Dissabte 16 de juny 2012
Decidim anar per la costa fins al poble de Castelsardo a on fem la primera parada. Las vistes no son gaire maques perquè des de la carretera no en tens la visió. A tot arreu cotxes aparcats de la gent que accedeix a las caletes per banyar-se.
… anar al 1er capitol
… anar al capitol següent (tercer)
Pensem que al mes d’agost, i vist com està ara, pot ser realment un malson. Hem de circular a un màxim de 50 kilòmetres per hora i veiem nombrosos punts de control amb càmeres …. funcionaran ??
Al arribar a Castelsardo ens apropem al castell i desprès de la pujada a ple sol el trobem tancat perquè aquí a migdia ho tanquen tot, però encara no ho sabem. Els carrerons plens de botigues de souvenirs.
Decidim anar a dinar a un dels restaurants recomanats per la guia que portem i que diu que es un dels mes antics de l’ illa, portats per la mateixa família des de els anys 60. Es diu Fofó i es a la vegada el restaurant del hotel que regenten.
Demanem un risotto nero di sepia, unes anemones de mar que no hem tastat mai i que serveixen com una mena de bunyols i uns spaguetti a vongole. Aquí ja ens adonem que la vida a la illa de Sardenya es cara, molt cara i ho constatarem al llarg del viatge.
.
Anem desprès fins a Santa Teresa de Gallura, el punt mes al nord de la Costa Esmeralda i davant per davant de la illa de Còrsega. Hi ha un ferry que va fins allà en una travessia d’una hora.
Fem un tomb pel poble que s’endevina molt turístic i fem fotos de les vistes apropant-se al mirador de la Torre espanyola (també comprovarem que hi han un munt de torres espanyoles a tota la illa).
Ens assentem una estona a prendre un refresc, fa molta calor, els termòmetres marquen 36º. Ens dirigim desprès al Cap Testa que està a uns cinc kilòmetres de la població. Es un parc natural amb unes formacions rocoses extraordinàries, que tenen l’aparença de magma volcànic i unes formes realment fantàstiques.
Segurament un dels racons de l’illa que ens agradaran mes de tot el viatge.
Estem una molt bona estona passejant pel mig de les roques abans de re-emprendre el camí fins a la població de Arzachena(pronunciat Arsaquena) a on tenim reservat al Stazzo Cuncosu i que descobrim com un lloc molt bonic i tranquil, on disposen tan sols de 6 habitacions. Hem de preguntar al poble per tal de trobar-ho i un vellet ens diu “a si … dove Mario” i ens indica perfectament com arribar.
Estem una estona xerrant amb el Mario i la Lucrecia, que en son els propietaris i una parella de turistes francesos que son els únics hostatjats. La vista es espectacular amb camps de cultiu al davant i la mar Mediterrània al fons amb una badia d’aigües de color turquesa, la Baia Sardinia.
El mateix Mario ens recomana un lloc per anar a sopar, que es diu Restaurant Ancora i que està situat en un complex hoteler també molt bonic i amb unes magnifiques vistes.
Sopem de meravella, uns musclos, gambes a la planxa i llobarro a la sal. Les postres, pasta fullada amb mascarpone i fruites del bosc i un suflé gelat amb taronja, un pecat, una delícia ………
Tornem “a casa” a dormir, tranquil·litat absoluta.
En Stazzo Cuncosu malauradament tenim previst dormir únicament dues nits, perquè volem conèixer l’illa, però ens agrada tant el lloc i els propietaris son tant amables amb nosaltres que ens prometem d’aquí un temps tornar i passar una setmana en aquest paradís.
Si voleu veure un vídeo de Stazzo Cuncosu, on el mateix Mario explica el que es la seva finca, cliqueu aquí.
quines roques de somni! us queden les fotos de professionals, més si us plau..
Les fotos no crec que siguin de professional… el que passa es que el lloc es extraordinari. Nosaltres hem vist molts paisatges que ens han impactat i cada vegada es mes difícil trobar indrets que ens deixin amb la boca oberta i menys quant no t’ho esperes, com és aquest del Cap Testa a Sardenya, un indret del que ens va costar sortir. Un dels llocs que ens agradaria tornar.
Gracies Kalamar per el teu comentari.
Mmmmm! Quina sort que heu tingut de poder anar-hi en aquestes dates. Hi vam estar farà uns tres anys, però com sempre, i malauradament, en el mes d’agost. Més que un malson va ser un infern de gent a les platges , a les carreteres, als restaurants… arreu!! Però això no treu la bellesa de l’illa. I que vam menjar pasta de mil maneres diferents. El dia que vam anar a la Grotta di Nettuno, vam dinar a la barca i el menú era espaguetti amb musclos! (deliciós). De les coses que més em van impactar va ser la conversa amb un botiguer de Rimini (si no em falla la memòria), un home culte i sensible, que ens va parlar de la gran especulació de la costa Esmeralda, dels tripijocs del Berlusconi i de com els ecologistes s’havien deixat comprar per un plat de llenties! És clar que era la seva visió, però tot el que ens deia tenia sentit i coherència, fins arribat al punt que ens va comentar que ell era comunista, i de la manera que ho va dir, amb naturalitat i orgull, em va emocionar (diguem bleda!). Ens va encantar l’Alghero (de fet vull tornar-hi , encara que sigui hivern!) . I com no podia ser d’una altra manera, el Quim ens va convèncer per passar cinc hores de viatge (recordeu: agost, calor…) en el Trenino Verde.
Bé, perdoneu, m’he enrollat i sou vosaltres qui heu d’explicar el viatge: estem esperant!!
Chiao!
Que va Montse, ens encanta que comparteixis experiències !!!!!
Ja teníem la impressió de que al mes d’agost ha de ser si mes no aclaparador, ara ja ho era en determinats llocs i ens deien que estaven en temporada baixa !!!
La Costa Esmeralda està plagada de casas de gent amb molts diners i els pobles semblen pobles sense vida, totes les cases amb enormes murs i moltes, moltes càmeres de vigilància, i els habitants d’aquestes cases ?? suposem que a dins o navegant …. allà ens vam adonar que nomes tenim els diners per viure i que en canvi altres persones neden en l’abundància.
A nosaltres també ens va agradar molt l’Alghero potser perquè sabíem que eran els dos últims dies del viatge i ja començàvem a tenir nostàlgia.
Buonanotte.
M’ha encantat la zona de roques volcàniques. Comprenc perfectament la feinada de triar totos, adaptar-les a una mida correcta per tal que no “pesin” massa, signar-les i penjar-les al bloc en el lloc adient que encaixi amb el comentari….. buffff. Només puc dir: CHAPEAU!!!
Ara a esperar el capítol següent.
Una abraçada
El vent del MESTRAL que bufa sovint a les cotes del nord de Sardenya, és el “culpable” de l’erosió d’aquestes roques al Cap Testa (on s’inicia la coneguda Costa Esmeralda).
Curiosament el dia que varem estar passejant per l’indret en solitari no feia ni tan sols brisa.
Per el que ens han explicat, quan bufa el maestrale (en italià), el cap Testa es converteix en un espectacle dantesc que arriba a fer por…. Les onades gegantines i el fort vent fant el seu treball i converteixen aquestes roques en escultures al·lucinants…. Un indret gairabe màgic.