– Teatre – NEO 2012 (d) – Noves Escenes Obertes – EL CEL DELS TRISTOS (*)

El diumenge 13 de maig 2012, tornem per ultim cop al FESTIVAL NEO 2012, per tal de veure dues propostes mes. Aquesta vegada accedim als dos recintes del Teatre lliure de Montjuïc, on fins l’any passat es celebraven totes les representacions de RADICALS. Amb aquestes dues propostes hem assistit a 8 espectacles diferents en els pocs dies que ha durat el Festival.

El primer espectacle al que assistim en la Sala Fabiá Puigserver, es EL CEL DELS TRISTOS (*)

El cel dels tristos (o la impossibilitat de ser millor persona) és un paratge anímic situat en algun lloc entre les orelles i el clatell on fa niu el nostre fantasma fonamental. Per travessar aquest enigmàtic estadi i aterrar en una ment feliçment deserta, no convé ser o no ser, ni desitjar o no. Allí, transcendir es converteix en no esperar res. Entre l’espera i l’esperança passa tot. Res de hipòtesis, res de conjectures. Teràpia o mort. Immolació pseudopsicofilosòfica a la caça de raons per continuar seguint. No hi ha cap altra manera d’entendre l’existència que no sigui existir? Una migració exaltada cap als suburbis mentals que ens desequilibren per poder prendre inconsciència. Un lloc on renovar-se o morir.

Un espectacle amb dos actors… dos personatges que representen un tractament psicològic a un “malalt” que voldria ser i no es. Una escenografia a base de plàstics semitransparents, la cadira de rodes del metge que sotmet a tractament al pacient… maquines… sorolls; un text per nosaltres gens entenedor que ens va provocar rebuig. Reconeixem que ens va posar nerviosos un veí de butaca que es partia el pit de tant riure amb unes rialles per nosaltres totalment desproporcionades i fins i tot molestes per la resta del públic.

Sincerament no varem entendre gairebé res del que volien dir els seus creadors. En cap moment diem que fora dolent, però el que si sabem es que no ens va agradar gens.

Loscorderos.sc és un projecte artístic creat el 2003 per David Climent, Pablo Molinero i Pilar López que indaga, amb les seves creacions, en la naturalesa de l’ésser humà. El seu llenguatge teatral no està basat en la paraula, sinó en la interrelació entre text i fisicitat, amb la finalitat de trobar noves vies de narració amb les quals arribar a mons extraquotidians, allunyats del simple retrat de la realitat.

Creació, direcció i interpretació: David Climent, Pablo Molinero
Text: Pablo Molinero – Partitures físiques: David Climent
Col·laboració artística: Juan Kruz Díaz de Garaio Esnaola
Assistent de direcció: Leo Castro
Disseny d’espai sonor: Miguel Gozalbo, loscorderos.sc
Realització d’espai sonor: Miguel Gozalbo
Disseny d’il·luminació: Conrado Parodi, loscorderos.sc
Espai escènic: Cube.bz, loscorderos.sc
Vestuari: Laia Muñoz Carol

———————————————————————————————–

– Festival NEO – Preu per representació 10 € per persona ( preu pagat 8 € – Carnet Biblioteques) – Teatre Lliure de Montjuïc – Sala Fabiá Puigserver

————————————————————————————————

Segon espectacle : PENDENT DE VOTACIÓ (***+) – En realitat no es pot qualificar d’espectacle i si com una experiència escènica sense cap actor; i es que els actors i protagonistes (uns 140), son en realitat el propi public assistent a la sala “Espai Lliure”…. espai que tant enyoràvem i que Lluís Pascual va decidir tancar-la al public en quant es va fer carreg de la direcció del Teatre Lliure…. mida que en el seu moment ens va entristir, ja que considerem es una decisió poc mesurada i sobretot nefasta per el TEATRE, i es que era un dels pocs espais “teatraires” on es podia “viure” el Teatre de qualitat i de ben aprop.

El teatre es transforma en un parlament on cadascun dels espectadors, armat amb un comandament a distància per votar, governa el teatre en un hemicicle en el qual els colors polítics estan per definir.

PENDENT DE VOTACIÓ de Roger Bernat, es una proposta novedosa i encoratjadora on els propis assistents formen un Parlament d’un Estat imaginari i que amb les seves decisions personals, aborden el “propi argument” del espectacle. Cada assistent a la Sala es proveït d’un comandament (amb el numero de la seva butaca), on ell mateix pot respondre amb un “SI” o un “NO” a una serie de preguntes que s’exposen a la quarta paret de la sala en una enorme pantalla.

Aquesta proposta que en principi sembla tan sols un “divertimento”, es va transformant poc a poc en motiu de reflexió profunda i de debat entre el public. T’adones que les decisions preses per la majoria, tenen unes conseqüències que alteren el transcurs de la vida en el “Estat” fictici… i que poden arribar a bloquejar el comandament d’alguns assistents o inclús la expulsió de la Sala. S’escull una Presidència bicèfala (una dona i un home) que te algun poder, com per exemple parar el temps per poder allargar el temps destinats als debats . També s’escull l’exercit/antiabalots (dues persones mes), que en cas necessari poden posar “ordre” a la Sala.

Ens ho vam passar molt be i això que a nosaltres “l’espectacle” ens va durar gairebé 3 hores, però el mes important es que t’adones que quan el teu “vot” no depèn de tu directament i el cedeixes en mans d’un altre persona o grup de persones, la teva decisió queda diluïda, allunyada i descafeïnada. Dic tot això perquè el plantejament de la proposta esta dividit en 4 parts amb descansos i desallotjament de la sala; en els descansos l’ordinador que te guardades les teves respostes, las qualifica i les ordena de tal manera que t’assigna un nova butaca,on deuràs seure; aquesta ordenació te en compte si les teves respostes son coincidents o no amb las de la majoria, assignant les butaques amb numero mes baix a les persones que menys han coincidit amb els de la majoria i al inrevés, contra mes alta es la numeració mes “majoritari” ets.

Descans Pendent de votació

PRIMERA PART – al principi cada persona te el seu vot garantit, 1 persona un vot, cada un amb el seu comandament. Cada un pren les seves decisions i es prenen per majoria de vots.

SEGONA PART – l’ordinador t’aparella amb la persona de la Sala que te mes similitud de respostes que tu. UN sol comandament en mans d’un component de la parella; les decisions es tenen que pactar entre els dos, però la decisió sols la te una sola persona.

TERCERA PART – l’ordinador crea 4 Partits i et classifica dins d’un partit tenint en compte la teva idiologia/respostes. Cada partit escull un representant/portaveu que serà l’únic que votarà (la resta del comandaments es bloquegen). Es creen debats dins del mateix partit en el que estas englobat i en teoria les decisions es prenen per majoria dins de cada partit….. però es difícil fer arribar la teva veu al teu representant, per lo que es vota moltes vegades accions amb les que no estas gens d’acord.

QUARTA PART – Partit únic …. una sola persona dins de la Sala te el poder de decidir i la teva opinió deixa de tenir cap valor i deixa de servir per res.

Resumint, una proposta INTEL·LIGENT que et demostra sense paraules i sense que ningú t’ho explique, la vida real que portem a les auto-denominades DEMOCRÀCIES. Molt, però que molt INTERESSANT, divertit i que ajuda molt a reflexionar. Un molt bon final per aquest FESTIVAL NEO 2012.

De: Roger Bernat
Dramatúrgia: Roberto Fratini
Visualització de dades: Mar Canet
Dispositius i software de dades: Jaume Nualart
Música: “The sinking of the Titanic” de Gavin Bryars, PatchWorks i altres
Disseny sonor: Juan Cristobal Saavedra
Il·luminació: Ana Rovira
Ajudant de direcció i direcció técnica: Txalo Toloza
Disseny gràfic escènic: Marie‐Klara González
Efectes especials: Cube.bz
Col·laboradors de programació: Pablo Argüello, David Galligani i Chris Hager