Dijous 1 de setembre 2011
A las set del mati ja estem esmorzant, continua fent molt fred però el dia es presenta solejat, el turó on vam pujar ahir a la busca dels petroglifs està tot nevat.
Aquesta nit ha estat extremadament freda…. menys mal que teníem estufa de llenya dins la Iurta.
Clicka aqui per anar al capitol inicial
Clicka aqui per anar al capitol anterior (24)
Clicka aqui per anar al capitol següent (26)
Avui anem al llac Ysyk-Kol (ó Issyk Kol) , “llac calent” , el segon llac de muntanya mes gran del mon desprès del Titicaca als Andes, amb una extensió de 6.280 kms. quadrats. Es un llac d’aigua salada el que fa que malgrat estar a mes de 1000 metres d’alçada, no es glaci mai al hivern. Es un lloc amb turisme de platja molt massificat al estiu. Fa pocs anys s’han trobat restes d’una ciutat al fons del llac, d’origen encara incert.
El camí es també espectacular ja que passa per un port de muntanya i el dia es esplèndid.
Parem a dinar a Balachy, pràcticament el primer poble que trobem a la vora del llac. Mentre ens preparen el dinar anem fins al llac. Tots els hotels tenen espais reservats de platja, tancats i barrats per els seus hostes.
Després de dinar continuem ruta fins a Cholpon-Ata que esta a 1.600 metres d’alçada. Aquesta ciutat es coneguda pel seu Museu de Petroglifs, al aire lliure amb mes de 1000 inscripcions en una superfície de 42 hectàrees. Es enorme però esta mal senyalitzat i anem a la hora on el sol esta dalt de tot i no permet veure be els dibuixos. Estem una estoneta i marxem, a mes jo tinc lesionat un dit del peu i vaig coix.
Parem a un petit mercat que hi ha ben a prop i comprem fruita per sopar.
En aquest llac immens d’aigua salada, ja no queda peix… i es que la sobreexplotació del home ha aconseguit aniquilar la natura….. l’únic peix que es veu al mercat es dessecat i casi tot ve de Rússia. Anem al hotel on tenim un ensurt important amb la Fina quan pugem les escales carregats amb les maletes….. desprès sabrem ja a Barcelona que era un atac d’asma i ella no ho sabia pas que patia aquesta malaltia.
Guardem la roba d’abric i tornem a treure les mànigues curtes, una bona dutxa desprès de tres nits sense tenir-ne i sortim a visitar el complex on ens estem.
Es molt bonic encara que ara esta desert, son cases maques amb jardinets arrenglerades al costat dels camins que condueixen a la platja en el llac. Presidint tot el conjunt el enorme hotel on ens hostatgem.
Quin canvi !!!! de la natura absoluta i sense cap comoditat, el “bany” reduït dràsticament a unes latrines en casetes de fusta davant del llac i ni tan sols dutxa… al luxe d’un complex hoteler turístic de quatre estrelles. Tornem enrere ???
Abans d’arribar a la platja las pistes de tenis i la piscina. Es respira el luxe. Al embarcador estem una estona asseguts a unes gandules contemplant tranquils el llac i les muntanyes que l’envolten.
———————————————————————————————————-
Amb tants dies de viatge es normal que apareguin petits ensurts (atac d’asma, lesió al dit del peu…) Les fotos realment precioses tant les de la zona de muntanya com la posta de sol des de l’embarcador. Suposo que devies fer un llibre de ruta perquè al cap de nou mesos, recordar els detalls del dia dia….
Una abraçada i fins aquest vespre!
La veritat es que des.de sempre hem fet un llibre de ruta, quan viatgem no porto el llibre de lectura a la mà sinó una llibreteta molt al abast on anoto el que veiem, el que vivim i el que gastem, … d’aquí surten aquests diaris de viatge.
En els viatges sempre hi han petits ensurts però la veritat es que ens podem sentir molt afortunats amb els viatges i la salut perquè tret del de Namibia on em vaig trencar el braç el segon dia ó el de Galicia en que el Miquel va tenir un “amago d’infart” ………
Fins al vespre.
Confirmat. L’Imma s’està fent gran i perd la memòria.
L’accident mes greu que hem tingut mai va ser en un viatge al Sàhara marroquí i varem estar a punt de “espitxar-la”. L’autocar en el viatjàvem es va sortir de la carretera per evitar un marroquí suicida i va donar la volta de campana.
L’imma i jo estàvem asseguts a la finestra d’emergencia i varem sortir despedits a fora… Vaig trencar el vidre amb el cap. Ella amb mes de 14 fractures de costelles i jo amb al cap obert i alguna fractura. Ens van repatriar amb un parell d’avions especials als 3 dies, despres de les presions de la premsa i sobretot de TV3. Varem estar ingressats a la Dexeus casi un mes i varios mesos de baixa laboral.
La malaltia viatgera nostre ve de lluny i ara t’adonaras de perque jo no hi quedat del tot be…. jejeje.