Dimarts 19 de juny 2012

Avui ens llevem a un quart de vuit per esmorzar i anar a visitar el Museu de Nuoro de la Vida i les Tradicions Populars sardes. Mario ens indica llocs per visitar en el nostre recorregut cap a Mandas, i també intercanviem alguns llocs amb una parella de Madrid que fa la ruta en direcció contraria.

… anar al 1er capitol

… anar al capítol anterior (Quart)

… anar al capítol següent (Sisè)

Anem dons en primer lloc al Museu que està obert parcialment perque estan fent obres d’ampliació. Nomes es pot visitar la part de vestimentes tradicionals i la de las màscares.

Esta muntat amb els edificis distribuïts simulant un poble típic sard. No hi ha ningú i de fet ens obren les llums i les portes per nosaltres.

Ens passem una bona estona xafardejant les mascares i com veieu també fent una mica el ruc.

Al sortir ens dirigim al poble de Orgosolo conegut pels seus murals. Les parets de moltes cases estan pintades com a forma de denuncia a fets, persones, situacions, i d’altres que son simplement decoratives.

El primer mural en Orgosolo es va fer el 1969 per un grup d’anarquistes de Milà, que està signat “Dionís”. El 1975, Francesco del Casino, professor de la Toscana, i els seus alumnes a l’escola van omplir de murals Orgosolo, i més tard és va afegir la contribució d’altres artistes, entre ells Pasquale Buesca. Els murals en general, reflecteixen els problemes de la història i la política. En l’actualitat hi ha més de 150 murals que ja són part integrant de la imatge de la vila.

Es un poble força gran, fa molta calor i deu ni do la de fotos que arribem a fer dels murals.

I d’aquí al poble de Mamoiada conegut per les seves festes de Carnaval on els homes van vestits amb les màscares “brutes”, de color negre, i les màscares “netes” de color blanc. Campanetes penjant a la esquena.El poble en si es lletjot i aprofitem per buscar i localitzar un lloc on fan las màscares i acabem comprant una de les brutes a una persona que si dedica des de fa mes de 40 anys a fer-las a ma.

Continuem fins a Fonni, el poble mes alt de la Sardenya, a 1000 metres i al hivern centre d’esquiadors. Anem a dinar al restaurant del hotel Cualbu recomanat a la guia. Ens fan esperar una estona perquè encara no han obert i quan passem al menjador ens quedem de pedra, es trist, sense llum i tot de color rosa, las parets i les estovalles. Ens sorprèn que tenint un entorn maco i a mes amb un espai on tenen la piscina que es molt bonic, tinguin el menjador com soterrat i sense llum del dia. Nomes hi ha un altre parella i nosaltres i una mica mes tard arriba un grup de policies. El menjar no es dolent però las racions son petites i està fet de fa dies. Aquesta vegada ens sap greu haver fet cas de la guia ja que abans d’entrar havíem vist un parell de pizzeries que tenien bona pinta  i terrassa amb llum de dia ……

Continuem ruta amb una calor brutal i parem a Aritzo a fer un cafè. Moltes corbes a la carretera i molt poca visibilitat del paisatge ja que els arbres son molt frondosos. A Laconi parem i anem a visitar el museu del menhir instal·lat dins de la Vila dels Marquesos d’Aymerich, un edifici neoclàssic immens.

De seguida arribem a Mandas i localitzem relativament ràpid l’hotel que es una autentica meravella, en un edifici antic exquisidament condicionat. Es el Antica Locanda Lunetta regentat per la Barbara, amb tan sols 3 habitacions.

Amb una gran portalada d’entrada de fusta, una sala que precedeix el petit menjador i un altre sala de lectura. A banda i banda de la sala d’entrada dos escales que condueixen a la nostre habitació la de la dreta i a les altres dues habitacions la de la esquerra.

En aquest hotel les habitacions no tenen clau. Anem a aparcar el cotxe i ens estem tranquil·lament llegint una estona fins a quarts de nou en que anem a sopar al únic lloc on fan menjars, es una casa d’agroturisme que esta a les afores de la població. Ens reben els gossos i la propietària que es molt afable. La pena es que el sopar no ens agrada gens i a mes son increïblement lents. Tornem al hotel amb la llum del movil, tot el poble solitari i silenciós. Un fet curiós es que en aquest poble no hi han voreres i has de compartir la calçada amb els cotxes que hi circulen.

Aquest poble de Mandas, en realitat no te res d’important… potser que te l’estació de sortida del Trenino verde della Sardegna, que va a la costa oriental de l’illa, fins a Arbatax, en una travessia de unes 6 hores, que diuen es “mítica” tant per el tren com per els paisatges…. l’anomenen… “La ferrovia più bella del mondo”.

Prometem que tornarem a fer aquest recorregut en un altre ocasió. Hem vingut aquí simplement per utilitzar-ho de pont per visitar el sud de l’illa i tornar…. per tant estarem dues nits a la Antica Locanda Lunetta, un petit hotel que tothom que ha estat recomana amb vehemència i que nosaltres re-confirmem… un lloc on es tenen tots els detalls… sala d’estar comuna, menjador on farem els esmorzars èpics, musica de fons suau, wifi per tot arreu, pati encantador i sobretot la amabilitat de Barbara que supera tot lo conegut fins ara. Recomanable al 100%.