Divendres passat, (divendres 13), divendres negre, …..teníem entrades per el incomodíssim Teatre Poliorama, que necessita a crits una reforma per tal de no torturar mes als teatraires que el visitem sovint. Ja ho fa prou el govern de les Espanyes.
Però abans de fer la crònica d’aquesta obra de Teatre, necessito expressar els meus sentiments de ràbia i de rebuig….. aquest divendres serà un dia que mai oblidarem per ser el dia mes negre per la CULTURA de la historia d’aquest país, per l’increment desmesurat de 13 punts en l’impost de l’IVA, que ha decidit el govern fatxenda que hem de suportar … vulguem o no.
És potser el cop definitiu per acabar d’un sol cop (aprofitant la tan anomenada crisi) amb la cultura lliure d’un país….. i de pas si poden arrasar amb la cultura catalana que únicament te suport en el nostre territori comparativament molt petit….. “miel sobre hojuelas”. Penseu que en TEATRE és l’únic sector de la cultura que el català s’utilitza amb normalitat…i això els treu de polleguera.
Les dretes de qualsevol lloc del món, sempre intenten tenir a la gent alienada al maxim de manera fàcil… per exemple amb la televisió manipulada per ells mateixos i també molt sovint utilitzant el futbol… i així creuen ells estar mes segurs…. “millor que el poble no pensi gaire” i sobretot que treballin molt, per tal de resguardar la seva posició en el poder polític i econòmic.
Menys Música, menys Teatre, menys Cinema…. i és que aquests desgraciats consideren que la CULTURA és un luxe que el poble no es pot permetre….. la cultura pensen (pensen???), és un privilegi per la societat benestant… i la resta del poble que es fotin… (com diuen ells… que se jodan !!!) …. us sona???… i és que si continuem així tornarem a veure les fogueres on cremaven els llibres fa uns segles els seus antecessors… i és que la CULTURA a l’abast del poble, els molesta i molt.
I atenció, no ens queixem massa perquè “atontats no ho son pas”…. ja ho tenen tot calculat i manipularan al poble tot dient que ho fan pel nostre be, ja que amb aquests diners podran pagar les pensions i a la “pobre” gent que esta a l’atur… i es quedaran tan frescos, mentre continuaran embutxacan-se mil·lions d’euros… i és que com de la bombolla immobiliària, que ells han creat, ja no poden “mamar” mes, perquè ja no dona mes llet… s’han de buscar-se la vida com sigui. DESGRACIATS!!!
Perdoneu per la parrafada reivindicativa, però és que veig massa passivitat tan en el mon Teatraire com en el mon de la Musica, i sembla que cada vegada entomem tot, sense qüestionar-ho si és just o no i sobretot sense valorar si podem fer quelcom si ens unim i exigim canvis en aquest “atropello”.
Passo dons a escriure sobre l’obra de Teatre que el divendres varem veure. Es tracta de DUBTE que un cop vista valorem amb 3 estrelles, que vol dir que ens ha agradat, però que no ens ha entusiasmat en casi cap dels seus registres, posada en escena, interpretació i sobretot direcció.
Creiem que l’autor, John Patrick Shanley (New York 1950), aprofitant aquets últims anys s’ha parlat molt sobre els pederastes i sobretot per alguns o molts sacerdots de la religió catòlica, ha escrit un text força comercial que arrossega molt morbo entre la població.
‘Dubte’ és una obra estrenada el 2004 a Broadway, guanyadora dels Premis Pulitzer i Tony, i representada en teatres de tot el món.; posteriorment el mateix John Patrick Shanley la va portar al cinema, ni mes ni menys que amb Meryl Streep en el paper de la mare superiora i Philip Seymour Hoffman en el del pare Flynn. La pel.licula també va rebre 5 nominacions als Oscars.
L’obra de fet mes que de pederàstia, parla de racisme amagat, i sobretot és un enfrontament estre dos mons…. entre la innocència i la intuïció malintencionada, la veritat i la mentida, la maldat i la bondat.
El 1964, al col·legi de San Nicolau al Bronx, un carismàtic i brillant sacerdot, el pare Flynn , intenta canviar les estrictes normes de l’escola, que durant anys han estat ferotgement guardades per la germana Aloysius Beauvier , una directora amb mà de ferro que creu en el poder de la disciplina. 
Vents de canvi polític estan escombrant la comunitat, i de fet l’escola ha acceptat el seu primer alumne negre. Però quan la germana James, li comenta a Aloysius les seves sospites que el pare Flynn li fa massa cas a Donald, la superiora comença una lluita personal per treure a la llum la veritat i expulsar Flynn de l’escola.
Reflexió aguda sobre la culpa i com viure amb ella, però també precisa mirada retrospectiva (l’argument transcorre als pocs mesos de l’assassinat del president John Fitzgerald Kennedy) a una societat en la qual qualsevol que se sentís diferent xocava amb l’establert.
Sílvia Munt i Ramón Madaula, parella en la vida real, s’han fixat en aquest text i l’han portat al Teatre a Barcelona, i és d’agrair, encara que els resultats potser no son els esperats; ella signa la direcció del muntatge i ell interpreta a un dels protagonistes, el pare Flynn. Madaula al començament sobretot en el discurs inicial, no ens va acabar d’agradar en el seu paper, encara que a mida que passa el temps agafa mes esbrancida i el resultat final es força potable ( no és el seu millor paper de la seva vida…ni de lluny).
Crec que l’elecció de la resta dels actors ha estat el millor encert, ja que Rosa Maria Sardá broda amb fils d’or el personatge de l’implacable monja que vol ensarronar al sacerdot… i és que encara que li toca fer el paper de “dolenta” i d’inquisidora, surts del teatre (com sempre que l’he vist actuar en directe), fascinat per la manera d’interpretar, de mirar, de fer les pauses, de gesticular, de respirar i de dir amb el to que toca cada frase i cada sílaba de cada paraula.
També treballa força bé l’actriu Mar Ulldemolins, en el paper de la monja jove e insegura en tot moment, de la culpabilitat o no del pare Flynn, i que lluita amb la seva candidesa, per mantenir uns ideals que ella practica… d’un tipus d’ensenyament cap als nanos, molt mes proper a la metodologia del pare Flynn que a la ortodòxia arcaica feta a base de normes de sor Aloysius Beauvier. El paper de la mare del nano interpretat per Nora Navas, molt ben interpretat però sota el meu punt de vista no massa creïble i encara que el text és segurament el que és, quelcom falla en tot plegat…. i crec que no és culpa de l’actriu.
El personatge absent, el petit Daniel Miller és segurament un dels protagonistes principals… és un nano de 12 anys, negre i amb tendències homosexuals i sobretot indefens davant de la directora de l’escola i dels seus companys. L’únic que l’ajuda és el pare Flynn… i no és acceptat per la ma de ferro de la mare superior, que no ho entén ni vol entendre’l…… però això crec que es merit del propi text de l’obra.
Un cop dit això, no s’entén gaire com amb aquest planter d’actors la producció no acaba d’arribar a la platea amb la força que esperes de la producció i un cop ja a casa i rumiant la causa, crec sincerament que és conseqüència d’una direcció d’actors no massa encertada de Sílvia Munt. Cada personatge actua per ell mateix força be… però en conjunt no acaba de lligar com deuria de ser.
Una escenografia correcta que simula un despatx trist i fosc del convent, i alhora un claustre on és troben els personatges una mica mes alliberats de la presencia inquisidora de la mare superior. Presideix en tot moment una enorme creu il·luminada en blanc que és testimoni de tot el que passa a l’escenari fins que desapareix, jo crec que de vergonya dels fets ocorreguts.
Fitxa artística
Autor John Patrick Shanley Traducció Joan Sallent Directora Sílvia MuntIntèrprets Rosa Maria Sardà, Ramon Madaula, Nora Navas i Mar UlldemolinsEscenografia Carles Alfaro Vestuari Berta Riera Il·luminació Kico Planes So Pepe Bel Producció executiva Meri Notario Ajudant de direcció Montse Tixe Cap de producció Josep Domènech Construcció d’escenografia Jordi Castells i Pascualin estructures Ajudant d’escenografia Meritxell Muñoz Attrezzo Maria de Frutos Fotografia David Ruano Becària de vestuari Núria Manzano
Coproducció Bitò Produccions, Grec 2012 Festival de Barcelona, La Zona, Ramon Madaula.
——————————————————————————————————
No te res a veure amb la producció però si amb la direcció del Teatre Poliorama i és que ja un cop acabada la representació i ja en els aplaudiments, amb el mòbil intento fer una fotografia dels actors saludant i una hostessa amb molt males formes em diu (mes aviat em crida) que no esta permès i al contestar-li jo que no pot estar prohibit un cop acabada la representació… em diu “NO VOLEN”…. i jo em quedo amb la cara a quadros… no entenc res…. qui no vol? la direcció del Teatre? els actors?… pot prohibir algú fer una foto ja acabada la representació? on està escrit? quina llei ho avala?.
Senyors del Teatre…. us esteu tirant les pedres vosaltres mateixos!!!…. que us penseu que un aficionat al Teatre que ha pagat la seva entrada fa una fotografia per obtenir algun guany econòmic?… o mes aviat ho fa per tenir un record o precisament per promocionar el TEATRE com nosaltres fem des d’aquest petit racó. Aquests “DUBTES” no em trauran la son, però sincerament no ho entenc i m’agradaria que un responsable del Teatre Poliorama m’ho aclarís.
Estic totalment d’acord amb tu amb la teva introducció reivindicativa, es una VERGONYA que, amb l’excusa de la crisis tornem, no 50 anys enrera, sinó a la edat mitja, on el ciutadans simplement som serfs que en espremen fins a límits increïbles, mentre ells els senyors del territori fan i desfan recolzant-se sempre uns al altres. Es pot ser més cínic que, desprès de tot el que han acordat “perquè no tenen mes remei”, es gastin la barbaritat DIARIA en defensa?
També estic d’acord amb la comoditat del teatre, tenen unes butaques, per anomenar-les d’alguna manera, que cruixen com si d’un moment al altre anessin a partir-se per la meitat.
Pel que fa a l’obra, em va agradar, pel que dius, bastant més que a vosaltres. Es veritat que el Madaula no fa el seu millor paper, però veure la Sardà es tot un luxe que et deixa bocabadada. El text obre molts camins, com tu dius, la veritat, la mentida, la innocència, la visió malintencionada … però també la rigidesa, els rumors, la supeditació de la dona vers l’home, tant en l’àmbit familiar com en el religiós, etc.
Gràcies per la recomanació de TENNESSEE al Teatre Gaudí, seria imperdonable que no hi anés tenint-lo a dos carrers de casa com el tinc.
Fins aviat
Gracies per recolzar la meva introducció reivindicativa d’aquest apunt. No acabo d’entendre el silenci brutal que existeix ara mateix en el mon de la musica (Liceu, Auditori, Palau), desprès del rebombori que es va organitzar quan retallaven la temporada del Liceu.
Encara entenc menys el silenci dels Teatraires…. és totalment injust considerar la CULTURA com un luxe i cap país del mon ha ha fet…. menys esclar els fatxes peperos de l’Espanya, una grande i livre (la v baixa és conscientment). Una vergonya.
La meva crònica de “EL DUBTE”, segurament no és totalment justa o no m’he sabut expressar millor. El text ho vaig trobar esplèndid, però crec que massa retallat per la direcció per tal de fer-ho mes digerible… i sobretot l’actuació de la gran Rosa Maria Sardá, insuperable.
Volia expressar segurament amb no massa encert, que “me la imachinava més gran” com deien les Tresines a TV3… o sigui que amb aquest planter d’actors creia que l’obra m’entusiasmaria i no ha estat així.
Gracies pel teu comentari Carme.
Jo li vaig trobar a faltar proximitat. És una obra de “primers plans” i els actors estan molt allunyats de la platea (i això que jo estava a la 6a fila). S’hauria de fer o en un teatre més reduït o s’hauria aproximar més l’escenografia a l’espectador. El Madaula em va agradar força i sóc la fan número ú de la Sardà o sigui que cap queixa. La Mar compleix i de la Nora em va ‘molestar’ una mica l’accent xava…
Pel que fa a la foto, a ma mare també la van esbroncar recentment al Lliure. I a Londres està prohibidíssim, jo sóc una fan dels teatres-museu londinencs però per una llei de fa mil anys no es pot fer res ni mitja hora abans que comenci la funció! (o sia, quan el teatre és buit).
Benvinguda Marga al nostre racó Voltaire
T’agraeixo molt el que hagis transcrit el teu comentari que havies afegit a la meva publicació a Facebook, i a mes l’haguis ampliat fins i tot. Almenys així el teu comentari no queda en l’oblit i de pas et converteixes en” Voltaire” amb tots els honors.
Per el que veig una de les teves aficions és també el TEATRE que crec compartim apassionadament. Respecte a aquesta producció DUBTE també coincidim força, sobretot en què és una peça intimista que no correspon a un teatre gran, amb disposició a la italiana, ja que el public deuria estar molt mes proper…. és un teatre de gestos, de mirades, jo diria que quasi de pensaments…. i en el Poliorama queda lluny del public… massa.
Precisament perquè m’agrada Madaula, aquest cop vaig trobar que no era potser el de sempre… o que el dia que vaig assistir no era el millor dia per ell, o per mi…que també pot passar.
Això de les fotografies en les salutacions em treu de polleguera perquè ningú em sap dir el perquè es persegueix d’aquesta forma als espectadors aficionats al Teatre. Nosaltres a Londres en tots el Musicals que varem assistir varem fer fotografies en el moment de les salutacions i ningú ens va dir res…. és mes, em vaig quedar sorprès ja que a Londres es permet menjar i veure dins del pati de butaques en plena representació… i això aquí és impensable e incorrecta culturalment parlant.
De nou, moltes gracies pel teu primer comentari i esperem que ens visitis a partir d’ara de tant en tant. Una abraçada
Ostres, això del menjar i beure a mi també m’al·lucina molt (l’estiu pasat vaig ser en un teatre off de Londres, molt petit, i els soroll dels glaçons se sentien més que els actors :S).
Havia llegit algun post teu abans (i fins i tot he guardat fotos que has fet), ara et seguiré pel facebook també 🙂
Això de què algú es guardi fotos nostres…. Es tot un honor!!!
L’important és que el Teatre aquí a Catalunya no mori assassinat per l’injust IVA que s’els ha imposat. Encara que fos amb soroll de glaçons, però VIU.
Per fi ahir sembla que la gent de CULTURA va reaccionar una mica. Vaig anar-hi a la manifestacio ahir a la tarda, en senyal de recolzament i encara que no hi eren tots, deunido.