens a la teatralitat d’aquella escena excessivament llarga. En Boixaderes, no pot estar sense fer res i fa unes cares superdivertides.
La resta d’actors no és que estiguin malament, però en l’obra l’espai que s’els atorga és molt petit.
Gracies de nou per deixar la teva impressió en aquest petit racó.
Una abraçada
Nosaltres hi anirem diumenge.Ja us direm que tal,però tenim molt bones espectatives,ja que la vam triar precissament per les ganes de tornar a veura a l’Anna Lizaran(que m’encanta com interpreta) i en Jordi Boixaderas(del que no ens perdem res del que fa).
Enrecordet que te tens un deute pendent. Deixar aquí la teva opinió.
És una llàstima el que li ha passat a l’ANNA… crec que hauria estat un dels seus millors papers…. però això crec que mai ho sabrem del cert.
Una abraçada
A Girona veurem LA BÊTE -ja en tinc ganes- els propers 30 de novembre i 1 de desembre. Com va anunciar BELBEL en la presentació de la temporada, hi ha preparada un muntatge fet expressament per sortir de “bolo”. Tot i que no lluirà com a la Sala Gran esperem no es perdi l’encant de l’espai escènic creat per Max Glaenzel.
Després de la fracassada “primera estrena”, la reposició amb èxit va tenir lloc primer a Londres i després a Broadway. Part de l’èxit va ser degut a l’interpretació del gran actor anglès MARK RYLANCE fent de Valere-BOSCH(o sia paper estrenat per UN HOME), mentre que l’americà DAVID HYDE PIERCE interpretava a Elomire-BOIXADERAS. Tan l’un com l’altre van repetir en el repartiment de Broadway. Tot i l’aclamat treball de RYLANCE(un dels millors actors anglesos actuals), l’obra a Londres no va superar els 3 mesos d’estada al West End. A Nova York molt menys. Per això no vaig entendre el fet de la seva estrena al TNC, a no ser per “la gràcia” de fer interpretar el paper de Valere a la Lizaran, després de que fos tan criticada l’estrena d’AGOST en un teatre públic, quan aquest SI QUE VA SER UN ÈXIT MUNDIAL. Misteris del teatre…
Benvolgut Pere
Gracies per avisar-me de l’errada, ja que es va estrenar el segon cop, abans a Londres que a NY. Ja està corregit a la crònica com veuràs.
Sempre t’he tingut enveja (sana i no sana), de la memòria que tens… almenys pel que respecta al mon de la faràndula.
De nou gracies pel teu comentari que enriqueix la nostra crònica.
Una abraçada
hola miquel,
esperava la teva crònica 🙂 jo la vaig veure un dia abans que tu i em va passar el mateix, vaig acabar patint i tot durant el mega-monòleg! i és cert que el text no diu res nou i que la primera part és un pèl estàtica, però no se’m va fer gens llarga.
(aquest cop no hi ha foto de les salutacions?)
Hola Marga,
Veig que ens va passar quelcom similar amb el monòleg interminable…. una bona feina però que arriba a marejar… i tens ganes de tapar-li la boca perquè calli d’una punyetera vegada.
Amb el TNC els aficionats al Teatre tenim un problema… i és que crec que és l’unic Teatre del mon, on no deixen fer fotografies en els aplaudiments… i estic fart de què sempre em cridin l’atenció sense cap raó. Per megafonia diuen que està prohibit fer gravacions i fotografies durant la representació… però ningú pot prohibir fer fotos quant la representació ja ha acabat… son així de tancats. Quant tingui una mica de temps faré una carta de queixa al TNC… no té cap sentit.
A veure quant canviïn el director, es tornen mes permissius… i no munten un “pollastre” casa cop que un intentes fer una fotografia dels actors saludant al final de la representació… que es pensen que faràs negoci amb aixó?… no té cap sentit… i mes quant el que vols en realitat, és promocionar el Teatre.
Una abraçada
Encara va ser més surrealista el dia del col·loqui. Jo ja havia vist l’obra però volia anar al col·loqui així que hi vaig tornar al TNC una mica abans que acabés l’obra el dia en qüestió. Quan van acabar i van obrir les portes vam entrar a la zona prèvia (anava amb una altra persona que no havia vist l’obra i em feia gràcia que els veiés vestits), doncs no ens van deixar entrar a la sala! Érem dues persones que simplement ens hauríem quedat darrera de tot sense entorpir res i fins i tot hauríem fet més claca… Doncs no ens van deixar treure el cap per res i van venir vàries vegades a dir-nos-ho.
Al Lliure de Gràcia també ens han renyat per fer la foto als aplaudiments. Al final acabarem com a Londres, que no et deixen fer una foto ni una hora abans de començar l’espectacle (jo les faig d’amagat pq m’encanten els teatres anglesos). Però ells tenen un llei d’abans de la guerra diria jo. I aquí?
Ah, i em descuidava que al principi no ens van deixar ni entrar al TNC pq estaven fent un sopar d’empresa al vestíbul! (després van anar al restaurant). O sia que ja ens veus esperant al carrer… (sort que la pluja va venir més tard).
El que expliques és realment penós. Suposo que els empleats tenen ordres d’alguna persona que està per sobre d’ells…. la cap de Sala, potser ?
El tracte que tenim els espectadors al TNC quant existeix qualsevol cosa que se surt del normal, és francament penós. Això de les fotografies a les salutacions és una d’elles (suposo que es pensen que faràs negoci amb elles…. i això és ridícul en l’època actual i mes quant pots extreure fotos de la seva pròpia pagina web). A partir d’ara faré com tu, d’amagat com tothom i “santes pasqües”. Les esbroncades dels empleats son francament ridícules en el moment que vivim i quant tothom porta en el mòbil una càmera de fotos; sempre estic parlant quant l’obra ja s’ha acabat i evidentment. sense flaix.
Lo de l’espera al carrer per assistir al col·loqui és realment surrealista, no passa en lloc… i així moltes coses mes. He vist casos de grups de gent a taquilles, esperant a l’ultima persona del grup que arribes, ja que no li volen entregat cap de les entrades perquè es han d’identificar una per una, diuen que per evitar que algun d’ells obtingui descomptes de mes de 65 anys, …..per explicar un cas. El control en aquest aspecte és el mes rígid que existeix a la ciutat de Barcelona…. i no lliga gaire aquesta rigidesa quant desprès t’assabentes de què les “invitacions” per la cara és el pa de cada dia en aquest teatre.. El tracte amb els abonats és nul, i no el saben mimar… per posar un exemple, aconsegueixes en el mateix teatre millors descomptes per entrades suplementaries si ets amic del Liceu, estàs abonat a l’OBC o al Lliure, o al Mercat de les Flors, ets del TrecC ….o ….. el que sigui (menys si ets abonat del propi TNC). Tampoc tens accés mai a les prèvies que estan assignades a dit i sempre als mateixos.
És com si estiguessin per sobre del be i del mal, fan i desfan sense gaire criteri, sense valorar el recolzament dels abonats, ni tampoc amb criteris comercials… i la sensació que tens quant vas al TNC és com si ells fossin quelcom especial… i a la fi és un Teatre públic que pot representar les seves produccions amb les subvencions que paguem tots els ciutadans. L’altre dia a la funció de “La Bête”, varem assistir amb el nostre abonament, i com a casa teníem uns amics bascos que havien vingut a passar uns dies a Barcelona, els varem voler convidar al TNC per què vinguessin amb nosaltres…. pues be, el preu que varem haver de pagar és l’oficial sense cap avantatge per ser abonats.
Jo crec que la direcció del Teatre no és conscient de tot això i els hi recomanaria que revisessin el tracte que algun comandament intermedi imposa. A les representacions de la Bete, la platea cada dia esta a menys de la meitat del seu aforament i ara estan oferint el 2×1, o sigui 50% per tal de fer alguna cosa per fer mes calaix. És una pena que s’arribi a això per una política equivocada cap l’espectador.
A Londres, quant hem anat a veure musicals he vist fer fotografies en plena funció sense cap impediment i alguna inclús amb flaix i també menjar i beure en plena representació… de fet cada butaca té un lloc per deixar els gots… i la gent xarra com si estiguessin veient la tele a casa. No m’agradaria arribar a aquest extrem, però tampoc es pot ser tan extremista com al TNC… s’ho tenen de fer mirar.
Una abraçada
Ahir vam veure per fi l’esperada “Bête”,la veritat és que la varem triar pel seu repartiment,teníem ganes de tornar a veure a l’Anna Lizarán,que malauradament no va poder ser, en Jordi Boixadres,perqué no ens en perdem cap obra on surt ell.
Quan ens varem assabentar que l’Anna no la podia fer,ens vam desil.lusionar una mica.Dons bé,en Jordi Bosch,ens ha deixat amb la boca oberta;tot i que és un actor que ens agrada molt,ens ha sorprés,no sols en que es podés apandre el paper en tan pocs dies,sino la seva magistral interpretació.A mi no s’en va fer gens llarg el monóleg del començament,em va fer riure molt,genial!!!!!!!!!!!, i en Boixadreras,no va parar de fer cares divertides,treient una patrc cómica que no l’havia vist mai en ell.
L’escenografia,com és habitual en la Sala Gran del TNC,un gran encert;i la transformació en teatret,ens va semblar molt ingeniós.
El vestuari espectacular.També diferenciant la part seriosa de la cómica (foscor i color).
El dilema entre el Teatre Popular o el Teatre Seriós,que el princep vol unificar,era quelcom impossible.
Opinió personal:
Obra divertida,teatral i reflexiva.
El que si és possible és poder conviure junts.Tot és cultura.
A mi personalment,m’agrada més el teatre més seriós,però de vegades tinc la necessitat d’anar a veure un teatre en el que el sol fet de fer-me riure i distreure’m,és molt important i d’agrair.
El teatre popular és necessari i forma part de la nostra història.
Aprofitant aquesta reflexió ………..
Ahir al matí vam anar a veure l’exposició “El Paral.lel 1894-1939” al CCCB,no us la perdeu,val molt la pena;sobretot per a tots aquells que ens agrada el teatre o el món de la cultura.L’inici de formes innovadores d’oci i de cultura,amb espais múltiples a la renovació d’arts escèniques,temes diversos.
No us la perdeu!!!!!,nm’encantaria poder llegir una crónica i quina opinió en teniu al respecta i poder-ho comentar.
Una abraçada
Perdó per les faltes d’ortografia 🙂
Benvolguda Neus
No saps el que m’alegro de què “La Bête” , a pesar de la substitució sobtada de l’extraordinària Anna Lizarán, os hagi agradat…. i és que la veritat, en Jordi Bosch ha aconseguit el que semblava impossible, i ens ha donat una lliçó de Teatre que poques persones poden aconseguir-ho i menys en el poc temps que ha tingut per entrar en el paper.
L’Imma em comentava aquest mati al llegir el teu comentari, que a ella tampoc se li va fer pesat el monòleg; en canvi a mi va haver un moment que li hagues fet callar forçadament pujant a l’escenari per dir-li “PROU!!!” i és que…. no podia mes dels seus arguments dits d’una manera atropellada que em va arribar a fer sentir un pel marejat….. però és el que l’autor pretén fer….., marejar als espectadors per fer evident que “la bête” és així, encara que ell mateix s’adoni e inclús es posi un drap a la boca per intentar que la seva boca emmudeixi….. però ni així ho aconsegueix. Un personatge que si en l’argument hagues mort, hauria continuat parlant desprès de mort.. És una escena divertida, no ho nego ja que m’ho vaig passar d’allò mes be… i sobretot és una lliçó de Teatre.
Referent a la lluita entre el teatre comercial i el teatre” popular”, estic d’acord amb tu, ja que nosaltres també gaudim a vegades d’un teatre o cinema mes comercial, però sempre que tingui una certa qualitat. Les meves paraules critiques, van referides a un tipus de Teatre que es fa cada vegada mes a casa nostra, precisament pensat per la gent que no li agrada el Teatre, per aconseguir que s’apropin a les sales teatrals… i amb l’únic interés de treure fàcilment rendiment econòmic. A mi també m’agrada riure en el Teatre, evidentment… i és que no parlo de comèdies o drames; el que no suporto és que cada vegada mes s’intenti enganyar al public amb comedietes sense un text mes o menys potable i que juga gairebé sempre amb els mals entesos sexuals, les banyes, les tetes i culs i els acudits fàcils…. on sembla que la gent s’ho passa d’allò mes be. A Barcelona tenim Teatres especialitzats en aquest tipus d’espectacles espantosos… i no cal que digui quins, perquè tothom sabem perfectament quins son.
La llàstima és que amb la crisi actual, teatres que fins ara eren seriosos en les seves programacions, ara es decantin per comedietes o per importar teatre “madrizlenyo” amb una forma de fer Teatre que no és la de casa nostre (no em refereixo a l’idioma que es fa servir).
En referencia a l’exposició de “El Paral·lel 1894 – 1939), la vaig anar a veure el diumenge 4 de novembre i la vaig trobar extraordinària, com quasi totes que es fan al CCCB. No faig crònica de tot el que fem, per falta de temps per escriure, però no descarto fer-la mes endavant ja que l’haig d’anar a veure de nou amb l’Imma que aquell dia no va poder. De pas també et recomano molt l’exposició sobre Raimon, que es fa a Arts Santa Mònica a les Rambles quasi al costat de Colom. Paga la pena. També m’agradaria fer una crònica del Museu del Modernisme del carrer Balmes que encara no coneixíem, i ens va entusiasmar, la setmana passada.
Neus, no fa falta que et disculpis per les possibles faltes ortogràfiques…. l’important és que t’atreveixes a fer-ho en català (amb faltes o sense) …. poc a poc tots anirem aprenent a base de llegir sovint en català, els llibres i la premsa, fent un petit esforç en aquest sentit. A la nostra joventut ens van negar a què puguessim utilitzar-ho en l’ensenyament… i no ens queda mes remei que fer-ho ara per molt que ens equivoquem. Jo utilitzo sempre un corrector que em va força bé i que es troba a Internet….. (www.elcorrector.cat)… t’ho recomano.
Una abraçada
Ja,ja,……no us deixem ni respirar!!!!!!!!!!!, només us faltava comentar les exposicions !!!!!
Gràcies per les teves recomanacions,però la d’en Raimon serà que no,em sap molt de greu però ………..no és sant de la meva devoció,però al Museu del Modernisme t’agafo la paraula.
A la gent que s’aborreix i que no sap que fer no l’entenc.Jo no donc a l’abast !!!!!!!!!!!!!!
Fins la propera !!!!!!!!!!
Per cert fa dies que esperem el proper capítol del viatge a
Vinga ….. en el teu honor farem una crónica del Museo del Modernisme en un dies.