– GREC 2012 – (11) – Teatre – SENYORETA JÚLIA (****) – Teatre Romea

Ahir dimarts 17 de juliol ens apropem al Teatre Romea per tal de veure una obra teatral que teníem moltes ganes de veure i que no hem pogut veure abans per tal de prioritzar unes altres propostes del GREC 2012 que es representaven únicament un parell de dies. Es tracta de SENYORETA JÚLIA.

La senyoreta Júlia (en suec; Fröken Julie) és una obra de teatre realista escrita el 1888 per August Strindberg, que tracta de les classes socials, l’amor / luxúria i la batalla dels sexes amb un fort toc de determinisme (s’entén el determinisme com una doctrina filosòfica que defensa que tot succés, incloent el pensament i la conducta humanes, la decisió i l’acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències, sense que l’atzar prengui un paper en cap moment).

En la nit de Sant Joan de 1874 en l’estat de Count a Suècia, la jove noble Júlia, que intenta escapar d’una existència plena de costums socials i passar una bona estona, decideix anar a ballar a la festa dels servents, on sedueix a un lacai anomenat Joan. Aquesta nit Joan i Júlia consumeixin el seu amor, cosa que resulta dramàtic per Júlia, qui veu tacada la seva posició social, en haver-se relacionat amb un criat. Joan la convenç dient-li que l’única manera d’escapar de la seva dificultat és el suïcidi.

L’acció pren lloc en la cuina del senyoriu del pare de Júlia, on la núvia de Joan, una serventa anomenada Cristina, cuina i de vegades dorm mentre Joan i la senyoreta Júlia parlen. La lluita de classes i el poder estan molt presents en l’obra.

Júlia exerceix poder sobre Joan, perquè és d’una classe social més alta, però, Joan té el poder sobre aquesta, perquè és un home. El comte, el pare de la senyoreta Júlia (un personatge que no apareix en escena), exerceix el poder sobre ambdós personatges perquè és un home noble, el patró de Joan i el pare de la senyoreta Júlia.

Gairebé un segle més tard, el dramaturg i guionista britànic Patrick Marber va escriure After Miss Julie i va traslladar l’acció a la nit de la victòria electoral del Partit Laborista anglès el 1945. Va saber a mes a mes, polir l’odi a les dones que declarava tenir l’autor Strindberg i va posar mes accent en la lluita de classes. 

Basant-se amb aquest ultim guió teatral, el director de Teatre JOSEP MARIA MESTRES ens porta ara a l’espai teatral del Romea la seva magnifica versió i compta per fer-ho amb tres extraordinaris actors… JULIO MANRIQUE (Joan), CRISTINA GENEBAT (Júlia) i MIREIA AIXALÀ (Cristina).

Josep Maria Mestres, ens demostra que sap posar en escena histories ja prou conegudes però que transforma amb petits detalls que fan mes propera l’obra als espectadors d’avui en dia. La seva direcció d’actors és realment impecable.

Cristina Genebat, a mes de la protagonista és també la persona que ha fet la traducció de l’obra. El seu treball com actriu aquest cop m’ha agradat molt mes que altres vegades i és que interpreta una Júlia segurament una mica mes esbojarrada però mes humana que l’original… un regal de paper que sap aprofitar al màxim en tots els seus matisos, des de l’aspecte sexual i provocatiu, l’aspecte de noia traumatitzada per les relacions fracassades anteriors… el punt de bogeria que la portarà a la fi, les reaccions violentes,  les tendres i amoroses, les de submissió de la persona que estima (… i que des de ben petita li atrau), les del poder absolut que li dóna la seva classe social superior.  Tots els registres els interpreta molt i molt bé.

Si algun però li haig de posar, és que en els moments mes dramàtics i de desesperació li costa expressar amb mes naturalitat aquests moments per mi importants… li costa plorar de debò o fer mes creïble l’escena… el click necessari per fer-nos oblidar que està interpretant un personatge.  És una sensació molt personal i en cap cas una critica, perquè tal i com he dit abans està magnifica.

La seva parella en la vida real, en Julio Manrique fa una interpretació diferent, però jo diria que és mes natural: literalment immillorable…. em va deixar amb la boca oberta amb la manera en la que interpreta el seu paper… sembla que no actua… sembla que és el personatge real; això pocs actors a casa nostre aconsegueix fer-ho com ho fa ell i molt menys els actors de cultura teatral “no catalana”, per dir-ho d’una manera que no ofengui a ningú.

Admirable el treball també de Mireia Aixalà, que li ha tocat interpretar el paper menys important dels tres, però que l’aprofita al màxim i es buida totalment davant dels espectadors, en un canvi de registre espectacular ja quasi al final.

La representació atrapa a l’espectador i quasi de manera cinematogràfica, transforma el triangle amorós i capgira en pocs minuts la posició social dels criats que sembla per uns moments que son els que manaran a partir d’un cert moment. La realitat és la que és i tornaran a estar mes còmodes en la classe social que els hi pertoca.

Valoro també molt positivament l’escenografia de PEP DURAN, senzilla, amb molta llum i espectacular.  L’acció del jardí es pot veure projectada a les tres pantalles que simulen les finestres del semi soterrani on és troba la cuina.   També vull fer menció al vestuari molt aconseguit, responsabilitat de NINA PAWLOWSKY.

L’obra te molts registres que no vull desvetllar i menys en aquesta breu crònica, però que sorprenen a l’espectador molt favorablement.  Al final l’ovació ja és esperada per tothom. Recomanable al 100%.  No us la perdeu!!!

Fitxa Artística

Autoria: Patrick Marber (a partir de La senyoreta Júlia d’August Strindberg)

Direcció: Josep Maria Mestres

Intèrprets: Julio Manrique, Cristina Genebat i Mireia Aixalà

Traducció: Cristina Genebat – Escenografia: Pep Duran – Vestuari: Nina Pawlowsky Espai sonor: Mar Orfila / Ramon Ciércoles – Il.luminació: Juanjo Llorens

Una producció del Grec 2012 Festival de Barcelona i el Teatre Romea.

———————————————————————————————————-

– Teatre Romea – Preu per persona 25 €

( preu pagat 20 € – abonament GREC)

———————————————————————————————————-

4 thoughts on “– GREC 2012 – (11) – Teatre – SENYORETA JÚLIA (****) – Teatre Romea

  1. josep

    Coincidim plenament en el comentari i valoració de l’obra, tant pel que fa al text com per l’actuació dels tres actors i la direcció de Mestres. Com molt bé dius: una obra totalment recomanable i d’obligada visió per poc que es pugui.
    Una abraçada

    Respon
    1. Miquel Gascon

      Estimat amic Josep
      Aquest cop ens heu avançat per molt amb l’assistència al Teatre Romea per tal de veure “La senyoreta Júlia”. Per el que dius coincidim en la bona valoració d’aquesta producció. Ens alegrem de què deixeu algun cop la Música de banda per assistir al Teatre. Compartim aficions d’Arts escèniques… ara us falta la petita empenta per convertir-os també en “viatge maníacs”.

      Una abraçada

      Respon
  2. Carme

    Aquesta obra la vaig anar a veure el dijous dia 5, l’endemà de l’estrena, dic això perquè en la segona part, moltes escenes les vaig trobar molt forçades, com si no acabessin de trobar el punt … la de l’ocell molt complicada no se’n sortien… per una vegada que hi vaig aviat…
    Magnifica l’escenografia que et feia entrar en l’època rapidament.
    Fins aviat

    Respon
    1. Miquel Gascon

      A vegades anar molt al principi no es garantia de veure l’obra de Teatre amb les millors condicions….. dic això i jo sóc el primer que no puc esperar massa temps per anar-hi; sobretot el TEATRE per nosaltres és una mena de droga… ens agrada tant que sembla que no podem estar sense anar-hi als 10 minuts d’estrenar-la.

      El que comentes de l’ocell, crec que NO és “que no se surtin”…. esta fet a posta; és una escena que vol transmetre precisament la desesperació a la que podem arribar les persones fent fins i tot desaparèixer el que mes estimem. És un símbol que l’autor ha volgut incloure en la representació. El dia que vaig anar jo és curiós que havia gent que es creia que anava de debò i mes d’una dona al meu voltant va cridar angoixada. Que el Teatre aconsegueixi que els espectadors visquin una escena com si fos real és màgic i alhora molt divertit.

      La segona part és on es desencadena tot i de forma molt ràpida, canviant de registres varios cops seguits i arriba un moment que no saps el que passa o passarà al segon següent… però això precisament és buscat per l’autor i la direcció esplèndida d’aquesta producció.

      No vull dir res mes per no desvetllar els embolics de l’argument a les persones que encara no l’han vista.

      T’agraeixo molt Carme el teu comentari.

      Respon

Leave a Reply to Miquel Gascon Cancel reply