I continuem preparant el viatge d’aquest estiu amb aquesta obra de Mia Couto, autor moçambiquès nascut a Beira l’any 1955 i que combina la escriptura amb la feina de professor i biòleg.
Amb una narració irònica però profundament poètica ens endinsem en la situació que viu Moçambic amb el conflicte constant entre una elit ambiciosa i culturalment molt distanciada de la majoria rural dominada encara per les supersticions, les creences religioses i una gran espiritualitat.
Mariano, un jove estudiant universitari ha de tornar a Luar-do-Chão, l’illa on va néixer perquè ha mort l’avi, però quan arriba es troba que l’avi està en coma i que no acaba de morir i li diuen que quan vivia tampoc vivia del tot. Es troba amb fenòmens estranys, persones peculiars i escolta converses que no acaba de comprendre.
A poc a poc va entenent coses i acaba amb una idea molt clara de la manera de viure i de pensar de la seva família i de la gent de l’illa.
Podem veure el contrast entre la gent que vol seguir vivint com abans, seguint costums ancestrals que a priori sembla impossible que la gent segueixi però que acabes entenent, i els que volen canviar l’illa, la volen fer moderna sense pensar el que això significa al voler canviar la manera de fer i pensar de les persones de forma immediata. Els costums ancestrals i tradicionals es poden perdre al llarg de generacions però mai de cop.
La vida i la mort estan tan barrejades que sovint s’arriben a confondre.
I que millor que transcriure algunes frases del llibre que m’han agradat i que crec que diuen molt per elles mateixes :
“Aquesta terra va començar a morir en el moment en què vam voler ser uns altres”.
“La mort es com el melic: el que en ella existeix és la pròpia cicatriu, el record d’una existència anterior”
“A les cerimònies dels morts cal alimentar els vius”
“I la família no és res si existeix en porcions. O és tota sencera, o no és.”
“El que és important no és la casa on vivim, sinò el lloc on, dins nostre, la casa viu”
“No és que estigui equivocada, el que passa és que estic mal corregida”
“El que passa és que una mort la podem enterrar, però la por, la por no s’enterra”
El llibre es ple de poesia i ens guia per una zona fronterera entre diferents maneres de pensar, donant compte del mosaic de cultures que és el seu país. Totalment recomanable la seva lectura.
Mia Couto
Antonio Emilio Leite Couto, conegut com Mia Couto, es un dels escriptors de Moçambic mes coneguts en la actualitat a tots els països de parla portuguesa i que ha estat traduït a varius idiomes, entre ells, el català. Va treballar com a periodista i va ser director de la Agencia d’Informació de Moçambic (AIM) quan aquesta es va fundar tot just desprès de la declaració d’independència del país l’any 1974.
El seu primer llibre, de poemes, va estar publicat l’any 1983 any en que va abandonar el periodisme per dedicar-se a la docència i a la escriptura.
Imma,
Com sempre una recomanació interessant, i més si s’està preparant un viatge a l’escenari de la novel·la. A mi, tot i que m’agrada llegir força, no tinc la capacitat “devoradora” de literatura que tens tu, ja m’agradaria…. En seguida me n’adonaria si algú intentés suplantar-te, segur que no portaria un llibre a la ma.
Una abraçada i fins aviat
Dons si, sense adonar-me sembla que el fet de portar “casi sempre” un llibre a la mà s’ha convertit en un signe d’identitat. Justament ahir un company de feina que conec de sempre (al juliol farà 40 anys que treballo) em va dir que no creia recordar haver-me vist mai arribar sense un llibre a la mà. Curiosament ell confessa que mai n’ha llegit cap !!!!
Es cert, m’agrada molt llegir …….
Una abraçada.
Es molt fort això de no haver llegit mai cap llibre, però lamentablement, i encara que no ens ho sembli, és molt més habitual del que ens pensem. I així anem!