– GREC 2012 – (6) – Dansa – WALKING NEXT TO OUR SHOES… (***) – Sala Ovidi Montllor – Mercat de les Flors

El mateix dia del meu aniversari i desprès d’una bona migdiada forçada per una digestió laboriosa del meu estomac a causa de la visita a Can SAÜC, tornem a sortir de casa en direcció al Mercat de les Flors, per tal de veure un altre espectacle englobat al GREC 2012.

L’espectacle que oficialment està catalogat en el programa de ma, com de “Dansa”, mes aviat és una barreja de tot plegat, sobretot de cant, també de dansa que no és el mes fort de tot, teatre, mímica i moltes altres components de les Arts escèniques. Es tracta de ” WALKING NEXT TO OUR SHOES…” (espectacle en anglès i Zulu amb sobretítols en Català).

Walking next to our shoes… intoxicated by strawberries and cream, we enter continents without knocking… I això què és? Doncs la creació de dansa, teatre i música d’una coreògrafa sud-africana establerta a Europa, interpretada per una cantant d’òpera, dos ballarins, un actor i deu cantaires sud-africans. D’aquí el títol, ja que, en zulu, “Walking next to our shoes” vol dir ‘ser pobre’. Les veus dels cantants i les seves danses parlen de guerra, malaltia i pobresa…. és tracta de l’isicathamiya, un tipus de cant a cappella propi de la cultura zulu. 

Al entrar a la sala estan tots el membres de la companyia “firmes” fent un passadís que tens que creuar per asseure a les teves butaques; son de raça negre (negre abetumat) i tot son homes que van vestits exactament igual… com a complement porten ulleres de sol negres que impedeix veure-li els ulls.

Tres components s’interelacionen amb el public i com poden es comuniquen amb ells…. un unic tema de conversa…. les sabates, les sandàlies… un d’ells amb càmera de video a la ma retransmet en directe el que fan a una pantalla força petita a l’escenari.

Juguen amb el public força estona fins que s’apaguen les llums… però la cosa continua amb la obsessio sabatil.
De sobte comencen a cantar amb diferents veus, cançons tradicional africanes i d’una manera força maldestre balls tribals tot al voltant d’un parell de sabates que han requisat temporalment a un espectador de la primera fila. Es tracta del cor zulú “Phuphuma Love Minus” que canten increïblement bé i ballen com poden si ho veiem amb els nostres ulls occidentals.

Tot l’espectacle està ple d’energia i ganes d’arribar al public, però l’humor d’un d’ells, mig travestit, sota el meu punt de vista, malmeten el que podria ser un espectacle de molta mes categoria. S’ha volgut transformar una serie de cançons tradicionals ben interpretades i ben sel·lecionades en un espectacle al gust d’occident i aquí esta l’error, ja que si l’espectacle fos més pur als seus orígens guanyaria molts punts a favor.

La producció realitzada amb pocs recursos, es basen casi unicament en un rotllo de paper, que van desenrotllant a mida que l’espectacle va avançant i serveix de pantalla, per escriure, per fer-se vestits i com estora per unir l’escenari amb la platea e integrar al public dins de l’espectacle. A banda del rollo de paper únicament utilitzen llanternes manuals, amb llum blanca i que a vegades amb un simple cel·lofana vermella converteixen en llums d’aquest color….. poc mes… l’escenari nu; amb aquesta pobre escenografia aconsegueixen transformar d’una manera ingeniosa l’escenari i omplir-lo de fantasia i fins i tot d’espectacularitat.

Una única dona a l’escenari, la cantant Boitumelo Mothabela, que a vegades distorsiona el treball magnific del cor.

Si haig de ser sincer, ben bé fins a la meitat de l’espectacle tenia ganes de fugir perquè jo no era capaç d’entrar en la màgia que volien crear des de l’escenari, però a poc a poc i per sort em va anar agradant força mes i ja em veia molt mes a prop del viatge per terres africanes del sud, que ben aviat començarem a realitzar.

L’espectacle comença a guanyar molt a partir de la canço dedicada a la malaltia de la SIDA…. i el número final és per treure’s el barret. Llàstima que no tot l’espectacle esta pensat sota aquests paràmetres.

El tipus de cançons a cappella zulu (iscathamiya), significa “trepitjar amb compte”, i és que durant l’appartheid, els treballadors zulus s’allotjaven en hostals on no se’ls deixava fer soroll i van d’haver d’acostumar-se a caminar de puntetes.

Fitxa Artística

Autor, Direcció, Coreografia: Robyn Orlin

Intèrprets: Nhlanhla Mahlangu, Boitumelo Mathabela, Vusumuzi Kunene, Thulani Zwane i el Phuphuma Love Minus (Amos Bhengu, Busani Majozi, Jabulani Mcunu, Mbongeleni Ngidi, Mbuyiseleni Myeza, Mlungiseleni Majozi, Mqapheleni Ngidi, Saziso Mvelase, Siyabonga Manyoni i S’yabonga Majozi

Cançons: Phuphuma Love Minus – Disseny d’i·luminació: Robyn Orlin i Denis Hutchinson – Vestuari: Birgit Neppl – Operador de vídeo: Thabo Pule
Vídeo: Philippe Lainé – Regidoria: Denis Hutchinson – Coordinació: Marion Gatier

Coproducció: City Theater & Dance Group, Festival Banlieues Bleues, Théâtre de Saint Quentin en Yvelines, Scène nationale i Grand Théâtre du Luxembourg.

———————————————————————————————————-

– Mercat de les Flors (Sala Ovidi Montllor) – Preu per persona 25 €

( preu pagat 20 € – abonament GREC)

———————————————————————————————————-

Avui us faré treballar una mica…. el Cargol està en el quadre…. però on?

2 thoughts on “– GREC 2012 – (6) – Dansa – WALKING NEXT TO OUR SHOES… (***) – Sala Ovidi Montllor – Mercat de les Flors

    1. Miquel Gascon

      EFEEEEEESTIVAMENTE !!!!

      1er premi per la persona que m’ho fa saber PRIMER per escrit. Quant ens veiem, recordem que et faci un parell de petons.

      Tal i com esta el pati, haurem de pensar a canviar els regals per abraçades solidaries i petons… Almenys així en “especie” no pagarem l’IVA.

      Respon

Leave a Reply