Sempre em sap greu valorar una obra de Teatre tan baix, i mes quant esperes d’ella moltíssim mes…. o poder per això mateix, … com et trobes amb menys del que esperes la valores potser injustament per sota del que es mereix. Aquesta vegada és una d’elles, però em vaig prometre que escriuria el que sento de debò quant veig un espectacle o escolto un concert.
Els que llegiu aquest Bloc amb una certa assiduïtat, sabeu que quasi bé venero a JORDI CASANOVAS com a director teatral i com a persona que promou i ajuda a nous creadors teatrals des de la seva petita Sala Flyhard, a la que acudeixo sempre sense ni tan sols pensar en el que aniré a veure… i quasi mai em falla. És curiós que precisament, Jordi Casanovas és l’autor i director d’aquesta producció… PÀTRIA, i crec que aquesta vegada sota el meu punt de vista l’ha errada. Dic això sabent d’entrada que serà una proposta teatral que tindrà èxit i molt possiblement quant acabi la temporada al Lliure, continuara representant-se a molts teatres de Catalunya.
Però anem a pams. L’historia de PÀTRIA va ser escrita fa molts mesos, alguns diuen que fins i tot anys, molt abans de les circumstancies actuals i llavors no pensàvem pas que estariem a un pas d’una votació que decidira d’alguna manera si el poble de Catalunya comença a caminar per aconseguir tenir un estat propi… o be seguir com fins ara, sotmès a les decisions d’un estat que ens ha menyspreat i perseguit al llarg de tota l’historia.
És, per tant, absoluta casualitat que l’argument de PÀTRIA tingui tantes similituds amb el moment pressent… i molta gent es creu que és una obra oportunista. No ho és, ho tinc clar, ja que estava programada des de l’anunci d’aquesta temporada al Lliure abans de l’estiu.
Fa mesos, potser anys, que vivim un autèntic malson social, econòmic i polític. És per això que no és descabellat pensar que potser sorgirà aviat un individu capaç de moure les masses emprenyades, indignades i cabrejades. La gent, a les cafeteries i als bars, diuen noms mentre prenen el cafè. Terribas. Guardiola. Barberà. Calçada. Qui sap si un d’ells o algú, a qui encara no coneixem, tindrà prou carisma per engrescar tot un poble. Potser tots ens sentirem representats per les seves paraules. Potser creurem que aquesta vegada sí. Potser tindrem la sensació que ens hi podríem jugar la vida, per ell, perquè ell se la jugaria per nosaltres. Potser estarem orgullosos de ser diferents de la resta del món. Potser ens sentirem dir que les coses estan canviant. Potser ens omplirem d’il·lusió. Però no crec que sapiguem mai del cert quins són els pensaments que passen pel cap d’aquest home. En què haurem de creure llavors, en una persona o en una idea? D’ara endavant, nosaltres també serem responsables del rumb que prengui el nostre país.
JORDI CASANOVES
Ell és el primer candidat independentista amb possibilitats reals d’aconseguir majoria a les pròximes eleccions a la presidència de Catalunya. Però ara l’ambient és més hostil i dur que mai. Els membres del seu propi partit volen recuperar el liderat que li van cedir, el partit que es troba actualment al govern vol eliminar aquest inesperat i inoportú rival i els detractors més ultres de la resta de l’Estat el volen veure, literalment, mort. Tres dies abans de la jornada electoral, ell ha desaparegut. La seva dona no sap on és. El seu fill no ho vol saber. La seva assessora de campanya desitjaria no saber-ho. La policia investiga. La població està tensa. Si no aconsegueixen trobar-lo aviat, el país sencer pot esclatar.
El problema que li veig bàsicament és que encara que el text podria arribar a ser extraordinari i oportú, està poc treballat per Jordi Casanovas, i l’ha volgut enllestir-ho a ultima hora a pressa i corrents; no esta treballat l’argument des d’un punt de vista TEATRAL i necessita narrar molta part de la història amb narradores a peu dret a l’escenari, utilitzant els propis actors perquè realitzin aquesta tasca. Considero que el TEATRE pot emprar aquesta eina molt acuradament en algú punt de la història, per exemple per avançar en el temps la trama i no haver d’allargar en excés la representació. En aquest cas, no s’utilitza com una eina en un moment puntual, sinó que la narració és la base de tot plegat i obliga als actors a passar-se molta part de la representació, explicant el que en TEATRE es deuria veure “representat” a escena i no explicat
Marcel Morras
L’únic missatge que vaig poder extreure clar de l’obra teatral, és que un lider polític, (deixant de banda que aposti per la independència de Catalunya, o no), pot utilitzar com a reclam “propagandístic” de cara a unes eleccions, un lema no del tot contrastat com a cert... i que quan descobreix la seva falsedat pocs dies abans de les eleccions, no dubta en continuar fent-lo servir per arribar a guanyar les eleccions. Un lider manipulat per una empresa especialitzada en campanyes electorals. La resta de personatges polítics, encara que no utilitzant els noms de la Catalunya real, l’espectador s’adona molt aviat de qui és es tracta en cada cas.
Francesc Orella
No ajuda tampoc el canvi continuat de situacions i de temps endavant i enrere que fan que l’espectador hagi de pensar contínuament en quin tempo esta passant el que veu en aquell moment. No em va agradar gens ni mica les llargues parrafades en anglès d’un parell de personatges, per tal d’explicar que l’acció esta passant a New York…… calia? Encara que l’escena esta sobretitolada, es fa força confús per un public no massa acostumat a veure teatre internacional en versió original.
El public aplaudeix a rabiar un parell de parlaments que el protagonista, a mode de míting dispara des de l’escenari…. i encara que molt possiblement estic molt d’acord amb el que expresa, ara no estic valorant les paraules que diu el protagonista, sinó l’obra Teatral i la seva posada en escena.
Per altra banda l’escenografia inexistent, fan que el Teatre, que recordem també és espectacle, perdi molta màgia; el Teatre Lliure no és la Sala Flyhard i no es pot abusar de l’argument de falta de pressupost…. tampoc es just per l’espectador que continua pagant la seva entrada. Tan sols una escena que utilitza un quadre pintat com a protagonista escènic, em va resultar amb prou força teatral.
En quant a la interpretació, tot al contrari del parlat fins ara. Una interpretació coral magnifica de cada un dels actors, en especial del protagonista FRANCESC ORELLA i també de MARCEL BORRÀS que aquí treballa un personatge que és absolutament diferent a tots els papers on l’he vist treballar i ja son molts, que demostra que és un actoràs amb un enorme futur.
Jo li pregaria a JORDI CASANOVES, si és que algun dia em llegeix, que reprengui l’escripura d’aquesta idea magnifica i la desenvolupi en un futur, perquè podria arribar a ser un gran text TEATRAL; avui per avui tan sols arriba a ser un fantàstic guió a desenvolupar en totes les seves facetes.
Intèrprets: Marcel Borràs / Àlex Casanovas / Lluïsa Castell / Francesc Orella / Fermí Reixach / Rosa Vila
escenografia Jordi Soler Prim / vestuari Albert Pascual / caracterització Lucho Soriano i Mariona Trias / il·luminació David Bofarull (a.a.i.) / so Damien Bazin Bazin / vídeo Joan Rodón
coproducció Teatre Lliure i EL CANAL – Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona
agraïments Xavier Bosch, Kim Rizvi, Domènec Reixach, Ramon Simó, Àlex Rigola, Narcís Puig, Josep-Lluís Carod-Rovira,Toni Aira, Laura Carrillo, Laia Peran i Federació Espectre Autista-Asperger de Catalunya
______________________________________________________________
– Teatre Lliure de Gràcia – Preu 30,25 € – (preu pagat abonament 15 € )
_______________________________________________________________
Caram! m’has deixat de pedra.
No l’he vist però és la primera referència que llegeixo que no es mostra entusiasta davant de l’obra.
T’agraeixo molt la teva sinceritat
El tema com ja saps, és adient al moment que estem vivim i això tan sols té l’èxit assegurat. El que a mi em va decebre és la manera de portar-ho a escena, pel meu gust poc teatral; segurament podríem fer una pel.licula o fins i tot una serie televisiva, ja que a aquest guió se li pot treure molt de suc. Vist a dalt d’un escenari, el vaig trobar desaprofitat.
Però el que millor que pots fer és anar a veure-la; cada persona ho pot veure diferent i sóc conscient de què en aquest cas, l’estrany sóc jo.
Gracies pel teu comentari.
Abans penso que triaré La bete
Sens dubte. La bete es “bestial”, la interpretacio, la posada en escena, la traducció, …
Estrenada aquesta TEMPORADA ALTA -al NOU teatre de EL CANAL a Salt-, va semblar-me molt interessant i sobre tot va agradar-me el fet de que NO FOS OPORTUNISTA tot i que ho pugui semblar-esta escrita fa 5 anys, i en paraules del director;l’Onze de Setembre-12 estava tal i com es va veure inclosa la proposta d’eleccions per un 23 de novembre(ai de poc!!!)-, a mi TAMPOC m’agrada que “m’hagin d’explicar” l’obra en comptes de veure-la anar passant, però aquest és un procés que sobre tot “els joves autors” fan servir sovint -i no parlem del que els soluciona una trucada de mòbil quan els convé-, difícilment es tornarà a escriure una altra MORT D’UN VIATJANT per dir un nom. Però crec que l’historia de PATRIA està be resolta malgrat el que dius, amb escenes molt ben dosificades i els “flashbacks” no van molestar-me gens. M’estranya que TU que veus obres de 4 hores en rus ara et queixis del sobre titulat de les escenes que crec passen a Nova York(o es Londres com dius?). Totalment amb tu i el que dius de l’interpretació coral, en la que ningú desafina. ORELLA com a protagonista sap treure molt bon partir del paper, però la resta esta al seu nivell. Amb una debilitat especial per a la LLUÏSA CASTELLS, la vaig trobar per damunt de la resta. I sí, com dius, sembla que omple el Lliure cada dia. ULL, això no vol dir que SIGUI MOLT BONA, però si ajuda a fer anar gent al teatre, fins i tot a NO HABITUALS, ja ho podem donar per bo.
Estem d’acord que el Teatre te que ser quelcom veiem representat i no explicat en una narració, per molt que el text sigui interessant.
Quant vaig a veure teatre en angles o en rus,… o una òpera, se el que vaig a veure… com quant vaig al cinema a veure una pel.licula en versió original. El que no m’agrada és que en mig d’una representació parlada en català, estiguin una bona estona parlant en un altre idioma… i ja no per mi, sino per la gent que va al teatre i no esta acostumada a seguir un text en un altre idioma que no entén.
Tens raó que no he anomenat expressament a Lluïsa Castells, i no tinc perdó de Deu, ja que fa una actuació excel·lent. També tens raó en què una obra com aquesta, encara que no és totalment rodona, apropa al TEATRE a molta gent que normalment no assisteix…i això ja és molt valuós.
Una abraçada
Miquel, estic totalment d’acord amb tu. Subscric tot el que apuntes en aquesta teva ressenya de l’espectacle. Jo destacaria també el treball de Lluisa Castells així com els problemes de direcció que es van veient al llarg de l’obra (l’escena del tanatori en podria ser una, mal resolta i poc creible) així com també que a més a més de que caldria revisar l’escriptura de l’obra, caldria treure’m alguns tòpics que cansen… Tot i això però, l’inici de l’obra, tota l’escena del programa televisiu, em va atrapar completament, amb molta força i augurant un bon text. LLàstima però que després del primer video tot anés decaient.
Mea culpa…mea culpa…. teniu tota la raó, Lluisa Castells també esta extraordinària, ho reconec. Xavier, l’escena que comentes del programa televisiu al començament, té molta força al igual que l’escena on el quadre es trenca i apareixen una serie de cartes, dramàticament esta molt ben resoltes….. segurament no es mereixia dues estrelles sinó tres…. però volia expressar així el meu desencís, ja que esperava força mes d’un dels autors que segueixo amb gran interes….en Jordi Casanovas.
Vaig anar a veure Pàtria, bé, dons jo estic d’acord amb aquest ampli grup que comentes en la teva ressenya “que serà una proposta teatral que tindrà èxit i molt possiblement quant acabi la temporada al Lliure, continuarà representant-se a molts teatres de Catalunya”. No em molesten els espais nus, ni que m’expliquin el que va passant, crec que mes que res es si entres o no en l’obra, i en aquesta vaig entrar des del primer moment.
En Joaquim a la vista de la teves paraules, diu que anirà a veure La Bête, estic d’acord amb l’Imma, es una representació magnifica, i això que vaig anar-hi a contracor perquè vaig treure les entrades quant encara pensava que la faria l’Anna, però que aquesta obra sigui molt bona, ben interpretada, ben dirigida, amb una fantàstica escenografia, i sobre tot ben traduïda, no treu que puguem anar a veure altres tipus de teatre, que estan a las antípodes.
Sort que no tots tenim que pensar igual oi?, una abraçada
M’alegro que t’agradés i sóc conscient de què és l’opinió majoritària dels espectadors. Jo continuo creient que és confon l’il·lussió que la majoria de nosaltres tenim amb la possible Independència de la nació catalana, amb la qualitat del texte teatral, però com tu molt bé dius, menys mal que existeix diferents visions de tot plegat.
Respecte a la BETE, si que estem d’acord plenament. Vaig força endarrerit i tinc pendent de fer la crònica de MCBTH i La BETE.
Graciés per deixar aquí la teva opinio. Una abraçada.
Uf, jo si que vaig enrederida! Però no puc estar-me de fer el comentari.
Davant de tot: hola a hola a tots els “teatraires “. I constatar un cop més la meva indignació per l’augment de l’IVA (a tots nivells, és clar!).
PÀTRIA: personalment, em va agradar (amb certes reserves) més que “Una història catalana”, però potser hauria de començar pel principi:
1) Pàtria és la segona obra que, juntament amb “Una histò…”, i una tercera obra que està/estava en curs de creació, formarà una triologia .
2) I si ens ho mirem en clau d’ espantall (esperpento del Valle Inclán)?
3) I si la història que ens explica és més cinematogràfica que teatral?
Personalment em va atrapar el cor de la història: “no facis com el teu pare” i, malauradament, ho acaba fent. Cadascú, a la seva manera, tira pel dret: el que importa són els seus sentiments, les seves fites: la família i la veritat queden relegades a segon terme. La base de la relacions familiars esta basada en la mentida. Al fill li ensenyen a “mentir” per poder “conviure” amb la gent (quina ironia, no?!)
Bé, m’allargaria massa i em sap greu. Crec que el text dóna per molt, hi ha una segona i , fins i tot, una tercera lectura que donaria per un bon debat. Reconec que posar tot això en escena és molt i molt dificil… S’ha de polir, però el text, per si sol NO.
Coincideixo amb l’escena del quadre: fantàstica!! Les cartes esteses pel terra em van fer posar la carn de gallina. Tota una vida de mentides…. Jo hagués canviat el final. M’ho callo per si algú no l’ha vist.
Una abraçada a tots i a totes.
Siau!
Montse
…. i que més dona que vagis enrederida; no tens cap compromís en escriure a totes les cròniques que surten de les nostres “voltades”. De totes maneres t’agraeixo el teu comentari en una de les primeres obres que hem vist aquesta temporada. La crisi econòmica i la putada del 21% d’IVA a cultura, estan enfonsant el Teatre….. que sobreviu a base de reposicions, per tenir la caixa assegurada. Una llàstima que els Peperos encara segueixin per aquest camí, tot dient que la cultura no és necessària i que tan sols és un “divertimento”. A banda de l’enfrontament amb Catalunya pel dret a l’autodeterminació,, és te que reconèixer que son diferents en tot i la visió de la “cultura” que tenen és totalment feixista.
Referent a PÀTRIA, és la primera notícia de què forma part d’una trilogia…. m’he assabentat gracies a tu. A nosaltres “Una història catalana” ens va agradar força mes que aquesta i això es pot comprovar tan sols per les 5 estrelles que li varem atorgar el passat 27 de juny 2011 a “Voltar i Voltar”. PÀTRIA estic segur que te mes camí dins del mon del cinema que no pas a sobre d’un escenari.
Jo crec que la frase a la que et refereixes, si no m’equivoco, és quelcom semblant a “fes allò que el teu pare no va poder o saber fer”. Torno a dir que la meva baixa valoració no es refereix al que es diu al text, en el que estic d’acord quasi en la seva totalitat, sinó mes aviat que com a representació TEATRAL em va decebre força., encara que és una opinió molt personal.
Gracies de nou pel teu retorn Voltaire.
Hola com ja sabeu Pàtria ha fet complet al Lliure de Gràcia, a mi em va agradar molt Francesc Orella i Marcel Borràs. Lluïsa Castell fa força be el doble paper de la mare i esposa del protagonista i la resta estan correctes. Estic d’acord que a vegades tanta narració pot cansar i que es posin a parla en angles de cop doncs descol·loca, encara que la historia ho requereixi, hagués estat be que ho haguessin dit i així ja no s’agafa amb sorpresa. La resta res a dir, xapo a Jordi Casanovas. Encara que he llegui’t que no es podria fer, estaria be fer aquesta obra per les Espanyes potser els ajudaria entendre la realitat Catalana. Si no pot ser ara, potser mes endavant mai se sap
També estem d’acord en aquest cas, almenys en la interpretació. En la direcció i posada en escena de Jordi Casanoves, com ja has comprovat gens en absolut. No ha sabut posar en escena el que a prioiri és un bon text.
No crec que almenys en format teatral pugui ser exportable per les espanyes en aquest moment. Crec que no fa falta mes pedagogia…. això ja s’ha fet durant mes de 30 anys i no ha servit de res, tot al contrari. El problema no crec que sigui que “no ho entenen”…… crec sincerament que ho entenen perfectament i és per això que estan absolutament en contra que nosaltres els catalans tinguem el dret a exercir el nostre dret a decidir…. ara resulta que ens “estimen”….. a cagar !!!l
Tens raó desde Catalunya s’ha mirat de fer-se entendre a les Espanyes, i sempre han sortit les enveges i les ràbies cap al nostre poble. Tot perquè tenim una llengua i un patrimoni propi, que no volen entendre, ho veuen mes com un problema que no pas un enriquiment Cultural.
És molt trist reconèixer aquesta realitat i mes quant la teva llengua materna és el castellà com en el meu cas….. però és així tal i com tu ho expliques amb poques paraules.
Ahir vam anar a veure la representació de Pàtria. Coincideixo amb tu que jo havia posat el llistó molt alt a aquesta obra i que no em va agradar gaire.
Pel que fa a l’argument, en un començament, quan som al plató televisiu, i tenint en compte el moment polític que vivim, la trama em va enganxar però així que van començar a aparèixer tants flashbacks i tantes narracions que feien els actors mateixos, l’obra se’m va fer molt feixuga, sobretot la primera part, on hi havia situacions i trames que quedaven en la incògnita i que no em van impactar suficientment quan es van desvetllar en la segon part.
Per altra banda, trobo que es barrejaven moments molt dramàtics i moments excessivament banals, com la “parodia d’un presentador de televisió que es cordava i es descordava constantment l’americana”; potser no calia aquest tros i l’obra s’hauria escurçat una mica.
L’escenografia és molt austera, potser massa, però en contrapartida, això va fer que em concentrés molt més en el treball dels actors, que vaig trobar excel•lent en general. En particular vull destacar el del Marcel Borràs que, amb l’estructura de l’obra en què alguns dels actors fan més d’un paper, porta endavant cadascun dels seus personatges amb una gran credibilitat i els fa totalment diferents un de l’altre.
Ja deia en la meva crònica que molt possiblement he valorat injustament per sota aquesta obra…. i que segurament al esperar-me molt mes, el meu desencís es va fer evident i tenia que expressar aquí el que vaig sentir en el moment de veure-la.
Reconec que l’escenografia no cal que sigui espectacular i que el mes l’important és que arribi el missatge als espectadors el mes clar possible. De fet a la Sala FlyHard, teatre que dirigeix Jordi Casanovas, l’escenografia quasi no existeix per falta d’espai, i les obres generalment son magnifiques.
A “Pàtria” existeixen escenes força aconseguides, però no em va atrapar amb cap moment i en general la representació em va avorrir….., malauradament.
Absolutament d’acord amb l’alt nivell d’interpretació…. i si, també d’acord amb tu en la gran interpretació d’en Marcel Borràs en registres que mai havia vist.
Gracies Gloria, per deixar la teva opinió.