– Cinema – LES BIEN AIMÉS (****) i …L’APOLLONIDE (*****) – D’A 2012 (Festival Internacional de Cinema d’Autor) |

Diumenge dia 29/04/2012, tenim programada una sessió doble als Cinemes Club Aribau (Gran-Via/Muntaner) dins del Festival de Cinema d’Autor. Les dos pel.licules ens agraden molt i encara que son casi cinc hores de cinema ens passen volant, nomes el tenir que sortir de la sala per tornar a fer una cua que casi bé arriba al carrer Diputació; ens incomoda una miqueta, però es el que hi ha …. LES BIEN AIMÉS (****) Aquesta pel.licula de Christophe Honoré va ser la que va clausurar el Festival de Canes del 2011, ja fora de competició. Es tracta de la vuitena pel.licula del director, un drama musical que protagonitzen Madeleine (Ludivine Sagnier / Catherine Deneuve) i Vera (Chiara Mastroianni).

Estem als anys 60 i ens explica la historia de Madeleine que abandona Paris amb el seu marit Jaromil i s’instal·len a Praga. L’arribada dels tancs russos marcarà la separació de la parella i la tornada de Madeleine a Paris amb la seva filla Vera.

Ja ens els anys 90, Vera està a Londres i s’enamora de Henderson, homosexual e incapaç de correspondre a aquest amor tal com ella espera. Madeleine, novament casada, es incapaç de deixar d’estimar a Jaromil que torna una vegada i un altre a la seva vida.

Segons declarava el seu director quan va presentar la pel.licula :

Christophe Honoré

“Hi ha dues històries d’amor en la meva pel.lícula, dos amants, una mare i una filla, totes dues incapaces d’assumir la solitud de la vida. La primera història l’entenc com una llegenda. Comença durant l’Edat d’Or de l’amor, la dècada dels 60, amb la revolució sexual i l’alliberament de la dona. La segona, és l’altra cara de la moneda: els anys 90 amb la irrupció de la SIDA i la por al compromís. D’aquesta manera, volia examinar la màgica recerca de la felicitat de la que ningú de nosaltres podem escapar.

Per això, volia recuperar el format musical que ja havia utilitzat en altres treballs anteriors, sempre amb la intenció de retre tribut a Jacques Demy, el cineasta que em va introduir en aquest món. Volia aplicar novament un llenç ple d’emocions, a una història que es prolonga al llarg de cinc dècades. Pretenia ressaltar, amb una lírica alegre i lleugera, les vivències d’aquests personatges que, immunes a la nostàlgia, extreuen la seva energia de l’acció i viuen amb passió cada instant. Les seves cançons els ofereixen moments de repòs, un refugi on viure amb intensitat “

Aquesta pel.licula vol ser un homenatge a Catherine Deneuve, una de les seves actrius favorites i torna a explorar el format musical amb el seu compositor habitual Alex Beaupain.

Vol ser també un homenatge al seu mestre Jacques Demy, o una continuació de la seva trilogia que desgraciadament no es va poder realitzar, Les Parapluies de Cherbourg i Les demoiselles de rochefort, …. nes pel.licules que a mi tant em van marcar a la meva joventut i que encara avui en dia em posen pell de gallina.

FITXA TECNICA

Director i Guiò: Christophe Honoré – Música: Alex Beaupain Fotografía: Rémy Chevrin

Repartiment: Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve, Ludivine Sagnier, Louis Garrel, Milos Forman, Paul Schneider, Michel Delpech

Any: 2011 – Durada: 139 minuts

Us deixo un enllaç per si us be de gust escoltar tota la banda sonora.

——————————————————————————————————-

La segona pel.licula de la tarda es….

L’APOLLONIDE, Souvenirs de la maison close (*****) de Bertrand Bonello que va ser presentada al Festival de Canes 2011 i va tenir una gran acollida al Festival de Cinema de Gijón.

Estem a las acaballes del segle XIX i començaments del segle XX i entrem en un bordell francès, ubicat en una casa de tres plantes, a la primera planta es on tenen lloc las converses entre las noies i els seus clients, al primer pis estan les anomenades habitacions del amor i dalt de tot les habitacions de les noies que han de compartir llit.

El mateix director ha dit que va voler fer una pel.licula sobre la prostitució des de una perspectiva històrica i des de el punt de vista de les prostitutes.

Es un ambient luxós on les noies es vesteixen i es recarreguen de joies i guarniments a la espera dels seus clients, però la opressió i sordidesa son ben presents des de el començament. Totes elles tenen deutes amb la Madame i tot el que guanyen l’han de dedicar a comprar els seus cosmètics i a saldar mica en mica el deute, estan recloses dins d’aquesta luxosa mansió de la que no poden sortir sinó ho fan acompanyades d’algun client o de la pròpia Madame. S’han convertit en esclaves.

Curiosament el director ha escollit música dels anys 60 per acompanyar algunes de les escenas mes dramátiques d’aquesta extraordinaria pel.licula.

El dia, doncs, no és més que la espera que precedeix al moment de l’arribada dels homes. Tot comença en el saló on es parla, riu i es fuma, on endevinem l’olor a “champagne” vessat i els perfums contaminats pel fum dels puros. Són homes adinerats que arriben amb poques coses de fora, però rares: els seus diners i els seus vicis, fins i tot una pantera, la presència de la qual estranya menys entre aquestes quatre parets que la dels fills de la Madame (Noémie Lvovski).

Les noies conviuen en un ambient de camaradería i estàn sotmesas als capricis dels seus clients i a las malalties. De forma periodica han de pasar un humilliant control de sanitat per tal de valorar si poden continuar “treballant”. Som espectadors de la malaltia i mort d’una de les noies.

També ens mostra el procés de “selecció” d’una noia de 15 anys que ha enviat una carta de solicitud i que es examinada de cap a peus per la Madame, de com s’integra amb la resta del grup i s’aclimata als capricis dels clientes que la demanen i de com finalment marxa deixant enrera la seguretat d’aquest lloc pero buscant quelcom de diferent.

La pel.licula esta filmada amb una gran delicadesa i amb escenes d’una gran lentitud , els personatges semblen que han estat sempre, son noies que formen part de la casa i ell ens las va definint, destacaria a Madaleine (Alice Barnol), una noia que somnia amb un futur amb el client del que s’ha enamorat i que li acaba desfigurant la cara convertint-la al mateix temps en un estrany objecte de desig tal com ella mateixa diu “volen veure al monstre del riure perpetu”.

…i a Clothilde (Céline Sallette), la de més edat, que viu com absent i veu com les seves companyes li van treien els clients, es refugia en el opi per tal d’apaivagar la seva gelosia.