Ahir varem assistir a l’última representació operística que teníem prevista a la temporada 2011-2012, desprès d’una vergonyant actuació de la direcció del Gran Teatre del Liceu, en l’intent de suprimir-la de la temporada desprès d’haver venut les entrades fa mes d’un any.

Al final es va aconseguir que almenys aquest títol (Pelléas et Mélisande), que no es representava al Liceu des de feia 50 anys, es pugues representar…. però el mal ja estava fet i molts dels abonats no varen re-comprar les entrades.  Resultat: un nyap de l’actual direcció que amb tota seguretat ha enfonsat encara mes les arques del nostre estimat Liceu.  Ahir l’aspecte de l’ocupació de la Sala era francament decebedor.  Esperem que l’actual direcció sigui definitivament “renovada”, ben aviat.

Òpera en cinc actes. Poema de Maurice Maeterlink. Música de Claude Debussy. Estrenada el 30 d’abril de 1902 a l’Opéra Comique de París. Estrenada a Barcelona, al Teatre Tívoli, l’11 d’octubre de 1919. Estrenada al Gran Teatre del Liceu el 16 de desembre de 1930.

Pelléas et Mélisande de Claude Debussy, una òpera decisiva en la història del gènere, sobre un drama simbolista de Maurice Maeterlinck (1892), s’estrenà a París enmig d’una gran incomprensió de la major part de la critíca i del món musical de l’època. Transposició del mite de Tristany i Isolda –un amor que s’imposa a despit de la mateixa voluntat i de les normes morals i que troba només en la mort el seu acompliment–, però amb un llenguatge musical nou, allunyat completament del llenguatge wagnerià, en què el cant és substituït per una melopea o declamació contínua i l’acció, de caràcter estàtic, no incorpora estridències ni virtuosismes. En una inquietant atmosfera d’un castell medieval on els personatges vagaregen silenciosos, absents, passius, l’enigmàtic personatge de Mélisande, d’estranya bellesa –que el nét del rei, Golaud, ha trobat al bosc i s’hi ha casat–, té una apassionada història d’amor amb el jove germà de Golaud, Pelléas, que porta a la mort els dos amants.

El muntatge signat per ROBERT WILSON estrenat a Salzburg l’any 1997, ha comptat amb l’aprovació quasi unànime de la critica en qualsevol lloc on s’he representat. El més positiu del seu treball es troba en l’exquisida utilització de la il·luminació per amb un atrevit joc de llums i ombres marcar el continu pas dels moments reals als irreals. El domini de l’espai escènic, el subtil joc que proposa a través de línies geomètriques ben definides utilitzant els colors esclatants i les columnes verticals movedisses i sobretot un us excepcional de les perspectives….  En aquest aspecte la valoraria molt mes positivament, potser amb 5 estrelles.

Amb un llenguatge molt particular, Robert Wilson, ha inventat un codi teatral que és absolutament contraposat al Realisme i molt proper al tipus de teatre japonès anomenat KABUKI, en la que els personatges es mouen de forma hieràtica, no es toquen ni tan sols es miren als ulls, casi bé sempre estàtics i quant es mouen ho fan amb els braços encarcarats com si es tractessin de titelles inexpressives.  La gestualitat massa forçada pel gust d’occident, a la que no estem acostumats i que a mi personalment em sembla fins i tot ridícula.

Haig de valorar tres escenes que em van semblar màgiques de la producció, l’escena inicial on els arbres del bosc es belluguen entre els personatges, creant un mon d’ombres i llums extraordinari,… l’escena d’amor de la torre on Melisande es pentina els cabells i Pelles s’inunda d’aquests cabells com si es tractes d’una font d’aigua de vida… i per ultim l’escena d’amor en la moriran els dos protagonistes assassinats per Goluad.

La direcció musical de MICHAEL BODER en la seva ultima direcció com a titular del Liceu, va ser extraordinària i va saber treure un bon rendiment a l’orquestra en el fossar.

La partitura meravellosa, exquisida, refinada però també “difícil” d’escoltar tota d’una tongada, ja que es molt planera musicalment parlant, sense cap espectacularitat afegida i això fa que l’espectador hagi d’estar molt atent, descansat i ben despert i sobretot predisposat per no entrar en un estat catatònic de son profunda…. ho dic perquè a mi en la primera part em va passar i vaig patir un estat involuntari d’endormiscament que malauradament em va provocar  mes d’un cop de cap… i això que prèviament l’havia escoltat a traves de Spotify una altra versió i ja sabia el que anava a escoltar.

Vocalment em va agradar molt especialment el baríton Laurent Naouri en el paper de Golaud.

Molts bons resultats també el dels protagonistes Jean-Sébastien Bou (Pelléas) i  María Bayo (Mélisande) a la que vaig trobar exquisida i no entenc pas les critiques quasi bé negatives que ha rebut.

Per contra la veu del baix John Tomlinson, la vaig trobar “cansada”, però encara amb una potencia força important.

Davant de les increïbles dificultats que posa l direcció del Gran Teatre del Liceu, alhora de baixar fotografies o vídeos de la seva pagina web, i això que el que pretenem és promocionar la cultura i mes concretament l’òpera, no em queda mes remei que deixar-os un video de la mateixa producció e Robert Wilson (amb altres cantants), que es va representar al Teatro Real de Madrid al novembre passat…

Si voleu escoltar una versió dirigida per Herbert Von Karajan de Pelleas el Melisande per Spotify  cliqueu a sobre del logotip de SPOTIFY

DIRECCIÓ MUSICA
Michael Boder

DIRECCIÓ D’ESCENA – ESCENOGRAFIA – IL·LUMINACIÓ
Robert Wilson

VESTUARI
Frida Parmeggiani

REPARTIMENT
Pelléas : Jean-Sébastien Bou, Mélisande : María Bayo, Goluad : Laurent Naouri, Geneviève : Hilary Summers, Arkel : John Tomlinson,  Metge i Pastor : Kurt Gysen, El petit Yniold : Olatz Saitua

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

COPRODUCCIÓ : Opéra de Paris / Festival de Salzburg (reposició realitzada en col·laboració amb el Teatro Real de Madrid)

————————————————————————————————

– Gran Teatre del Liceu  18/05/2012 – Preus de 194€ a 9,5 € per persona

 ( preu pagat 26 € – abonament)

————————————————————————————————–