– GREC 2012 – (15) – Teatre – EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES (****) – Sala Beckett

Portem ja tres setmanes de GREC 2012 i amb aquesta serà  l’espectacle número 15 (del GREC), al que assistim.  Podria semblar des de fora que podríem a estar saturats de tanta proposta dins de les Arts Escèniques, però de debò us dic que de cap de les maneres és així perquè estem veient aquest any veritables joies.

El que si ens sap greu és que ens estem perdent 3/4 parts de les obres que es podran veure a la nostra ciutat durant aquest GREC, ja que son mes de 60 espectacles que ens posen a l’abast al costat de casa.    Reconeixem que som uns “malalts de Cultura”, però és una malaltia que ens agrada cada vegada mes.

El diumenge 22/07 a la tarda, xino Xano i tot  fent una passejada, caminant des de casa ens apropem a la Sala Beckett per tal de veure una obra escrita per JOSEP MARIA MIRÓ i COROMINES .  Es tracta d’un text de nova creació, fet a casa nostre i d’una gran actualitat, amb el títol d’ EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES, que com ja veieu la valorem en 4 estrelles (i encara no entenc perquè no 5).

Principi d’Arquimedes: Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid (líquid o gas) en repòs rep una força de baix cap a dalt igual al pes del volum del fluid que desallotja.

La Sala Beckett aquest cop l’espai escènic es troba al  mig de la sala, i a banda i banda unes graderies de tan sols 5 fileres; a nosaltres ens agrada veure el Teatre de ben a prop i  avui també tenim sort i hem comprat localitats per la fila 1…. quin luxe poder gaudir de bon Teatre de tan aprop!!!.

Preferiu un món on càpiga un gest de tendresa cap a un nen, encara que quedin escletxes per als abusos, o una societat de control per evitar qualsevol risc? Por, sospites i infants innocents.

Qui més, qui menys té alguna mena de tracte amb infants i massa sovint coneixem casos que ens alerten contra aquells que s’aprofiten dels més petits. En aquesta peça, trobareu material de reflexió sobre si amb els menors tota prevenció és necessària o si hem acabat perdent la capacitat de relacionar-nos obertament els uns amb els altres. Tot, a propòsit de la història d’un entrenador de piscina, que fa un petó a un dels nens del grup infantil de natació per tal de tranquil·litzar-lo, ja que té por de l’aigua. És només un gest afectuós i espontani o hi ha una intenció impròpia? Podem estar segurs de les persones a qui confiem els nostres fills? On són els límits entre la prevenció i la por?

L’argument d’aquesta obra  transcorre en els vestuaris d’un club de natació. Està escrita amb absoluta precisió, sabent el que en realitat es vol explicar, que va molt mes enllà d’un assumpte de pederàstia  i s’endinsa en els sentiments humans, les traïcions, les sospites d’homosexualitat cap el protagonista i la seva prematura culpabilitat i com a partir d’una sospita segurament infundada, tot es gira de cul i en contra seu i sobretot com li fallen en un moment així d’important, les persones amb les que mes es relaciona i que son els primers que sospiten d’ell. De sobte tot es converteix en una paranoia colectiva i en una manipulació que no es pot frenar… que s’estén com un gran incendi descontrolat com el d’aquests dies a l’Ampurdà.

L’autor, Josep Maria Miró i Coromina, d’una manera intel·ligent posa al public dins del cos del protagonista, que de sobte es veu acusat d’una cosa que afirma que ha fet sense mala intenció… i és llavors el mateix public que s’adona que això o quelcom similar li pot passar a ell en qualsevol moment… i que si passa es sentirà desprotegit. El public fa al mateix temps de protagonista i de jutge i s’anirà a casa amb la feina de decidir la culpabilitat o la innocència del protagonista.

Però el mes important de tot a banda de fer-nos reflexionar i de portar-nos feina cap a casa, és sobretot la manera de com s’explica aquesta història, que a mi em va deixar bocabadat.

L’argument passa en temps real, però està construït amb una estructura molt original: el temps corre lineal en les escenes imparells i retrocedeix alguns minuts en les escenes parells per mostrar el que va succeir abans i repetint alguna escena ja vista.  Aquesta tècnica narrativa no és tan sols un mecanisme per incrementar l’interès, sinó que te també una intenció moral, com si en les escenes parells l’autor ens estigués dient: a aguait…”Espereu un moment: heu jutjat prematurament, heu entrat a meitat d’una conversa…. us heu format una opinió per unes quantes frases, per unes formes  determinades, per unes al·lusions. Ara ho mireu tot sencer, com si poguéssiu rebobinar l’acció en el temps”.

La interpretació sublim i ho lamento, perquè sembla que em repeteixo com l’allioli, però és el que sento.  En el paper del pare del nen teòricament assetjat en Santi Ricart (David), en el paper menys important, però que ho fa creïble absolutament a pesar de què te tot el public en la seva contra.

En el paper de company de feina i també monitor de piscina n’Albert Ausellé (Hèctor), que li toca el paper de “patito feo” de la pel.licula, ja que no és el mes guapo, és massa complidor i perfecte en tot, no se salta cap norma, li toca treballar amb els adolescents i no amb els nanos mes petits, amb els que li agradaria fer-ho.  El seu paper a base de silencis, mirades, sospites… em va agradar molt. És un actor que hem vist aquests ultims anys treballar força en els escenaris i que ens agrada (Girafes, Conte d’hivern, El Mercader de Venècia, Nit de Reis… i moltes altres).

En el paper de directora de la piscina la gran Roser Batalla (Anna), que fins i tot em va emocionar veient el seu treball de tan a prop. És una de les actrius que per moments et fa creure que no esta interpretant un paper… i que no estàs al Teatre… increïble la interpretació de la seva duresa, de les seves sospites, de com pregunta al Jordi per la seva vida privada, per les seves expressions… i també de la seva tendresa amagada.  Una de les grans actrius de Catalunya sense cap mena de dubte…. no cal fer cap relació d’obres en les que ha treballat, ja que és prou coneguda tant en Teatre com a la Televisió.

I per fi el protagonista de tot plegat i que ha estat tot un descobriment per mi, en tota regla; es tracta de Rubén de Eguia (Jordi), amb una interpretació que de ben segur li obrirà a partir d’ara totes les portes, per la manera d’interpretar i també pel seu físic perfecte. Té una carrera coneguda força mes curta, ja que ha treballat a “El bordell” al Lliure l’any 2008, a “La vida por delante” amb la Concha velasco (on jo el vaig descobrir l’any 2010 interpretant el paper de “Momo”…. genial !!!)… i desprès a Madrid a “Luces de Bohemia”.

Aquí fa un treball d’interpretació certament boníssim…. passa de la innocència, a la diversió, al poder que li dóna la seva joventut i bellesa, a la frustració i enfonsament absolut.   Posa als espectadors amb el cor en un puny i t’agradaria ajudar-lo com fos. Un real de paper que ha sabut aprofitar a tope.

“Estic espantat”, diu Jordi quan arriba el terrible final. “Tots. Tots ho estem”, murmura Anna en constatar que no ha estat capaç d’aturar la roda de la manipulació i la paranoia colectiva.

L’escenografia és molt senzilla però alhora molt realista fins al ultim petit detall. L’escenògraf Enric Planas ha realitzat una magnifica manera de plasmar un constant canvi d’enfocament, que està a la mateixa alçada de com s’explica la història en un continuo Flashback.  Després d’algun canvi d’escena  i de forma quasi màgica per l’espectador, el decorat sembla haver girat sobre si mateix: el que abans vèiem a la dreta (les dutxes) passa a estar a l’esquerra, on hi havia les taquilles, i a l’inrevés. Això es repeteix varios cops i permet que l’espectador tingui la visió de l’escena ja vista des d’un altre angle diametralment diferent;  tot el public es queda per uns moments noquejat intentant esbrinar com cony s’ho han fet (entre ells, jo el primer).  No és fins al final quan t’aixeques de la cadira i estudies el terreny,  que creus entendre el com.  Magnific!!!

 

Fitxa Artística

Autor i Direcció : Josep Maria Miró i Coromina

Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia i Santi Ricart

Escenografia: Enric Planas – Disseny d’i·luminació: David Bofarull – Disseny de so: Damien Bazin – Vestuari: Albert Pascual – Ajudant de direcció: Xavier Pujolràs

Una coproducció del Grec 2012 Festival de Barcelona, la Sala Beckett i l’Associació Verins Escènics. L’elaboració d’aquesta obra ha comptat amb un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes.

XXXVI Premi Born de Teatre 2011.

———————————————————————————————————-

– Sala Beckett – Preu per persona 18 €

( preu pagat 14,40 € – abonament GREC)

———————————————————————————————————-

Cargols de Ferro Forjat

Fotografies realitzades per el meu amic JOSEP COLET al Passeig de Lluis Companys de BCN.

18 pensaments sobre “– GREC 2012 – (15) – Teatre – EL PRINCIPI D’ARQUIMEDES (****) – Sala Beckett

    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      Estic d’acord amb tu de què és un dels millors espectacle de la temporada, però en aquest GREC he vist espectacles que el superaven de llarg… “bODY_rEMIX gOLBERD_vARIATIONS”
      “32 Rue Vandenbranden” i “El Gran Teatro del Mundo” son tres exemples. Aquest Grec per mi ha estat el millor de l’historia…. I encara ens guarda sorpreses.

      Una abraçada

      M'agrada

      Respon
  1. Marga

    Jo el vaig veure ahir i també vaig tenir sort d’agafar 1a fila, em semblava ser als vestidors del meu gimnàs (que està a pocs minuts de la Beckett, hehe).
    Només pel monòleg de la Roser Batalla ja mereix la pena veure l’obra. Em va agradar la manera de veure la mateixa escena des d’un ‘altre punt de vista’. Però tinc dos peròs (sóc molt ‘tacanyona’): 1-el final obert… en aquest cas està ben trobat però sempre tinc la sensació que això és un recurs fàcil (m’encanta quan totes les peces encaixen al final del puzzle teatral) i 2- no coincideixo amb tu sobre el Rubén. Per mi, la seva interpretació va ser un problema. El vaig trobar molt ‘verd’ amb un recitat i gestos molt de principiant. Va ser la causa per la qual no la vaig trobar rodona. Si el mateix paper l’hagués fet l’altre noi (l’Albert) crec que m’hauria agradat molt més.

    M'agrada

    Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      La teva visió és molt valida i en certa manera en un dels punts que comentes que no et van acabar d’agradar, podem estar d’acord. Em refereixo a què l’actor Rubén de Eguia, li falten taules… i és cert, ningú ho pot negar; jo ja comentava que no és un actor que tingui una gran experiència, però crec sincerament que és molt jove i que aquest paper el fa molt bé i que sobretot li obrirà las portes per fer molts mes papers en el Teatre. Amb tota seguretat n’Albert Ausellé té molta mes experiència, però ell ja fa el seu paper prou bé i no veig el perquè no es pot donar noves oportunitats a la gent que comença.

      En el segon punt, el de deixar el final obert…. és en el que no estic gens d’acord. El Teatre no te perquè donar tot mastegat i resolt; en aquest cas no veig millor final que el que l’autor li ha donat. El que menys importa és si és culpable o no; l’obra no tracta d’això… tracta de la desconfiança de la gent que te’n volta i que en teoria t’estima i de la situació que qualsevol de nosaltres ens podem trobar solament que algú llenci un rumor sobre nosaltres (sigui veritat o no).

      Gracies per donar la teva opinió a “Voltar i Voltar”, això li dóna mes vida al Bloc, ja que obra una nova visió que pot ser la mes correcte.

      Una abraçada

      M'agrada

      Respon
  2. Neus

    Hola,acabo d’arribar i no m’en puc estar d’escriure la meva opinió.Ha estat magnífic!!!!!!!!!!,m’agradat moltíssim.L’actor que interpretava a n’en Jordi,m’agradat molt,m’ha convençut,al final de l’obra m’he contingut de cridat: Jo et crec!!!!!!!!!!!!,tot i que ens deixa amb una mica de dubtes…….
    La Roser Batalla molt natural,tal i com tu dius sembla que no interpreti un paper de lo natural que arriba a fer-ho.
    Hem sortit molt satisfets i debatin el tema fins que hem arribat a casa.
    Tema molt actual i per desgracia real.
    I a més hem coincidit amb l’Enric Major,al qual he felicitat pel seu esplendit treball a l’obre “A La Ville de ………Barcelona”.
    Molt bon espectacle!!!!!!!!!!!!!

    M'agrada

    Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      Hola Neus

      Perdona per haver contestat amb tant retard. Vaig veure el teu missatge ahir a la nit quant veníem del Mercat de les Flors de veure Popea/Popea i estava que em queia de son.

      M’alegra molt palpar el teu entusiasme i mes quant es tracta d’una obra de Teatre d’un autor contemporani feta a casa nostre.

      Jo també m’ho vaig creure a en Jordi, encara que l’autor provoca els nostres dubtes amb la contesta a la pregunta que li fa la directora del centre d’esport…. “Jordi… t’agraden els nens petits?… a lo que ell dubtant molt, diu… no ho se, poder si que la meva tendresa cap a ells no sigui considerada normal…. en aquest punt l’autor crea els dubtes en el mateix protagonista.

      Si et fixes, a la vida de cada dia, a vegades ens fan creure a base de machacar-nos que nosaltres tenim alguna culpa en qualsevol cosa que ni nosaltres ens havíem adonat…. i en ocasions t’ho arribes a creure tu mateix… no se si m’explico. Està escrita definint sobre tot sentiments personals i això arriba al public molt clarament.

      M’agrada que el Teatre provoqui aquestes passions com la que tu has expressat en el teu escrit…… i és que la CULTURA, no és un luxe, és una necessitat.

      Una abraçada Neus

      M'agrada

      Respon
  3. monlora

    Hola, a mi aquesta obra em va deixar tota l’estona en tensió i vaig gaudir molt la veritat. Estic d’acord, que si seies a primera fila, semblava que t’havies colat amb un vestidor d’una piscina que veient teatre je je. Sobre l’actuació dels actors, jo no soc una experta en mètodes d’actuacions, així que Marga no puc debati, nomes dir-te que a mi la feina del Rubén de Eguia ( El Jordi) em va semblar creïble. Sobre el final obert, jo crec que es el correcte, ja que com aquesta obra la pots veure de diferents angles i ordre no lineal. Dona joc a pensar que el que ha fet el Jordi pot ser veritat o mentida. Crec que es un decisió acertada del director Josep Maria Miró i Coromines, ja que espera que siguem nosaltres quin jutgem al Jordi i no pas la directora( Roser Batalla) o el company( Albert Ausellé) que l’únic que veiem son els seus dubtes.Aqui els unics que actuen i tenen clar la culpabilitat del Jordi deixant-se portar per la por son els pares.

    M'agrada

    Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      No es pot explicar millor del que tu ho fas. Pensem igual i crec que molt del valor que té l’obra és que ens ho va ensenyant a poc a poc amb escenes sense cap ordre i repetint alguna escena des de un altre punt de vista.

      L’autor deixa a l’espectador ser el jutge…. si és que té dret a fer-ho. L’important és que et fa reflexionar i portar-te feina a casa. Jo em posiciono a favor de la innocència del protagonista i veig força intolerant la reacció del pare.

      Gracies Monlora per deixar també el teu testimoni.

      Una abraçada

      M'agrada

      Respon
  4. Marga

    Polèmica al canto: M’encurioseix llegir que tots teniu dubtes. Potser no vaig entrar prou en l’obra o potser em vaig posicionar massa ràpid, però en cap moment vaig pensar que el Jordi fos culpable (manca d’ambigüitat?). El que em va fer dubtar era si l’Anna i l’Hèctor creien en ell o no. Per a mi aquí rau la gràcia.

    M'agrada

    Respon
    1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

      Hola de nou, Marga
      No no vaig tenir en cap moment la sensació que jo tenia dubtes sobre el personatge d’en Jordi; és un personatge molt jove i fresc, segurament que encara no ha madurat prou, perquè la vida encara no li ensenyat fins aquell precís moment lo dura que pot arribar a ser. El seu company ja ha passat segurament aquesta frontera i ja s’adona de què és perillos tenir com amistat al Facebook alumnes…. ell es molt mes assenyat i per tant mes desconfiat en tots els aspectes.

      En Jordi al contrari, diu el que pensa, se salta les normes (la prohibició de fumar), perquè creu que no fa mal a ningú amb aixó i que els adults sempre prohibeixen tot. Parla amb la innocència d’un adolescent de fotre “un clau” a alguna mare necessitada… mentre el seu company no vol saber res perque de fet considera en Jordi com una criatura. El Jordi no té cap problema en quedar-se nu davant de la directora, tot preguntan-li que si en aquell moment entres algú que pensaria…..

      També em fot, però és real… la pregunta que li fa la directora sobre la seva possible homosexualitat, (la d’en Jordi), com si la possibilitat de ser-ho (que no ho sap), pugues tenir algun lligam amb ser pederasta o no. Aquí l’autor està demostrant que la societat té conceptes erronis i que els barreja involuntàriament provocant una “culpabilitat” forçada a una persona que segurament és mes honesta que ells.

      De fet en Jordi, és el personatge mes integre i mes sincer de tots els altres personatges que surten a escena. És tan sols la meva opinió evidentment.

      Como te ha quedao el cuerpo , Marga ???? jajajaja

      Una abraçada

      M'agrada

      Respon
      1. Neus

        Nosaltres varem estar comentan diversos punts de l’obre,que com bé has dit tu mateix,el que sigui o no culpable,no és el més important.
        No és important que un sigui o no homosexual,per ser un pedeastra.
        Que les reds socials de vegades fan molt de mal si no es fan servir amb seny,i que els rumors poden ser destructius.(No ens podem creure tot el que es diu per internet).
        Que no ens podem creure tot el que s’ens diu,i menys algunes acusacions a través dels ulls d’un nen.
        Que certament,molts pares no saben ni com es diuen els profesors dels seus fills (monitors de piscina,tutors ,etc).
        Moment molt important,el somni de la directora ……….aquella angoixa de veure que els nens s’ofeguen i que no pot fer res i de que els pares ni s’adonen del que està passant!!!!!!,però ………que grans pares que són quan salten davant d’un rumor.(Sóc mare i entenc la reacció del pare,encara que jo ho hagués plantejat la situació des del dubte).
        Mireu,jo tinc un amic mestre d’educació física,i un dia jo li preguntava que com és que avui en dia no es feia ni potro,ni plinton,etc…i em va respondre:-que vols!!!!, que un nen caigui,es faci mal i ens posin una denúncia??????,jo no m’ho`podia creure i va afegir,ni tan sols podem entrar als vestuaris per aixugar els nens que surten de les dutxes per no ser acusats de pedeastria.
        No sé ,crec que és una de les millors obres que he vist.
        Bé no m’enrollo més!!!!!!!!!.Per nosaltres una de les millors obres que hem vist.
        Una abraçada.
        .

        M'agrada

        Respon
        1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

          Gracies de nou Neus per explicar tant bé el que et va fer pensar aquesta obra de Teatre. Si et fixes, no es pot dir mes en tan poc temps…. una de les coses que a mi m’han impactat del text… tot mil·limetrat, cada frase té el seu sentit i no falta ni sobra res.

          Nosaltres també som pares, encara que els nostres “nens” ja volen per si sols, i per tant se el que dius i les angoixes que pateixes quan ells no es poden defendre encara.

          El que expliques del mestre d’educació física, d’alguna manera també surt reflectit a l’obra. quant la directora de la piscina comenta que abans quant anaven de colònies amb els nanos, a vegades es banyaven al riu tothom despilotat jugant entre ells….. i ara això seria impossible fer-ho, perquè hem reculat en el temps un munt d’anys en educació… ningú s’atreveix a pegar un nen i a vegades ni tan sols a renyar-lo per por a ser denunciats pels pares.

          Quanta jo era petit (fa 4 dies), es tenia un respecte al mestre que ara s’ha perdut totalment… i això te coses bones (com parlar de tu al teu mestre per exemple i no tenir-li por), però també algunes demolt dolentes per ambas parts.

          M’alegro de debò veure que tots coincidim en la qualitat d’aquest espectacle.

          Una abraçada

          M'agrada

          Respon
          1. Marga

            Doncs així estem d’acord, que el personatge del Jordi no genera dubtes.
            El que em va xocar és que a la premsa i a tot arreu havia sentit que el Jordi era clarament homosexual i per tant em vaig quedar parada. Ara veig que els ‘periodistes’ o bé no van entendre l’obra o no l’havien vista (cosa que passa molt sovint).
            A mi em va encantar quan l’Anna parla de les colònies hippies. Realment abans es feien coses que ara serien impensables.
            Per cert, això d’incorporar el facebook d’una manera tan activa al text teatral creieu que pot generar confusions? És a dir, ma mare no té ni idea de com funciona i no entendria pas allò del grup de pares i de si un comentari el veuen tots o no (moment àlgid de l’obra).

            M'agrada

            Respon
            1. Miquel Gascon Autor de l'entrada

              La confusió pot ser perquè l’anterior obra de Josep Maria Miró i Coromina, va estar al TNC i era de temàtica clarament homosexual. El títol era GANG BANG i és va muntar un escàndol per la gent “ben pensant”. Si vols llegir la meva crònica aquí la tens…

              https://voltarivoltar.com/2011/04/20/teatregangbangobert-fins-a-lhora-de-langelus-teatre-nacional-de-catalunya/

              Això de Facebook és normal que la teva mare no ho entengui… però és una obra actual i el lògic que també parli d’aquest mitjà de comunicació.

              M'agrada

              Respon
  5. Marga

    Sí, recordo el ‘Gang Bang’ perfectament (un amic meu hi feia les pràctiques). Et deia això del Marcos Ordoñez perquè vaig llegir la seva crítica del ‘Principi’ i veig que coincidiu força.

    M'agrada

    Respon

Respon a Marga Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.