Dilluns 18 de juny 2012
Avui ens llevem de nou a les 8 del matí i esmorzem igual que ahir. Acabem de tancar maletes i las deixem al cotxe. Insisteixen a Stazzo Cuncosu en anar a visitar una cova que tenen dins del seu inmens terreny i anem a veure-la amb els altres hostes francesos.
… anar al 1er capitol
… anar al capítol anterior (tercer)
… anar al capítol següent (cinquè)
Lucrecia ens acompanya carregada amb una bossa de pa per els seus quatre rucs als que crida, ja que estan amagats dins del bosc…. i que ens acompanyen en tot el trajecte.
Un d’ells es autòcton de l’illa de Sardenya i es caracteritza per ser de color mes claret i esta marcat amb una creu, una ratlla mes fosca que va des-de el cap la cua i que es creua en creu amb un altre ratlla a l’alçada de les potes del davant.
La cova, natural, havia estat habitada i te una porta de fusta que la tanca i una petita taulada en un lateral.
Feta la visita ens acomiadem i emprenem el camí de baixada cap a Nuoro a prop d’on dormirem aquest vespre.
Anem en direcció a Olbia i donem voltes i voltes per tal de trobar la carretera que toca fins que finalment ho aconseguim i ens enfilem per anar a Porto Istana. La seva platja dominada per la Illa Tavolara, al davant, una enorme roca que surt del aigua, imponent, sense construccions. Arriben les barquetes que des-de la platja van a la illa que sembla que te un fons marí molt bonic.
Aquí sembla que han fet alguna mena d’oferta perquè esta la platja a rebentar com si es tractes ja d’agost.
Continuem ruta fins a San Teodoro on tornem a deixar el cotxe per apropant-se a la platja molt gran, de sorra blanca on hi ha poca gent.
Seguim fins a Posada, un poblet al interior dominat per las restes d’un castell a la colina. El poble a un costat havia estat emmurallat. Continuem fins a Santa Lucia, prop de Siniscola, a on parem a dinar en un petit restaurant al costat del mar. Prenem el menú que consta de tres plats i postre, superabundant i molt bo, acabem tips i sense poder ni caminar.
A Orosei anem a visitar la Piazza del Popolo que tal com indica la guia es ben curiosa ja que té cinc esglesias en la mateixa plaça, podem entrar a dos d’elles que estan obertes, la de Sant Giacomo Maggiore i la de la Santa Croce.
Tota la resta tancat, fins i tot el Museu Guiovani Guisso dedicat al teatre de titelles que no podem visitar. Fa moltíssima calor, el termòmetre del cotxe marca 35º.
Seguim ruta fins a Dorgali i Cala Gonone on tenim intenció de fer la excursió a la cova del Bou Marí, segons diuen l’ultim refugi a la Mediterrània dels bous marins.
Ens trobem amb la sorpresa de que al mes de juny nomes surten dos vaixells, un a les 11 i l’altre a les 15 hores i son mes de les quatre o sigui que ens quedem amb les ganes.
Ens assentem a prendre un cafè i desprès continuem fins a Monte Ortobene (Nuoro) on tenim reservat el B&B d’avui…. Casa Solotti. La veritat es que com diu la dita el lloc està on Jesucrist va perdre la espardenya i ens costa de trobar. L’habitació es enorme i es un indret molt tranquil. Com tenim wifi aprofitem per revisar el correu i treure el nas per Voltar i Voltar.
Anem a veure la posta de sol al cim del Monte Ortobene, presidit per un enorme Redentor, punt de trobada de processons que es fan l’ultim diumenge del mes d’agost i que venen de molts pobles de la Sardenya.
Tornem al B&B Casa Solotti, llegim una estona i sopem de les nostres provisions. Haig de dir que encara que no va ser el millor allotjament de l’illa, van ser molt amables amb nosaltres i a mes a mes teniem WIFI i cuina dins de l’habitació (encara que no la vam fer servir).
No m’imaginava que Sardenya fos tan maca, i veient que tinc família, potser haure de fer un pensament. ¿No us van donar records els meu cosins? ¿Us queda res per veure al mon? 😉
Ara que ho dius, notàvem que els rucs estaven massa simpàtics amb nosaltres… El que no ens varen dir és que eren família llunyana d’en José Luis.
L’illa de Sardenya és molt maca sobretot la part costanera… L’interior maco però amb un paisatge massa monòton, pel nostre gust. Còrsega en aquest aspecte és molt mes complerta.
Contra mes coneixes, mes t’adones que no coneixes res, ja que el mon sembla que s’engrandeixi. De la mediterrània ens queden encara totes les illes gregues i turques i niant un fotiment… I de la resta del mon gairabe tot per descobrir. Estic per demanar que m’allarguin la vida uns 300 anys mes.
És tot un plaer poder rememorar els preciosos paisatges sards. Llàstima que ja no hi sigueu a temps perquè us recomanaria les impagables olives al forn, o robar delicioses carxofes morades dels extensos camps de l’interior de l’illa.
Al meu Foravial pots trobar una secció de relats de la nostra travessa sardo-corsa:
http://foravial.blogspot.com.es/search/label/a%20Sa-Co
Si t’hi fixes veuràs una altra cova habitable incrustada a un gran bloc de granit… Tu no saps la delícia que resulten aquestes penyes fantasioses per a un escalador!!!
Benvingut Jordi a “Voltar i Voltar”
Sempre ens fa il·lusió que una nova persona hagi descobert el nostre “reco” en aquest mitjà de comunicació infinit que és Internet.
Les teves recomanacions no queden en sac foradat… i potser altres persones llegeixen el teu comentari i li treguin profit. Nosaltres no descartem tornar a Sardenya i mes ara amb el ferri que surt de Barcelona i va directament. Ens apuntem això de les olives al forn i també lo de les carxofes morades.
L’interior de l’illa no el coneixem massa i tan sols varem recorre alguns pobles de l’interior (en el proper capítol ve explicada aquesta ruta), però si t’hem de ser sincers ens va agradar molt mes l’interior de Còrsega amb les seves increibles muntanyes. Això si, les formacions rocoses a Sardenya son realment fantasioses i boniques.
Ens llegirem amb tranquil·litat els teus relats…. i segurament se’ns caurà la baba al llegir les teves experiències d’escalador, ja que nosaltres això no ho podrem fer mai a la vida.
Una setmana per conèixer Sardenya és molt poc, però ens ha servit per descobrir un recó de la Mediterrània i veure que dóna per molts mes viatges a l’illa….això si, sempre fora de la temporada alta de vacances.
Gracies pel teu comentari. Esperem que ens visitis de tant en quant.
He estat mirant distàncies i recorre l’illa de Sardenya és una burrada, es tan gran gairebé com Catalunya! i això d’anar del Cap de Creus al Delta, sense saltar-se Empordà, Pirineus o Montseny i anar a més a més a la platja….. bufff, estic agobiat només de pensar-ho. Ara bé, a vosaltres, voltaires de mena i sense aturador, ja veig que no us espanta res. Aquest repta com d’altres el supereu amb nota! i com que ens ho expliqueu, ens considerem uns privilegiats.
Vau donar la volta a tota l’illa? o vàreu fer la meitat deixant la resta pe a una propera ocasió?.
Una abraçada i fins demà (al Liceu i al proper capítol!!)
A nosaltres ens agrada conèixer una mica en profunditat el que anem a veure, però sempre ens passa el mateix la primera vegada que anem a un lloc nou…. i és intentar conèixer el maxim possible per si no tornes.
Tens raó… conèixer Catalunya per exemple en una setmana és de boixos… però tampoc és pot conèixer a fons mai un territori. Nosaltres hem “voltat” molt amb la nostra autocaravana per Catalunya durant més de 10 anys per intentar anar a totes lés féstes i conèixer al màxim les seves tradicions….. i vist des del moment actual, creiem que ens falta encara molt que conèixer de la nostra terra.
Això de Sardenya ha estat simplement un “tast”, però un tast ben estudiat i planificat. Hem recorregut 1.200 kilòmetres en una setmana i hem vist moltes coses, i ens hem quedat amb moltes ganes de conèixer mes a fons algunes d’elles (no totes)… i el que ens hem quedat amb ganes de conèixer, encara que fos una mica. Tornarem segur.
Varem conèixer mes el nord de l’illa, però també vam arribar al sud passant per l’interior on viuen realment la població sarda, en els pobles enquistats a les vessants de les muntanyes en un paisatge de pessebre.
Sembla que gaudirem força demà amb Pelleas et Melisandre. Una abraçada.