Dilluns 13 d’agost 2012
... creuem el Llac Malawi en “patera” des de NKATA BAY a l’illa de LIKOMA (Malawi) – 90 kms.
El camió ens acompanyarà del Lodge al port de NKATA BAY i en principi esperarà a què agafem un vaixell per travessar els 90 km del llac Malawi. Desprès d’esmorzar fem entrega de les propines a Clemence, Marc i Alice i ens acomiadem d’ells.
Pràcticament des del començament del viatge i davant del no funcionament del Ilala, el Francesc ens havia anunciat que estava en contacte amb un tal “Capità Anderson” que tenia un vaixell i que ens faria la travessa del llac, …. També des de bon començament el Francesc havia dubtat de la seva paraula …. I tenia raó, un cop a port, amb las maletes amuntegades al costat d’infinitat de paquets de la gent local que també ha d’agafar un vaixell, ens assabentem que el capita Anderson no vindrà.
Em canso d’esperar i em vaig sol a fer un tomb pel mercat, a la mateixa riba del llac.
Ens indiquen que pujarem a un altre vaixell però que hem de prendre posicions en el moll ja que pràcticament la pujada serà “a l’abordatge”. Dit i fet, desplacem maletes, sacs de dormir i motxilles fins a l’extrem mateix del petit moll i a esperar.
Un vaixell força gran, ancorat al port, es posa en moviment i ve cap a nosaltres, ens belluguem i avancem posicions, … però sorprenentment el vaixell desprès de passar per davant nostre fa mitja volta i torna a port.
El camió que ha esperat fins a les hores, al veure el vaixell com s’apropava ha engegat els motors i s’ha marxat…. ara estem definitivament sense camió.
Llac Malawi vist des de l’espai
Al poc ens arriben les notícies, no hi ha vaixell, s’ha trencat una peça i no sabem si demà…. o la setmana que be. També sorprenentment la gent local amb una gran calma, tal com havia arribat, comença a fer el camí a l’inrevés, retiren els paquets i mercaderies que pensaven transportar i ens anem quedant sols com estaquirots rodejats de maletes.
Estem sense vaixell i sense camió…. el plan “C” era donar la volta amb camió a la totalitat del llac Malawi.… un suplici de molts dies, que hauria acabat d’espatllar el viatge…. però ara aquest plan “C” també ha desaparegut.
En Francesc surt corren cap a l’altre banda del port i no sabem el perquè.
Torna el Francesc i ens informa que finalment ha aconseguit un “vaixell” per nosaltres sols i que tardaran una hora en aconseguir bidons de benzina que assegurin arribar a destí. També han d’aconseguir un motor, perquè el “vaixell no en te”.
Decidim fer torns per vigilar les maletes i anem a fer un tomb.
A punt de tornar a fer el relleu el Francesc ens crida i ens far pujar a una barca (mes aviat una “patera”), que ja està preparada, una estoneta mes tard i desprès d’una negociació amb unes italianes que finalment vindran amb nosaltres i uns japonesos que no vindran, anem a buscar a la resta del grup.
La nostres “patera”… dins 25 persones amb maletes…. 90 kms…. 8 hores navegant per el Llac Malawui
Carreguem maletes al mig de la barca, ens col·loquem nosaltres com podem i sortim. El motor que han aconseguit d’un taller on s’estava reparant, te únicament 15 cavalls i ens esperen 8 hores de navegació a poc a poc fins al nostre destí que és l’illa de Likoma.
El Llac Malawi, també conegut com a Llac Nyasa, nom que prové de la paraula “llac” en l’idioma Chiyao, és el més meridional dels llacs que pertanyen al sistema de la Vall del Rift a l’Àfrica. El llac fou conegut pels occidentals després de les exploracions del missioner escocès Dr. David Livingstone, per la qual cosa s’ha anomenat en anglès també com a Llac de Livingstone.
El llac té prop de 500 km de llargada i 75 d’amplada màxima, amb una superfície total d’aproximadament 29.600 km², cosa que el converteix en el 9è més gran del món. És un llac molt profund, amb una profunditat màxima de 706 m. Amb 7.775 km³ de capacitat és el 5è mundial.
Les seves ribes pertanyen a tres països africans: Moçambic, Malawi i Tanzània. El llac Malawi va ser descobert per Livingstone i va ser declarat parc Nacional al 1980 i posteriorment patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
La travessia es fa dura, molt dura… perquè anem sense poder recolzar l’esquena i el banquet on seiem és estret, no hi han armilles salvavides per tots i a mes està ple de quitrà per tot arreu amb el que la roba acabarà tota marcada.
Des de què sortim del port comença a entrar aigua entre les juntes de les fustes de la barca…. i un mariner es passarà tot el dia i part de la nit traient l’aigua amb una galleda de plàstic.
Dinem un Sandwich que ens han preparat aquest matí i que per ser l’ultim del Marc és de pena, un gran tros de pa amb una única “sabanita” que no arriba ni a la meitat.
Encara que tenim una “cabina” penjada a un costat de la “patera” que vol ser un WC, tan sols 2 o 3 persones s’atreveixen a anar a pixar…. la resta aguantem com podem les quasi 8 hores com uns “jabatos”.
Van passant les hores i nomes ens comencem a inquietar una mica quan es pon el sol. Es fa de nit tancada ràpidament i encara ens queden ben bé dues hores de navegació i la “patera” no té cap llum; las dues italianes que van a bord comencen a liar-la una mica al trucar al lodge on anem i pretendre que el capità vagi directament al lodge cosa a la que es nega ja que diu que no coneix l’indret i per tant no s’arrisca… que pot trobar roques i podem naufragar.
Des-de la platja del lodge fan llums. Moltes barquetes de pescadors i nosaltres passant enmig d’ells sense llums, a moments ens demanen que il·luminem el camí amb les nostres llums de cap. De cop sembla que tampoc no sabrà arribar a port.
Tots anem una mica angoixats i això es palpa en el silenci tan brutal que ens envolta. Peró tot el mal tràngol acaba i arribem a port, fem una cadena per baixar els equipatges i els col·loquem en els dos 4×4 del lodge que a indicacions del Francesc (via satèl·lit a Barcelona) ens han vingut finalment a buscar. Apretadets arribem a l’entrada del lodge on encara ens queden 8 o 10 minuts arrossegant maletes per un camí de cabres i sense llum. Nosaltres ens quedem endarrerits i sort en tenim del Luis i l’Angel que ens venen a donar un cop de mà.
Sopem desprès d’un petit enrenou amb las italianes que han ocupat part de la nostra taula, també hi ha una situació una mica tensa al assignar habitacions però que finalment acaba resolent el Francesc amb una gran dosi de comprensió i paciència i la col·laboració de la resta del grup que s’ofereix a compartir. Els nervis estan a flor de pell i és que han sortit ara que ja estem segurs a terra i tindríem que estar mes tranquils. La nostra cabana és la primera al entrar al lodge Mango Drift i estem a la mateixa platja (http://mangodrift.com), els serveis fora de la cabana els tenim molt a prop.
Quina odissea!
Heu pogut tornar a encaixar les vèrtebres i cervicals? perquè viatjar tantes hores, amb les condicions que ho vau fer, sense comptar amb l’angoixa per la manca de seguretat, amb un menjar tan pantagruèlic i sense ni pixar…
Celebro que ho pugueu explicar i quedo a l’espera de la propera etapa que espero que sigui més divertida (es clar que després d’aquesta jornada es impossible que no ho sigui).
Una abraçada
Va estar el pitjor moment que varem passar en el viatge, però encara que va ser dur ens ho varem prendre de la millor manera possible; únicament cap al final de la jornada alguns es van posar nerviosos, al quedar-nos a les fosques sense cap llum en mig del llac i sense tenir la seguretat complerta de què anàvem bé.
Jo tenia confiança i m’ho vaig prendre amb molta filosofia, amb ganes d’arribar, si, moltes,…. però en cap cas vaig tenir por. No tothom ho tenia tan clar com jo i al final van esclatar els nervis.
En primer lloc et volem desitjar un feliç dia del teu sant, que ens consta que ho serà. Esperem que aquesta pluja no espatlli la vostra celebració molt esperada, sobre tot durant el viatge.
No sabem que dir-vos sobre aquest viatge que anem seguint. Jo crec que nosaltres ja no estem per aquest tipus d’aventura .
Pensem que l’agencia hauria tingut que preveure un transport alternatiu mes còmode per tot el grup. Deixar les coses a improvisació, al saber fer del guia o a la sort per trobar una altre embarcació no es bo. Com a mínim abans del viatge, informar de tots els problemes que podien sortir i a més donar la possibilitat de cancel.lacio sense despeses. Per lo que varem llegir al començament de la vostra crònica, ni tant sols van informar de l’averia del vaixell.
Ens agradan molt totes les fotos.
Moltes gracies per enrecordar-os del dia del meu sant. Ara acabem d’arribar de Girona, de la “celebració”…. segurament el proper post tractarem d’explicar-ho; la veritat és que ha anat mol bé.
Ja ens explicareu com ha estat el concert inaugural del Palau100… espero que hagui estat tota una experiència escoltar a l’orquestra “millor del món”.
En quant al viatge, nosaltres l’hem gaudit molt i no és el primer cop que viatgem d’aquesta manera. Amb “Kananga” hem viatjat ja 3 cops per Àfrica i no ens penedim de cap d’aquestes experiències…. mes aviat tot el contrari. No son viatges aptes per tothom i s’ha de ser una mica “especial”, ja que saps abans de sortir que poden sortir impediments al llarg de la ruta i que totes les experiències no son pas agradables e inclús poden ser quelcom “perilloses”. Has de saber adaptar-te al que passi durant el viatge…. que hauràs de passar per estones on penses “que collons faig jo aqui ???”…. però si realment t’agrada viatjar, és en aquest tipus de viatge on realment pots conèixer la realitat del lloc que visites.
Àfrica no és Europa, i no et queda mes remei que anar improvisant moltes vegades dia rere dia; son llocs on no existeixen les infraestructures turístiques necessàries per assegurar res…. i es que és totalment imposable fer-ho. Penseu que per exemple al llac Malawi que te mes de 500 kms de llarg el vaixell ILALA era l’unic vaixell que feia la travessia… no hi ha cap mes transport possible… i per ells és com per nosaltres l’AVE. De totes maneres el ILALA és un vaixell mes gran però també molt antic i sense cap mida de seguretat… i això nosaltres ja ho sabíem prèviament abans de sortir.
Kananga, si que ens va avisar abans de sortir, que el vaixell estava fora de servei en reparació… però també és cert que tampoc ens va explicar el perquè.
Nosaltres som viatgers de mena… i també ens agrada anar per Europa a llocs mes transitats o mes facils… de fet hem visitat tots els països europeus… i ara dins de dues setmanes marxarem a l’illa de Creta a patejar-la durant un bon grapat de dies.
Però el que de debò ens agrada …. el que mes de tot és conèixer altres cultures totalment diferents a la nostra, amb costums, cuines, creences i formes de ser antagòniques a la nostra…. i segurament ens agradaria anar sols… però malauradament ens comença a fer ja una mica de mandra afrontar problemes com els viscuts en aquest viatge, en solitari.
A veure quant coincidim en algun concert al Palau o al Liceu…… o quedem un dia per sopar plegats
Una abraçada ben forta.
El concert va ser fantàstic. Les cordes, el metalls tot sonava molt bé, el programa escollit molt romantic. Varem disfrutar molt i ens varem recordar de vosaltres.
L’orquestra si no es la millor del món , es una de las millors.
Ens veurem aquest diumenge ?
Ens alegrem molt de què el concert va estar a l’alçada de les vostres expectatives. Ens varem quedar amb les ganes, però no ens podíem desdoblar.
Si… ens veurem diumenge a l’Auditori i petarem la xerrada.
Una abraçada
Com una bona novel·la que deixes aparcada durant uns dies, així ens retrobem amb la lectura del vostre bloc. Primer dia que som a casa després de les nostres vacances, i ens disposem a posar-nos al dia amb moltes coses, entre elles la lectura dels nostres blocs preferits.
Comencem de nou rellegint el primer dia de la vostra ruta per Àfrica, i ràpidament devorem els 15 capítols que heu escrit fins ara. Quines aventures, quines fotos… Genial! I això que l’últim post ens fa esgarrifar una mica amb “l’anècdota” de creuar el llac Malawi. Però com molt bé dieu, mentre s’arribi a bon port, al final tot forma part de la increïble experiència de viatjar i conèixer món.
Esperem amb ganes les següents entregues de la ruta.
Una abraçada.
Ah!, i quin tiberi al Celler de Can Roca, eh? Una experiència gastronòmica fantàstica que heu explicat i fotografiat molt bé. Gràcies per compartir-la.
Manel i Cristina
Dons ara us toca a vosaltres parlar de la segona part del viatge ja que el dia a dia de la primera ens va tenir totalment enganxats. Es una “putada” que s’acabin les vacances que esperes durant tot l’any però … “que nos quiten lo bailao” i realment es gratificant conèixer món i ajuda a agafar aire per tornar a la rutina que d’altre banda es la que ens permet viatjar. Crec que ja m’he enrotllat.
Per cert, i no es per fer dentetes, però nosaltres marxem deu dies a Creta. La coneixeu ?? Algun consell ???
Una abraçada i ben tornats !!!!!
Tens raó, Imma. Ara tocar tornar a la normalitat, la feina i totes aquelles coses que no agraden gaire, però que són necessàries, sobretot per poder continuar viatjant…
Aviam si podem treure temps per ordenar idees, fotos i escriure més posts.
I no tenim el plaer de conèixer Creta. La Cristina fa molts anys que va visitar Atenes i Mikonos, però Grècia és una gran desconeguda per nosaltres. Així que preneu nota de tot el que pogueu per ajudar a d’altres companys viatgers.
Que tingueu un bon viatge!
Benvinguts a la realitat i a la rutina del dia a dia…. però ja veieu que els que tenim com una de les prioritats mes importants de la vida …VIATJAR…!!! encara no hem acabat d’explicar el viatge de l’estiu ja estem una altra vegada “voltant”….. la feina se’ns acumula al Bloc.
Estem esperant que ens expliqueu la segona part del vostre viatge… i ens que ens teniu sense ni tan sols saber si us ha agradat….. això no es fa!!!
Nosaltres coneixem força bé Grècia, per què la varem recorrer amb l’autocaravana ja fa uns anys… i ens va encantar; malauradament varem poder viatjar únicament per la part continental i no coneixem CAP, però cap… cap illa grega…i això no ens ho podíem permetre per mes temps.
Ben fet Miquel! Esperem que gaudiu un munt amb la vostra nova escapada. Nosaltres, hem tornat veient el futur laboral molt negre, però encara que sense un “duro”, no dubtem a planejar més viatges.
Aviam si trobem el temps necessari per completar la ruta per Hawaii. Ja sabeu que a vegades costa un munt trobar minuts (més aviat hores), per escriure al bloc. Tot i així, deixeu-nos avançar que Hawaii ens va encantar. Creiem que vam fer un bon repartiment entre mar i muntanya, és a dir, entre platges i volcans, el millor de les illes. El pitjor, que ens vam quedar curtíssims de dies pel que volíem fer. 10 dies no donen per res, però no vam poder quedar-nos més.
Bona ruta per Creta!!!