Divendres 3 d’agost 2012
Desprès de dinar ens posem a caminar des del campament fins a les cascades Kundalila; de fet el soroll del aigüa al caure arriba esmorteit fins al campament i s’escolta si pares prou atenció.
Les Kundalila amb mes de 60 metres d’alçada, son una de les moltes cascades que enriqueixen el paisatge de Zàmbia. De fet les mes espectaculars cascades d’Africa… les Victoria cauen des de territori Zambià formant així una de les seves fronteres.
Les veiem des de dalt i hem de baixar fins al peu on forma una gran piscina. El camí al principi és fàcil, però la baixada ens fa patir una mica, especialment al meu “harén”.
En l’idioma local, el bemba, Kundalila vol dir “coloma que plora” ja que sembla que en el passat hi havien aquí una especie de colom ja extingit i en el seu honor es van batejar les cascadeses. Des de la part superior de les cascades tenim unes magnifiques vistes de la vall.
Sopem al voltant del foc de camp, pràcticament a les fosques ja que aquí es fa de nit a quarts de sis de la tarda.
Anem a dormir molt d’hora ja que a l’endemà ens hem de llevar a les 4 de la matinada. Serà molt possiblement un dia dur.
una magnifica nit de luna plena.
Dissabte 4 d’agost 2012
Tal com estava previst ens llevem a les 4 i esmorzem encara a les fosques al voltant del foc.
Recollim maletes i les tornem a col·locar al camió, recollim tendes i ajudem a recollir els estris de cuina que Alice (l’assistent del camió) renta.
Tenim avui un camí molt llarg fins el Parc Nacional “Nord Luanga”, i no ens agradaria arribar de nit per aquests camins. Quan ja estem a punt, Clemence (el conductor) informa que no té bateria i per tant no pot arrencar el camió.
Estem al mig del no res i no tenim cobertura telefònica, encara que en Francesc (el guia), porta un telefon de cobertura total via satelit; les trucades son d’un preu desorbitant i solament les utilitzarà en cas d’extrema necessitat, com veurem mes endavant. El noi que gestiona el campament se’n va a buscar ajut corrents literalment i descalç fins al poblat mes proper…. i tenim sort ja que al cap de força estona torna amb un cotxe atrotinat que aconsegueix miraculosament carregar la nostre bateria i ens permet finalment sortir.
A Africa tot s’arregla miraculosament.
Fem una parada a la carretera (nosaltres les anomenarem “pipi-room”) i per sorpresa el camió es torna a quedar parat, aquest cop sense benzina.
En Francesc emprenyat amb el conductor per la falta de rigor amb el seu treball, truca a la ciutat mes propera perquè vingui un taxi que apropa al Marc a una benzinera uns quants kilòmetres d’aquí, i torni amb un bidó de benzina d’urgencia.
Per matar el temps ens dediquem a donar caramels a uns nens que hi viuen en un petit poblat prop de la carretera i que ens tenen por.
Comencem el dia amb dues incidències que ens fan perdre mes d’un parell d’hores.
———————————————————————————————————
Culleres!!!! Quina cosa més rara que no os passi mai rés, oi???? I això ho sé perque lleixexo el vostre blog, no perqué algù ho hagi dit….en fin, heu tornat tots sensers, no??? Ho encara ens depareu alguna qué un altre sorpresa????
Petonets.
Les incidències i els imprevistos en aquests tipus de viatge, és el mes normal… i és que la mentalitat de la gent és totalment diferent. Per viatjar a cultures del tercer mon, tens que estar una mica preparat a aquests tipus d’incidències i estar obert sempre a un pla “B” o “C” totalment imprevist.
Evidentment, aquestes dues incidències en primer moment molesten, però tens que adaptar-te ràpidament i buscar la part positiva. Com ja saps per la teva mare, ens varen passar coses molt mes importants que aquests petits entrebancs.
Petonets
Encara més???? Lo del vaixell…encara més???? Espero que no!!!!
Uauuuu! Les cascades Kundalila semblen espectaculars!!
I les fotos dels nens són increïbles. Quins ulls, quines mirades… Són molt bones, de veritat.
Llàstima que el conductor del camió semblava que no devia passar l’ ITV, perquè al pobre li passava de tot… Però aquests fets també formen part de l’aventura.
Una abraçada
Les cascades Kundalila amb tota seguretat son mes espectaculars en la realitat, ja que en les fotos únicament es poden agafar trossos, per la proximitat en la que tens que fer-les.
Aquest any he fet forces fotografies de cares, i la veritat és que algunes com la que comenteu del nen, son realment maques.
El conductor desprès va espavilar molt i al final del seu treball va rebre una forta ovació per part de tothom, per l’esforç quasi titànic que és veure obligat a realitzar, per culpa d’un imprevist important.
Gracies per continuar llegint les nostres cròniques viatgeres i sobretot per fer-nos saber amb els vostres comentaris.
Es evident que quan surts d’Europa (i a vegades sense sortir-hi) has d’estar preparat per a incidents d’aquest tipus. Sempre es millor quedar-se sense bateria que trencar un palier del camió no?. Les cataractes impressionen, tot i que al quedar tan amagades els resta espectacularitat. Les fotografies dels nens EXTRAORDINÀRIES, quines mirades!!.
Esperem que el proper capítol sigui menys problemàtic…. o no, que això forma part de l’aventura.
Una abraçada
En aquest tipus de viatge, on les infraestructures de transport son casi be inexistents, aquestes dues incidències son gairebé anecdòtiques; de totes maneres incidències d’aquest tipus poden passar també en el nostre entorn molt mes desenvolupat.
La mirada del nen petit ens va robar el cor i la fotografia la mostra (aquesta vegada si), tal com era en la realitat.
En la propera etapa ja ens trobarem els primers animalons.
Una abraçada
Leo vuestros relatos y me quedo con la boca abierta de tantas fotos, tan bonitas, y de vuestras vivencias. Sin embargo, os pediría un favor… ¿me podéis explicar cuánto personal de infraestructura iba en el viaje? He contado al guía, el cocinero, el camionero, la que lava los platos, el encargado de la acampada… ¿Me lo podéis aclarar, por favor? Es que necesito hacerme un esquema mental del personal que os acompaña. ¿Cuántos turistas ibáis en el grupo? ¿Cabíais todos en un solo camión? Creo que ando un poco despistada y me gustaría imaginaros a cada uno en vuestro sitio. Gracias.
D’entrada moltes gracies pels teus bons comentaris en vers al relat i les fotos. Ens fa il·lusió compartir-ho amb la gent que ens estima com és el teu cas…. o simplement que segueix el Bloc.
Érem 19 “muzungos” i tots viatjàvem dins del camió, però com ja veuràs molt aviat el camió va ser un mitjá de transport que varem utilitzar menys de la meitat del viatge. El camió no tenia cap seient buit… 20 seients corresponents als 19 “muzungos” + el nostre guia Francesc. Per altra banda a la cabina, viatjaven el conductor “Clemence”, el cuiner “Marc” i la assistent que entre altres coses rentava els plats “Alice”.
Els altres personatges que anomenem, son persones que apareixen en determinats llocs però que no ens acompanyen durant la ruta.
Com veuràs mes endavant, lúnic que ens acompanyarà fins al final és el nostre guia, en Francesc.
La verdad, es que más que un camión debía parecer un autobús (y eso que todavía no sé dónde llevávais el equipaje… aunque la verdad es que eso no tiene ninguna importancia). Gracias por las explicaciones, ya que, aunque parezca una tontería, así me hago mejor idea de vuestro viaje. A lo largo de esta tarde leeré el siguiente capítulo.
Gracies a tu per fer les preguntes. Qualsevol dubte que tinguis…ja ho saps.
Petons