– Article d’opinió – “Monkeys reject unequal pay” – de l’escriptor Albert Sánchez Piñol – diari ARA (15/09/2012)

Avui inicio la publicació d’una nova categoria de cròniques; es tracta de recollir a “Voltar i Voltar” una serie d’articles d’opinió dels diaris que llegeixo i que a mi particularment m’han agradat molt. Per aquesta raó crec que es mereixen una major difusió i m’agradaria que la gent que ens visita en aquest petit racó “voltaire” tingui accés a aquets petits tresors mig amagats a la premsa.

Avui començo amb un article del diari ARA, (del que soc suscriptor),que es va publicar ahir 15 de Setembre 2012, escrit per Albert Sánchez Piñol.

‘Monkeys reject unequal pay’

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL 

Si tenen lliures 2 minuts i 38 segons de la seva vida els recomano, la visió d’aquest vídeo. És un vídeo breu, molt breu, però que demostra que amb dos minuts i mig n’hi ha prou per construir un document tan hilarant com substanciós. (I, de fet, dels dos minuts i mig fins i tot es poden estalviar el primer, purament acadèmic).

El vídeo mostra un experiment amb micos.

Vet aquí: dos micos de l’espècie dels caputxins estan en dues gàbies separades però adjacents. La paret frontal de cada gàbia té un forat. Quan una científica para la mà, els micos treuen el braç pel forat i li donen una pedreta. Si ho fan així, són recompensats amb una peça de menjar. Fins aquí no hi ha res de nou.

Però l’experiment incorpora una novetat: l’esforç d’un mico és recompensat amb un gra de raïm, el de l’altre amb un tallet de cogombre. Cada mico pot veure el que rep l’altre, i com tothom sap el raïm és molt més dolç i saborós que un mesquí tall de cogombre. I allò astorador, allò revelador, és que el mico del cogombre, en adonar-se de la lògica retributiva, s’indigna i protesta com el que és: un mico empipat. (Si us plau, no em maleeixin per l’ spoiler . Els asseguro que el valor humorístic del vídeo continua intacte, el que fa petar de riure són els escarafalls del mico).

D’altra banda, aquests dies un vídeo així fa mal als ulls. Perquè el mico copsa de seguida que el sistema retribucionista és pervers. No necessita rebre tres vegades, ni dues, cogombre en lloc de raïm: la primera vegada que li donen cogombre ja el llença, emprenyadíssim, contra la bata de la investigadora. I un es pregunta: com és possible que una comunitat humana tan lúcida i civilitzada com la catalana hagi trigat no cent, ni dos-cents, sinó tres-cents anys a protestar clamorosament contra l’ unequal pay ?

Un dels enigmes que es plantejaran els historiadors del futur és la falta defeedback entre Barcelona i Madrid durant el procés sobiranista català. Al llarg de la història tots els territoris que s’han emancipat d’un altre, o ho han intentat, han tingut alguna mena de complicitat a la metròpolis o el territori de la capital dominadora. A Espanya no és així. Ni els intel·lectuals, ni la classe treballadora, i ni tan sols els excèntrics habituals, han aixecat ni un dit en defensa del dret a decidir dels catalans.

Faran documentals sobre el poble saharaui, simpatitzaran irracionalment amb lo vasco , però vostè no trobarà ni un magre manifest en què es defensi el dret a l’autodeterminació dels catalans. Casos com el de Miguel Bosé i el coronel retirat Martínez Inglés són admirables no per la seva contundència, sinó per la seva excepcionalitat. En realitat no declaren el seu fervor per la causa catalana, de cap manera; només el seu respecte pel que decideixin els catalans. Però és que en el seu context això ja és molt. Moltíssim.

L’actitud espanyola cap als catalans ha estat i és d’una constància increïblement inamovible: una barreja a parts iguals d’indiferència i hostilitat, que bascula de l’una a l’altra segons la catalanitat sigui més o menys visible.

Un té la sensació que els orígens d’aquest mal vénen del segle XV. Fins aquell moment catalans i castellans compartien un enemic comú: els jueus. És a dir, una comunitat percebuda com a mesquina, secreta, garrepa, astuta i explotadora. Amb l’expulsió dels jueus es produeix un buit. Els enemics interiors són molt útils: ens permeten saber com no volem ser i generen cohesió de grup. I vet aquí que el català reemplaça el jueu. Si ho pensem bé, l’imaginari espanyol sobre el català és un calc del jueu: els catalans són treballadors, reservats, tenen un idioma propi i són sospitosament opulents. És molt difícil sentir cap simpatia per gent així.

Però permetin-me acabar tornant als micos del principi. Perquè una sobreinterpretació ens podria fer creure que els micos tenen assumida la idea de justícia. No. El sentit de la justícia implica sentit de l’equanimitat, però el sentit de l’equanimitat no sempre implica sentit de la justícia. És a dir, que fins i tot els micos protesten quan són maltractats, però allò que eleva el gènere humà no és l’acte reflex d’indignar-nos quan som maltractats, sinó la pulsió virtuosa d’indignar-nos quan maltracten algú altre.

¿I saben què fa el segon mico de l’experiment? No res. Es menja el raïm, i tan tranquil ell.

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.
Aquesta entrada s'ha publicat en Articles d'opinió a la premsa i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a – Article d’opinió – “Monkeys reject unequal pay” – de l’escriptor Albert Sánchez Piñol – diari ARA (15/09/2012)

  1. rosa maria lapeira gascòn ha dit:

    Molt ben enfocat el nostre problema, siguin les paraules escrites per l’autor, com les imatges amb els micos. Des de la xarxa d’internet, estic seguint algun que altre debat de gent que ens coneix i que ha viscut a casa nostre i ens defensa i aprova el que volem… d’altres, com ja sabem des de fa molt de temps, (encara que la major part ni ens coneix)…tenen paraules molt dures i fins que no saben d’on som tot va be…. igual passa amb la gent d’Italia… quan saben d’on provinc, molts arronsen el nas. Aquesta rivalitat entre nord i sud, aquí és molt remarcada també però el que sempre m’ha fet pensar, és que quant son fora del pais, tots, es consideren italians… no es estrany això???

    Petonets.

    M'agrada

    • Miquel Gascon ha dit:

      Sempre des de l’òptica no coneixedora de la realitat italiana, crec que el sentiment de rivalitat entre comunitats italianes existeix com a tot arreu, sobretot entre el nord i el sud… entre la zona de Milà (mes industrial i oberta) i la zona de la capital Romana (amb el poder polític)… i encara mes amb el sud… Nàpols i Sicília (força rebutjades per la resta). Tot i això, el sentiment nacionalista italià evidentment existeix en tot el territori.

      El que passa a l’estat espanyol, crec que és força diferent, ja que aquí la unió està forçada vulguem o no pertànyer a una mateixa comunitat. Aquí, malauradament existeix un nacionalisme molt fort que és l’espanyol… un nacionalisme excloent que no admet de cap de les maneres que en aquest territori existeixi cap altre nacionalisme que el seu, sense voler admetre que la realitat és un altre i que existeixen dues nacions mes, com a minim…. Catalunya i el Pais Vasc, amb les seves pròpies cultures, las seves identitats, las seves llengües i las seves històries.

      En aquestes dues nacions (no reconegudes per la nació excloent espanyola), existeix un fort sentiment nacionalista propi i que reclama ja fa molts i molts anys reclamen un estat propi.

      M'agrada

  2. rosa maria lapeira gascòn ha dit:

    Aixo ja ho sé jo també, el que en volia referir era el fet d’el odi, no el de la cultura i les nostres arrels.

    Petons.

    Heu digerit el dinar d’avui??? M’heu deixat alguna, si???

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.