El dijous 19 de julio 2012, vaig haver de sortir corrents de la manifestació perquè teníem entrades per un altre representació. A dos quarts de deu de la nit, a la Sala MAC del Mercat de les Flors s’estrenava una altra producció d’aquest GREC 2012 i nosaltres feia ja una bona estona estàvem asseguts a la fila 1.
CARME PORTACELI, directora d’aquest espectacle va sortir a escena i amb el micro a la ma ens va fer saber que ells haurien d’estar en aquell moment a la manifestació, però que com el Teatre ho consideraven un servei public, havien decidit continuar amb l’estrena, encara que “d’anima” estaven recolzant aquesta reacció del mon de la Cultura. També va dir que la CULTURA no era un privilegi d’uns quants, sinó que era un dret irrenunciable de qualsevol poble i en cap cas un LUXE com ara volen fer creure al poble amb la seva manipulació vergonyosa.
Va rebre l’aplaudiment mes important de la nit…. Desprès la cosa canviaria força.
EL VÍDEO NO EL VEU NINGÚ (**), ens va decebre força, i és que el text sobretot no ens va “atrapar” en cap moment i va ser una llàstima perquè la posada en escena prometia molt i les interpretacions en general eren molt bones.
Martin Andrew Crimp és un dramaturg britànic nascut l’any 1956 a Dartford, Kent. Les seves obres es representen sovint a Gran Bretanya i el continent europeu. És un dels autors anglesos contemporanis més traduïts i esta considerat per part de la crítica com “l’hereu de Harold Pinter”.
L’obra de Crimp es caracteritza per una visió ombrívola de les relacions humanes: cap dels seus personatges sembla experimentar amor o alegria. En gran mesura les seves peces tracten de la violència contemporània, amb crueltat però també sentit de l’humor.
La seva obra de teatre “No One Sees the Video”, va ser estrenada al Royal Court, Theatre Upstairs a l’any 1990.
Parlem de pizzes. O mantinguem una conversa quotidiana i insulsa de les que sentim al metro cada dia. I, si escoltem amb atenció, al darrere de cada paraula absurda, innocent o tòpica potser descobrirem un relat sòrdid, trist o desesperat. És el que va fer el britànic Martin Crimp mentre transcrivia cintes d’entrevistes per a un estudi de mercat. D’aquell material en va treure una història en la qual les paraules banals amaguen realitats fosques. Una dona abandonada, una adolescent conflictiva o un suposat pederasta parlen de temes aparentment intranscendents en diàlegs ràpids i tensos.
En el muntatge de Carme Portaceli, les paraules de Crimp, es barregen amb elements coreogràfics i musicals i ens mostren una doble realitat: el que diuen i el que mirem d’amagar.
La interpretació dels actors, casi tots desconeguts per mi, va estar encertada a pesar de la dificultat afegida dels personatges tristos i grisos amb els que havien de treballar. Un dels aspectes pels quals la nostra valoració ha pujat a dues estrelles.
Sincerament, no dubto que l’obra tingui el seu interès però a mi em va avorrir sobiranament i el text de l’obra no em va interessar gens. Menys mal que el moviment era coreogràficament espectacular i molt ben portat per Ferran Carvajal, que inclús fa que els interprets tinguessin que treballar en alguna ocasió cap per avall i va fer molt mes passable tot plegat.
L’escenografia a base de 6 cabines telefòniques, un fanal de carrer dels de debò (enorme), pantalles amb audiovisuals, un munt de cadires que sembla que dansin i un llit amb rodes que també es belluga…. Va aconseguir que jo no m’adormis. L’Imma pobre a pesar dels seus esforços va caure en mans del deu Morfeu… i com ella varies persones al meu voltant.
Els aplaudiments de compromís, varen sonar mes aviat com una claca sense gens d’entusiasme en una sala on el public tan sols omplia una tercera part de les butaques. Carme Portacelli segurament no es va atrevir a sortir a saludar. Una nit de teatre força grisa.
Fitxa Artística
Autor: Martin Crimp
Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets: Gabriela Flores, Francesc Garrido, Albert Pérez i Maria Rodriguez, Martí Salvat, Diana Torné
Moviment: Ferran Carvajal – Traducció: Joan Sellent – Escenografia: Paco Azorín Vestuari: Marta Rafa – Espai sonor: Jordi Collet Sila – Il·luminació: Maria Domènech – Audiovisual: Pedro Chamizo
Una coproducció del Grec 2012 Festival de Barcelona, el CDN (Centro Dramático Nacional) i la FEI (Factoria Escènica Internacional).
———————————————————————————————————-
– Mercat de les Flors (Sala MAC) – Preu per persona 24 €
( preu pagat 19,20 € – abonament GREC)
———————————————————————————————————-
Moltes gràcies pel teu comentari. L’únic que, el dia de la prèvia, no acostumem a sortir a saludar l’equip de direcció, t’ho explico per si ho desconeixies. D’altra banda, el teatre contemporani, a vegades agrada i, a vegades, no. És el risc natural de triar obres menys convencionals. Malgrat tot, sento no haver- vos transmés a tu i a la teva acompanyant la part sinisra i demencial del text de Crimp.
Benvinguda Carme Portaceli al nostre petit racó des de el qual fa quasi un parell d’anys, intentem promocionar qualsevol acte CULTURAL al que hem assistit prèviament, en especial els que tenen alguna cosa a veure amb les Arts escèniques. També abans de res, vull agrair la teva valentia de fer un comentari i mes encara quant la nostra crònica (que no critica) explica que no ens ha acabat d’agradar. No és gaire normal que deixin comentaris la gent de Teatre en els Blocs personals, de simples aficionats al Teatre. M’agradaria aclarir que en el nostre cas, no traiem cap profit econòmic de fer-ho… mes aviat al contrari, ja que mantenir un Bloc personal ens costa dinerons i sobretot molt “del poc” temps lliure que tenim.
Molt abans d’escriure aquest Bloc ja érem grans aficionats al Teatre, la Musica, l’Òpera…. però molt especialment al TEATRE. De sempre intentem no perdre’ns cap obra de Teatre que en principi ens interessa i per exemple aquesta temporada ja portem vistes 74 obres de Teatre.
Considerem Carme, que ets una de les millors directores de Teatre del nostre país i admirem molt la teva feina. Com tu dius, a vegades les expectatives que t’has fet prèviament no acaben de complir-se, però això crec que és normal i mes si veiem tant Teatre. Que no ens acabi d’agradar una determinada producció, en cap cas vol dir que no té qualitat, simplement volem expressar el que hem sentit al visionar-la, no pas si és “bona” o “dolenta” e intentem sempre per respecte a la feina que feu i que tant admirem, ser el mes respectuosos. possibles.
De la Carme Portaceli, parlant de les obres que recordo ara mateix…. No ens van acabar d’agradar “PROMETEU” com tampoc massa “CONTE D’HIVERN”, però en canvi com podràs llegir en aquest mateix bloc, si ho busques amb el cercador dins de “Voltar i Voltar”….. ens van ENTUSIASMAR les teves “LA NOSTRA CLASSE” així com “ELS BAIXOS FONS”, que varen valorar aquí mateix amb la màxima puntuació de 5 estrelles.
Creu-me que valoro la feina que feu la gent de Teatre, perquè ESTIMO el TEATRE com no et pots arribar a imaginar; per axó mateix intento quant escric, ser el mes sincer possible, sense ferir a la gent que ho ha fet el millor que ha pogut. Quant haig de dir que no m’ha acabat d’agradar un determinat espectacle, de debò que em costa molt i fins i tot pateixo.
Per concloure, t’haig d’aclarir que la nit de la que parlo no era una PRÈVIA, era precisament el dia de l’ESTRENA oficial. Precisament en el meu escrit explico que era el dia de la manifestació a favor de la CULTURA a la que vaig també assistir (i escrit una crònica de la mateixa també aquí)….. explico també que vas fer acte de presencia a peu d’escenari abans de la funció per excusar-te del perquè no havíeu pogut assistir. Al final en els aplaudiments no massa engrescadors crec que No vas sortir, o no et vaig saber veure.
Una abraçada i de nou gracies pel teu escrit.
Jo hi vaig anar diumenge a veure l’obra, hi vaig anar amb amics que van poc al teatre però que em van voler acompanyar. Estic d’acord amb el comentari que fas sobre l’obra, però considero que és massa benèvola pel meu gust. L’obra és avorrida i l’han fet avorrida. És inmenjable. I no se salva res. No sé què té d’interessant veure els actors cap per avall, ni per què entusiasme això, ni què aporta. La coreografia de Carvajal vaig trobar que reforçava encara més la manca de sentit total de l’obra. Els actors…estan estereotipats, no sé si expressament o no, però el qué sí sé del cert és que no em van interessar gens el que fessin. Ni jo ni cap dels meus amics ens vam enterar de què anava la història. La veritat es que se’m refotia que els acabés pasant perquè era impossible identificar-se amb ells, o amb la història o amb alguna cosa. Això no crec que es pugui escudar amb “teatre contemprani” no és just pel teatre contemporani. Crec que sovint es fa servir d’excusa quan la peça no acaba de funcionar. Jo havia vist una altre peça de l’autor. Es titulava “el camp” i em va agradar. Potser per això hi vaig voler anar. Però en aquesta peça, el text el vaig trobar força dolent. A més, el que suposo que intentava dir, és ja un tema molt sudat, molt passat de moda ja. Tot plegat una mica trist perquè em sap greu dir que aquesta obra fa que et pensis dues vegades anar al teatre. Pel preu, sobretot, i perquè crec que és un espectacle totalment fallit. Ho vam passar malament, pot sonar molt exagerat, però jo des de el minut 40 me’n volia anar. Em sap greu dir tot això, però ha estat una forma de desfogar-me del cabreig del diumenge passat, i celebro que la carme es llegeixi i respongui a la teva crítica. Això està molt bé.
Benvingut “Doctor Pich” a Voltar i Voltar
Primer de tot vull agrair la teva sinceritat en el comentari que has fet aquí i crec que tens una bona part de raó… és un espectacle fallit i ho demostren en bona part els aplaudiments de compromís que va tenir el dia de l’estrena, nit a la que jo vaig assistir.
Segurament el Teatre que mes m’agrada precisament és el Teatre contemporani, i no vaig entendre el raonament de Carme Portaceli en aquest sentit en el seu comentari, que per altra banda agraeixo de debò.
Quant un espectacle no m’agrada gens, la valoro amb una estrella, i creu-me que ho he fet en mes d’una ocasió; en aquest cas vaig valorar-ho amb 2, que per mi significa que és per passar l’estona però que no m’ha acabat d’agradar. Dic això perquè en aquesta producció vaig trobar aspectes que estaven força bé, com son les interpretacions i la posada en escena… no em van molestar gens la gent penjada pels peus dins de les cabines telefòniques per exemple. Veiem coses mes estrambòtiques que això en altres produccions que ens han agradat molt.
El que no em va agradar en realitat és el tex, que no em va interessar gens… no vaig saber “entrar” i suposo, encara que no ho puc afirmar del cert també es culpa de la direcció que no va saber transmetre.
No crec que sigui benèvol en la meva crònica; sempre intento expressar el que sento al veure un espectacle i aquesta vegada no tindria perquè ser diferent. No sóc critic ni tinc res a veure en cap mitja de comunicació lligat al mon de la cultura i per tant soc lliure en aquest aspecte; el que faig és simplement expressar les meves opinions del que veig.
Se exactament el que sents perquè a mi m’ha passat mes d’un cop…. surts cabrejat del Teatre amb la sensació que t’han pres la cabellera i els diners i penses que molta gent no va al Teatre senzillament per no haver d’empassar-se parides que no l’interessant gens.
A mi, en aquest cas no va arribar a passar-me i senzillament vaig sortir força decebut.
Espero que ens continuïs visitant algun cop i deixant també el teu comentari