Els nostres amics Josep i Glòria ens van avisar de què la Maria de Mar i en Manel Camps actuaven a la Sala Jamboree de la Plaça Reial, del 2 al 7 d’Octubre.

 Ho van fer sabedors de què nosaltres hem estat fidels seguidors d’aquesta gran dama de la musica a Catalunya i que forma part de la nostra vida musical, possiblement com cap altre.

Encara que ja hem vist el Concert “Blaus de l’ànima” mes d’un cop, ens apuntem a anar plegats a viure l’experiència de nou… i val a dir que varem gaudir del concert com si fos la primera vegada.   Aquest cop va ser una versió força reduïda del concert original (una hora de concert), però és que a la Sala Jamboree per reduir el preu i degut a què la Sala es força petita, fan dues sessions, una a les 20 hores i un altre a les 22:00.

Nosaltres varem assistir a la primera tongada i val a dir de què la Sala estava plena de gom a gom i que el concert, encara que reduït, va ser una selecció de les millors cançons de l’espectacle.

Us deixo l’enllaç que varem publicar en el seu dia, del primer concert de “Blaus de l’ànima” al Teatre Lliure ara fa un any…. primer concert de “Blaus de l’ànima”

– Jo em donaria a qui em volgués  

– No Voldria res més ara  

– Cançó del bes sense port  

– La Barbera  

– Què volen aquesta gent ?  

El concert en la intimitat d’un espai tan reduït, guanya molt, ja que estar quasi a tocar dels intèrprets i cançons com “Que volen aquesta gent? “ i “Es fa llarg esperar”, amb el moment historia que estem vivint, prenen de nou una importància, que almenys a nosaltres ens va posar “Gallina de piel”.

Què volen aquesta gent és una cançó del 1968, composta per Maria del Mar Bonet sobre una lletra del poeta Lluís Serrahima. El poema i la cançó foren escrits com a denúncia de la repressió política franquista. A rel d’un concert a la Cova del Drac, la censura prohibí de cantar-la en recitals i que fos emesa per la ràdio. Per burlar la prohibició, algunes vegades amb èxit, hom la tornà a presentar canviant-li el nom per A trenc d’alba o De matinada.

Segons declaracions recents de Maria del Mar Bonet i Lluís Serrahima, la cantant i el poeta decidiren donar publicitat a la mort de Rafael Guijarro, apareguda com una breu notícia als diaris, de qui es deia que la policia l’havia llançat per una finestra de casa seva per encobrir un cas de violència policial. Colpits pel silenci públic sobre la qüestió, Bonet i Serrahima optaren per fer una cançó tipus romanço, en l’esperit de La presó de Lleida o La Dama d’Aragó.

Rafael Guijarro Moreno havia estat un madrileny de 23 anys, estudiant de graduat social i zelador en un ambulatori del “Seguro de Enfermedad”, que militava en el FAR, un grupet maoista escindit del PCE-ML. Sembla que havia manifestat que preferia suïcidar-se a anar a la presó; detingut el 30 de gener del 1967, la policia el portà casa seva per a fer-hi un registre, i allí s’hauria llançà daltabaix d’un sisè pis en presència de la seva mare. El número 41 deCuadernos para el diálogo de febrer del 1967 li dedicà l’editorial De madrugada, que fou immediatament respost per una nota oficial d’inserció obligatòria a publicar al número 43, de l’abril del mateix any.

QUÈ VOLEN AQUESTA GENT?

De matinada han trucat
són al replà de l’escala
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

El seu fill, que no és aquí?
N’és adormit a la cambra,
què li volen al meu fill?
El fill mig es desvetllava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant
que ben compromés n’estava.

Dies ha que parla poc
i cada nit s’agitava
li venia un tremolor
talment un truc a trenc d’alba.

Encara no ben despert
ja sent viva la trucada
i es llença pel finestral
a l’asfalt d’una volada.

Els qui truquen resten muts
menys un d’ells, potser el que mana,
que s’inclina al finestral
darrera xiscla la mare.

De matinada han trucat
la llei una hora assenyala
ara l’estudiant és mort,
n’és mort del truc a trenc d’alba.
Què volen aquesta gent
que truca de matinada?

Es fa llarg esperar (Pau Riba)

Oh que llarga es fa sempre l’espera
quan s’espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l’espera
quan s’espera la mort de l’amor.

Quan s’espera que tot ja s’acabi
per tot d’una tornar a començar
quan s’espera que el món tot s’enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se’n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se’n vol anar mai
perquè els dies se’n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!I es fan lents els matins i les tardes
quan l’espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l’ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d’espera

quan no plou però veus el cel plujós. 

I es fan llargues les grises esperes