El dilluns 11 de juny varem assistir a l’últim concert de la temporada PALAU 100, i el que tenia que ser un dels principals concerts es va convertir quasi be en un mal son. “El Giravolt de Maig” una obra del compositor català Eduard Toldrà (1895-1962), desconeguda per la majoria del públic i també per nosaltres.

Ens feia especial il·lusió descobrir aquesta peça musical que esta considerada una veritable Òpera, i així quant varem comprar l’abonament estava anunciada com una coproducció entre el Gran Teatre del Liceu i el Palau de la Música; a mes a mes tenia que ser amb escenografia, amb representació teatral dirigida precisament per el director que actualment esta de moda, Oriol Broggi.

Tot va començar a fer fallida, al inici de les retallades a Cultura i la direcció del Gran Teatre del Liceu, el va considerar com un dels espectacles a anul·lar; posteriorment es va desestimar la escenificació e inclús es va canviar l’orquestra per l’OBC. De nou canvis (quin mareig) i es va retornar a comptar amb l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Antoni Ros Marbá.

El Giravolt de Maig va ser estrenada precisament al Palau de la Musica a l’any 1928, i la darrera interpretació va estar a la temporada 2007-2008 també al Palau. Aquesta Òpera té un únic acte, està dividida en 10 escenes i esta situada en un hostal de muntanya en una nit de maig primaveral. El text, força carrincló es de Josep Carner.

Com ja comença a ser costum en mi, per tal de gaudir plenament de l’audició escolto per Spotify alguna versió del que escoltaré per la nit. Aquesta vegada solament he trobat una versió dirigida per Ros Marbá a l’any 1968 amb l’orquestra Simfònica Catalana i amb els solistes Anna Ricci, Bartolomeu Bardagi, Raimón Torres i Francesca Callao.

Se que existeix un altre versió mes recent editada per Harmonia Mundi amb els mateixos intèrprets que els d’aquesta nit, però malauradament no esta disponible encara a Spotify. Us deixo el link per tant de la versió mes antiga.

Cliqueu al logotip de Spotify per escoltar la grabació…

El que tenia que ser el concert homenatge a Eduard Toldrá en el 50 aniversari de la seva mort, va començar amb mal peu. La conferencia prevista 1 hora abans del concert es va retardar força perquè el conferenciant Jorge de Persia (crític musical ???) no va arribar fins casi un quart d’hora mes tard, no portava preparada la conferencia com cal, el fitxer on portava les fotografies era del any 2004 e incompatible amb els sistemes operatius d’avui en dia, i la conferencia va ser un veritable nyap, on es va dedicar a divagar sense una línea argumental clara, nerviós i dubitatiu en excés…. una pèrdua de temps per els que varem intentar seguir-ho sense gaire èxit…..veritablement penós.

El concert pròpiament dit va estar dividit en dos parts, la primera de 20 minuts amb 6 cançons del mateix Eduard Toldrá i que es podrien haver estalviat, ja que es tractava en realitat de una demostració de les “qualitats” dels 6 solistes, on cada un d’ells per separat va interpretar una d’elles. Aquí ens varem adonar de que el concert sería un fracàs, ja que projectaven molt malament la seva veu i des de el segon pis, excepte a el baix l’orquestra tapava quasi per complert les seves veus….. i ….20 minuts de descans absolutament desencertats.

Eduard Toldrá

La segona part de 80 minuts, es on es va interpretar “El Giravolt de maig”… realment el que la gent havia vingut a escoltar. La musica va salvar la vetllada perquè es tracta d’una musica ben construïda, agradable al oïda… però clar… si aquesta música esta pensada per acompanyar la veu en tot moment, el que esperàvem es va complir. Desencís total en la baixa qualitat de les veus, que encara que amb micròfon o amb un estudi de gravació poden resultar unes veus magnifiques… en directe i en un espai tan gran com el Palau, eren realment decebedores.

A la mezzosoprano Marisa Martins, així com al tenor David Alegret i al baríton Joan Martin Royo, els hi va faltar projectar be la seva veu, i tenies que esta atentíssim i afinar molt l’oïda per gaudir una mica de les seves veus ; Núria Rial que protagonitzava la protagonista Rosaura, tenia un veu maca però gens entenedora i si no llegies els sobretitols et quedaves sense entendre absolutament res del que deia; al tenor Joan Cabero potser es el que se l’entenia millor, amb una bona veu però tampoc res del altre mon… i sense cap dubte el que va projectar la seva veu amb força va estar el baix Stefano Palatchi amb una veu maca i potent, encara que sense vocalitzar tampoc massa be.. En conjunt com es veu no massa engrescador.

El Palau estranyament força buit, segurament a menys del 70% de la seva capacitat i a mes a mes, a mida que anava passant el temps, s’anava buidant poc a poc en un degoteig de desercions, almenys al segon pis…. cosa que no havia vist en cap dels concerts d’aquesta temporada Palau 100. La direcció de Ros Marbá força avorrida i sense empenta, donava fe de que segurament no havia sopat.

En fi, com veieu, per ser l’últim concert de la temporada, un flac favor al Mestre Eduard Toldrá i un mal de gust de boca per la majoria dels assistents, que ens varem marxar sense aplaudir o gairebé gens…. alguns per cortesia.

——————————————————————————————————-