La nostra primera Òpera de la temporada al Liceu. Assistim amb forces ganes perquè som Verdians i “La Forza del destino” és una òpera que sempre ens ha agradat força, amb passatges que romandran sempre a la història del mon operístic. De totes formes, no anem tranquils ja que hem llegit cròniques aquests dies que no la deixen massa ben parada i alguna critica que recolza aquesta visió no massa satisfeta del resultat.
Però VERDI i és i serà sempre VERDI, i el resultat per nosaltres ha estat força bo, a pesar de què algun protagonista principal no ha estat a l’alçada de les circumstancies.
Teníem ganes de veure aquesta òpera en versió quasi integra, d’una durada de 4 hores, ja que altres vegades havíem visionat versions mes reduïdes. L’extraordinari director musical Renato Palumbo (el gran triomfador de la nit), va comentar abans de l’estrena “havíem de fer-la com Verdi l’havia pensat”. El Liceu, ha volgut commemorar amb aquesta producció els 200 anys del naixement de Verdi.
El llibret el varen realitzar Francesco Maria Piave i Antonio Ghisionzoni i la veritat és que deixa molt que desitjar, ja que l’argument és inversemblant i mes que fer plorar pel drama que pretén representar, avui en dia quasi fa riure.
Estem a l’Espanya del segle XVIII. L’argument de l’òpera verdiana és complex, però s’ajusta a aquella famosa frase que resumia els drames operístics romàntics, i que indicava que el tenor intentava seduir la soprano però que el baríton ho impedia. En aquest cas el tenor correspon al personatge de Don Alvaro el indià, que estima a Leonora de Vargas (soprano), ja que el pare d’aquesta, el Marquès de Calatrava (baix), no admet aquesta relació, per lo que tots dos planegen una fugida.
En la fugida, accidentalment l’arma de Don Alvaro es dispara en caure a terra, provocant al marquès la seva mort. Els amants fugen desesperadament, per camins diferents, davant la persecució del fill del marquès i germà de Leonora: Don Carlo (baríton).
Aquest coincideix amb l’indià en un campament militar a Itàlia, encara que cap dels dos reconeix la seva veritable identitat i dos juren una amistat eterna. Però, casualment, Don Carlo descobreix la identitat del jove amant, i tots dos s’enfronten en un duel a mort, que no coneix guanyador ja que són separats per un grup de soldats. Don Alvaro ingressa llavors en un convent, on és de nou trobat pel seu rival, originant un nou combat en què Carlos és ferit de mort. El destí vol que en demanar ajuda Don Alvaro es trobi amb Leonora, que, amb l’ajuda del Pare Guardià (baix), esperava en una ermita fins al final dels seus dies. Moribund, Don Carlos apunyala la seva germana, que mor poc després davant les impotents mirades d’Alvaro i del Pare Guardià.
La versió que hem pogut veure al Liceu, és una coproducció amb l’Òpera Nacional de Paris, on es va representar ara fa un any.
La direcció escènica de Jean -Claude Auvray trasllada l’acció del segle XVIII al XIX, mantenint l’esperit romàntic i amb una notable influència del barroc espanyol, sobretot de la pintura de Zurbarán. A mi em va agradar molt a pesar de contar amb una escenografia molt senzilla de Alain Chambon, que en cap moment em va semblar desencertada, mes aviat tot al contrari. El moviment de la immensa massa coral, a vegades pecava de paràlisi i d’altres d’un moviment un pel exagerat, sobretot al tercer acte… així i tot el resultat per mi va ser excel·lent recolzat per un magnific vestuari ple de color.
Com ja he comentat abans el director Renato Palumbo, va ser el gran triomfador de la nit i va aconseguir extreure de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, un resultat extraordinari de debò. Els Bravos van sovintejar al llarg de tota la nit i dirigits al director i als musics.
En quant al Cor del Gran Teatre del Liceu, amb el reforç del Cor dels Amics de l’Òpera de Girona, ha tingut una nit extraordinària i que ens ha fet arribar a posar els pels de punta.
Violeta Urmana
Marcello Giordani
No ha estat així amb l’elecció dels dos cantants protagonistes, la soprano Violeta Urmana en el paper de Leonora, que no va estar a l’alçada… encara que va anar millorant una mica a mida que anava transcorrent la nit; però sobretot el tenor Marcello Giordani en el paper de Don Alvaro, amb una veu potent però amb forces desafinaments que feia veritable angoixa sentir-ho (en un des descansos un conegut ens va comentar que segurament tindria problemes d’oïda, perquè era impossible que el mateix tenor no s’adones de les grans errades amb la seva veu.
Ludovic Tézier
Per altra banda han estat correctíssims en les seves veus Marianne Cornetti en el paper de Preziosilla… i sobretot Ludovic Tézier en l’important paper de Don Carlo.
La nostra valoració global, encara que veieu a l’encapçalament sols 3 estrelles, si valoréssim del 1 al 10, li atorgaríem un 7 ben merescut.
DIRECCIÓ MUSICAL: Renato Palumbo – DIRECCIÓ D’ESCENA: Jean-Claude Auvray ESCENOGRAFIA: Alain Chambon – VESTUARI: María Chiara Donato – IL·LUMINACIÓ: Laurent Castaingt – COREOGRAFIA: Terry John Bates
NOVA COPRODUCCIÓ
Gran Teatre del Liceu / Opéra National de París
REPARTIMENT
Violeta Urmana, Marianne Cornetti, Marcello Giordani, Ludovic Tézier, Vitalij Kowaljow, Micaela Carosi, Enkelejda Shkosa, Zoran Todorovitch, Luca Salsi, Carlo Colombara, Norma Fantini, Anna Smirnova, Alfred Kim, Vladimir Stoyanov i altres.
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu –
Cor Amics de l’Òpera de Girona
________________________________________________________________
– Gran Teatre del Liceu – Preu 30 € – ( abonament 30 € )
________________________________________________________________
Cargol pintat al terra en una ciutat italiana – gentilesa de Rosa Mary Lapeira
UN 7?????? 😯 😯 😯
Me’n alegro molt, però 😯 😯 😯
Verdi m’agrada…. l’òpera “la forza del destino” m’agrada…. la posada en escena també…. el director musical excel·lent…. la orquestra va sonar de meravella… no la vull deixar tan sols amb un aprovat, per què els protagonistes no van estar a l’alçada.
Suposo que també em va sorprendre, perquè al llegir la teva crònica m’esperava que fos molt pitjor.
Precisament perquè t’agrada Verdi, són els 😯 ja per a mi Verdi sense veus no és Verdi i el mestre Palumbo poc pot fer, a part de fer sonar l’orquestra magníficament que ja és molt. No entenc el tema producció escènica, d’una pobresa dramàtica deixant als cantants en la immensitat d’un escenari buit, per no parlar de les corredisses dels soldats amunt i avall o aquell enterrament, en lloc dels peregrins que diu el llibret, que desfilen per darrera de l’escena de la taverna. en fi Miquel em sorprèn que un home amb tant teatre a les espatlles es conformi amb una posada en escena com aquesta
Insisteixo, me’n alegro perquè a mi també m’agrada Verdi, i precisament per això trobo aquesta producció lamentable.
Com ja saps de sobres, respecto totes les opinions i especialment la teva, sobretot la que es refereix a l’aspecte musical.
Crec que no te res a veure la meva afició Teatraire, amb el fet de què m’agrades o no aquesta producció escènica. És simplement una qüestió de sensibilitats i de gustos diferents. En el Teatre a vegades amb pocs elements s’aconsegueix un impacte visual força important. Aquesta direcció escènica a mi em va agradar, excepte en algun moment de moviments de masses corals…..i l’escenografia la vaig trobar força encertada.