Existeixen a les nostres vides (la de l’IMMA i en MIQUEL), aspectes molt importants dels que ens sentim molt orgullosos… i un d’aquests es el sentiment de pertinència a una Nació, CATALUNYA, que fins al dia d’avui ha estat incompresa i fins i tot perseguida.
Volem participar d’aquest moviment imparable cap el nostre Estat propi dins de l’Europa democràtica. VOLTAREM i VOLTAREM per tot el planeta i ens sentirem ciutadans del mon… però com tothom primer de tot serem CATALANS i voldrem que s’ens deixe ser el que sentim ser… i voldrem que s’ens respecti com a qualsevol poble del planeta.
Continuant amb la nostre decisió de fer ” de petit altaveu” d’alguns articles d’opinió que arriben a les nostres mans i en els que estem d’acord, avui publiquem a “Voltar i Voltar” un article escrit per en MIQUEL MARTÍN que va sortir ahir 23/09/2012 al Diari de Girona.
________________________________________________________________
FINS AVIAT, ESPANYA
de MIQUEL MARTÍN
Diari de Girona 23/09/2012
l’Espanya obtusa i tancada (perquè també n’hi ha una d’aguda i oberta) veu perplexa i enfurida com Catalunya s’escapa per moments. Sempre l’ha vista lluny, de fet, però abans només li calia tibar la cadena per fer-la passar de nou per d’adreçador.
La resposta d’aquesta Espanya centralitzadora, de tics imperialistes i maneres dictatorials, ha estat l’esperada: indiferència primer, menyspreu després i, finalment, un seguit de manipulacions i d’amenaces força previsibles (Rei i exèrcit inclosos). Tot plegat atiat per un odi antiquíssim i visceral que els encega fins a la demència.
Des de l’Espanya oberta i tolerant, democràtica i sensible, hi ha hagut algunes -poquíssimes, tot cal dir-ho- reaccions favorables: manifestacions a favor del dret dels catalans a decidir el seu futur i alguns articles que denuncien i lamenten l’abús i les injustícies que històricament ha patit Catalunya. I també alguna gent valenta que ens admira -potser fins a idealitzar-nos-, que entén que vulguem marxar i que fins i tot ens demana si pot venir amb nosaltres (perquè ells també n’estan tips, d’aquesta Espanya troglodítica).
Queda clar, però, ben clar, que l’Espanya que mana, que decideix, que influeix i que domina l’opinió pública és l’Espanya fosca i retrògrada que encara parla de la indivisibilitat de la pàtria i d’altres temes amb un to i amb uns arguments que farien enrojolar qualsevol demòcrata de primera volada.
Jo vull marxar, fugir, de l’Espanya obtusa i tancada, però vull continuar relacionant-me amb l’Espanya oberta i tolerant. M’agraden moltes coses d’aquest país veí, començant per la seva literatura i acabant per la seva gastronomia, hi tinc amics i familiars, parlo la seva llengua (que no menyspreo com fa l’Espanya obtusa amb la meva). Fins i tot puc entendre els seus neguits, perquè molt sovint també són els meus.
Una de les moltes raons per les quals desitjo la independència és precisament per no veure Espanya com un llast, com un enemic i com un dèspota, sinó com el país veí amb el qual puc mantenir una relació normal i, amb el temps, potser cordial. És més, no vull arrossegar tota la vida una visió negativa i estereotipada dels espanyols, perquè Espanya, com qualsevol país, és plural en opinions i actituds. I perquè si perpetuo aquests tòpics i estereotips m’acabaré assemblant perillosament a aquesta Espanya fosca i encarcarada que tant vull defugir.
Per això, a tots aquells espanyols que no ens prejutgen pel nostre origen, que ens entenen i que respecten el nostre dret a decidir, no els voldria dir “adéu” sinó “fins aviat”.
M’agrada i comparteixo el to d’aquest article. Si una cosa em neguiteja del procés d’independència, és la possibilitat que triomfi una mentalitat tancada i dogmàtica (present en alguns líders i les seves declaracions) del nacionalisme català…
T’agraïm el teu comentari i sobretot la sinceritat amb la que exposes les teves preocupacions. Com saps aquest article, com molts d’altres que arriben a les nostres mans, no és necesariament la nostra opinió al 100%, però s’aproximen molt al nostre pensament; per això les publiquem, per tal de contrarestar una mica un altre tipus de missatges que circulen per la resta de l’estat… i aquests si que ens fan por.
Totes les persones (inclòs els polítics de casa nostra poden i tenen defectes), però el que no entenc…. és la por que et poden fer “les mentalitats tancades i dogmàtiques” precisament de “alguns nacionalistes catalans”.
Ens sorprèn aquesta por, quant a l’altre banda, la del nacionalisme espanyol, les seves mentalitats han estat, de sempre, molt mes tancades i totalment excloents a qualsevol pensament diferent al seu. Per ells l’única Nació valida, és la seva i no admeten que democràticament un poble pugui pensar diferent a ells i necessite no estar sotmès a una dependència que els ofega.
A nosaltres, NO ens fa MES por tenir un govern i un estat propi, sempre i quant sigui el poble català el que decideixi com vol afrontar el seu futur en total llibertat.
Tothom tenim els nostres dubtes i les nostres “pors” sobre aquesta possibilitat nova…. i és lògic perquè tothom, en el moment d’afrontar el seu futur, es transforma una mica en conservador…. qualsevol novetat pot portar a una certa inestabilitat psicològica…. però això passa fins i tot quant un nen canvia d’escola i passa a l’institut.
Nosaltres, L’Imma i en Miquel, ens volem arriscar, perquè tal i com estem no volem seguir. Volem poder SER, el que sentim i el que SOM,… i l’únic cami que veiem possible és la sortida d’aquest estat espanyol que tant ens desprecia…. i que alhora NO vol que marxem sota cap concepte.
Pel be nostre???
Hola Miquel:
En cap moment he parlat de por, sinó de neguit. Neguit davant certs personatges que han arribat inclús a tenir representació parlamentària i dels quals no me’n refio ni un pèl. Si els catalans volem disposar d’un estat propi, i no en tinc cap inconvenient, ens haurem d’acostumar a ser autocrítics i exigents, i defugir de qualsevol tendència a l’aïllament i el menysteniment. Almenys aquesta és la meva forma de veure les coses.
Estic totalment a favor d’un estat independent, perquè penso que és la forma més plena en què es pot viure la catalanitat, sempre i quan aquesta sigui oberta i tolerant. No te’n sorprenguis tant, Miquel, de la meva reserva perquè tots coneixem persones properes que quan s’embolcallen amb la bandera i es deixen anar s’expressen amb una falta de consideració i respecte envers tot allò que consideren l’enemic que Déu n’hi do.
Quan tenia 15 anys era independentista dels que anava al Fossar de les Moreres per l’11 de setembre. Vaig començar a replantejar-me determinades postures quan va caure a les meves mans un fulletó d’una organització anomenada Nosaltres sols (a imitació del Sin Fein irlandès), amb un logo que representava un àguila i les quatre barres al seu pit. Estic parlant certament d’un altre context i de fa molt de temps, i reconec que l’independentisme avui dia ha guanyat molt en missatges positius i constructius. Altrament, no deixa d’emprenyar-me certa visió tendenciosa i cert sentiment de superioritat que es desprenen d’alguns comentaris despectius cap a Espanya. He sintonitzat molt amb l’article de Miquel Martín perquè si ens pensem que els espanyols (com els catalans) són tots d’una mateixa pasta i que els catalans (com els espanyols) estem per damunt del mal i del bé estem caient en un lamentable error.
Amb mentalitat oberta, constructiva i respectuosa, qualsevol projecte d’independència de Catalunya tindrà sempre el meu recolzament.
Apa, ja m’he enrrotllat prou!
Tens tota la raó; en cap cas vas parlar de por i si de neguit. Quant vaig escriure “por” vaig utilitzar un símil a “preocupació o neguit”. A mi també em neguiteixen alguns posats de personatges que segurament s’assemblen, respecte als meus ideals, però que son incapaços d’expressar-se amb una certa normalitat i que mai arribaran a ser liders. De totes formes no crec que el poble sigui tan inconscient de donar-lis recolzament massiu.
Jo intento respectar totes les opinions, encara que siguin radicalment oposades a la meva… m’agradin o no. No és el teu cas i em sabria greu que amb la meva resposta anterior, t’haguessis sentit en certa manera ofès. El que jo volia dir, és que a vegades, tenim tots “neguits” per mi innecessaris, quant precisament en l’actualitat manen uns determinats polítics que semblen que haguin renascut de les cendres franquistes. Això si que em causa preocupació, neguit, por… i fins i tot fàstic.
Els governs que hem tingut a Catalunya fins ara, incloent el tripartit tant apallissat per tothom, han estat governs oberts a qualsevol cultura (qualsevol), i en cap cas dogmàtics. No veig dons perquè amb una suposada independència, hauria de ser diferent.
Millor que el que tenim ara, amb els governs espanyols (d’esquerres o dretes), amb tota seguretat ho seran.
Els catalans no som ni millors ni pitjors que ningú, però qualsevol poble aspira a tenir un estat propi i a ser lliures en les seves decisions (equivocades o no).
Mai, fins ara ni l’Imma ni jo, hem votat Convergència, i moltes, moltes vegades hem votat PSC, sobretot en l’època Maragallista. És molt trist arribar un punt que t’adones que el socialisme ens ha enganyat sempre en quant a les aspiracions que tenim com a poble. Aquest cop, manipulats o no, votarem Convergència per tal de recolzar a un lider com és el President MAS, que ha estat el primer President de la Generalitat que ha tingut els collons de parlar clar en qualsevol aforament i dir el que pensàvem molts de nosaltres. Almenys nosaltres estem molt esperançats amb l’època que s’obre davant nostre… en com s’estan plantejant les coses i confiem que arribin a bon port.
Una abraçada
Hola Miquel:
No m’has ofès en cap moment amb el teu comentari, ans al contrari, t’agraeixo profundament les teves paraules. Ara bé, i sense ànim de polemitzar, em temo que molta gent reaccionarà com tu davant les properes eleccions i acabarà votant CiU, i crec que val la pena pensar-s’ho 2 vegades. ..
No nego que l’Artur Mas s’està projectant com un líder valent i decidit, i que està construïnt un relat nacional precisament allunyat del menysteniment i el dogmatisme del qual alertava en el meu primer comentari, però no cal oblidar que també ha estat el líder que ha iniciat les retallades en l’àmbit públic, ha suprimit l’impost de successions, i no ha endegat cap iniciativa cap a una reforma fiscal més justa i solidària. Independències a part, aquest és el model de societat que volem?
A més, no cal oblidar tampoc que la coal.lició que presideix està involucrada en diversos casos de corrupció (Millet, Innova, Hospital de Sant Pau, concessions d’ITV…) que, precisament arran de l’avançament electoral, no podran ser investigats en les comissions parlamentàries previstes per a aquesta legislatura. Es farà en la propera? No estic fent cap relació de causa-efecte. Tinc molt clar que la proposta sobiranista de CiU ve de lluny i que no respon a un càlcul tan mesquí i interesat, però crec que davant els esdeveniments cal mantenir el cap fred, encara que el cor estigui prou calent.
El somni de la independència constitueix una il.lusió molt poderosa en gran part dels
catalans, i cal anar alerta. Per a mi, constitueix un somni heretat del meu pare natural de Gualba, la de les mil veus. Una il.lusió tan potent i tan arrelada seria una llàstima que s’acabés convertint en un miratge.
Hola Toni:
Gracies també a tu per les teves paraules, en les que estic quasi plenament d’acord. Aquestes reflexions també me les he fet jo i suposo que molts catalans que fins ara votàvem “esquerres”, i és que tenen una base que no es pot negar…
…. però per exemple “les retallades” és una consigna que tots els estats d’Europa, siguin del color que siguin, estan complint i tots els governs no tenen mes remei que aplicar-les, els hi agradi o no.
Particularment a mi no m’agrada el que ha fet CIU amb l’impost de successions (vergonyos realment)… ni tampoc el fet de què no ha engegat cap iniciativa cap una reforma fiscal mes justa (encara que no se si podria fer-ho sense un estat propi). El model de societat que jo voldria, no és exactament el de CIU i per això no els he votat mai,, perquè considero que no aplica polítiques socials justes.
En quant als casos de “corrupció” no veig perquè en la propera legislatura s’ han de deixar d’investigar… siguin del partit que siguin. Respecte, all cas Millet, perquè et penses que s’ha tapat amb sorra durant tants anys….. realment creus que algun partit no estava involucrat?
Sempre he votat mes amb el “CAP” que amb el “COR”, però malauradament no m’ha servit de gairebé res, ja que de les promeses dels governs d’esquerra, no s’han complert gairebé cap. En quant a les promeses d’un estat confederal que el PSC (PSOE) ens ha promès durant els últims 30 anys, ja no enganyen a ningú. En aquest aspecte m’he sentit traït, per confiar massa en ells.
L’únic que tinc clar és que mai votaré a la dreta espanyola, que semblen realment hereus del franquisme i actuen com si això encara fos una dictadura, sota el seu poder.
Encara que sé que CIU és la dreta catalana,i que no tenen un programa basat amb la justícia social, és avui per avui, l’única opció que em queda per intentar que el meu pais deixi de dependre en tot i per tot d’un estat que no ens entén ni ens vol entendre. Per això he arribat a la conclusió que aquesta vegada i per primer cop, votaré mes amb el COR que amb el CAP… i estic esperançat, creient de debò, que ens anirà millor en tots els aspectes. Pitjor, impossible.
S’ha de reconèixer, Miquel, que a partir d’ara s’obre un període apassionant i que per primer cop en democràcia el tema identitari, l’encaix de Catalunya en Espanya o la seva independència, estarà en primeríssima línia. S’enceta una època que pot ser certament interessant i històrica, sempre i quan predomini la voluntat d’exposar idees i arguments i no pas el soroll i la fúria. Tenim massa exemples de declaracions desafortunades, espero i desitjo que s’obri, en contra, un període enriquidor i clarificador. No descarto a més un canvi important en el mapa electoral arran de les eleccions. Crec que CiU guanyarà de carrer, però cal veure quins resultats obtenen altres formacions polítiques. Ja en parlarem a partir de les eleccions.
Una abraçada i salut!
Gracies,entre tots ho aconseguirem
Salut
Estem absolutament segurs d’això. No es poden posar murs per aturar la decisió d’un poble. Mes tard o mes d’hora el “mur” caurà.