Un altre cop aquesta setmana ens apropem al Teatre de nou, el dissabte 21/04/2012 quant gairebé tothom esta pendent del Barça-Madrid, nosaltres ens encaminem al Teatre Lliure de Gràcia per veure ELS JUGADORS, una obra escrita i dirigida per la mateixa persona, en PAU MIRÓ.
Quatre “monstres” de l’escena catalana son els protagonistes d’aquesta historia, ni mes ni menys que ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, BORIS RUIZ i JORDI BOIXADERAS. Amb aquest poker de asos crec jo que qualsevol persona que li agradi tan sols una mica el Teatre, sense pensar-s’ho massa reservi entrades el mes ràpidament possible…. i ja us dic que encertarà de ple.
En un pis antic, al voltant d’una taula, sota d’una làmpada, quatre homes, un barber, un enterramorts, un actor i un professor de matemàtiques juguen una partida de cartes. Aquest pis és un refugi on tots els fracassos són acceptats, permesos. El fracàs és la regla, no pas l’excepció. Els diners han desaparegut, també qualsevol possibilitat d’èxit personal. A punt de tocar fons, els quatre personatges decideixen a arriscar-se. En aquest moment el joc es torna perillós.
Però es que a mes a mes l’argument i la manera de explicar-ho es de plena actualitat ja que ens toca molt d’aprop… és teatre contemporani del que marca en el mes profund de les persones… pot passar al costat de casa nostre i de fet personalment em sento força identificat… i com jo crec que forces persones de la meva generació.
Cezanne - Els jugadors
Els personatges son “perdedors” en molts aspectes de la seva vida…. han arribat a una edat, entre els 50 i 60 anys… i tenen que admetre, els hi agradi o no, que ja no son el que eren, han perdut algunes de les seves millors qualitats, tant professionals, mentals, sexuals… i tenen que deixar pas a les noves generacions a la força, vulguin o no,…. que els substitueixin en quasi tot… son persones que han quedat fora de joc, ja no son atractius físicament i no tenen ja èxit personal i professional.
Pau Miró
Aquesta producció ens ensenya la cara mes cruel i amarga de la crisis econòmica en persones d’aquesta edat, que ja no troben feina si es queden a l’atur, els afecta personalment amb les ganes de viure… els obliga a renunciar a moltes coses a les que estan acostumats i això costa molt d’acceptar. Es senten desplaçats sense masses miraments. PAU MIRÒ ens explica aquest drama d’una manera real, sense emmascarar-ho però també d’una forma amable que ens ho fa tot mes passable… fins i tot amb unes gotes d’humor que ens fa riure, però que alhora ens deixa un regust super-amarg.
Un professor de matemàtiques (Andreu Benito ), que comença a perdre la facilitat per resoldre problemes i es ridicularitzat per un dels seus alumnes… i la seva reacció al ser massa violenta, el portarà al acomiadament…..
Un home que es queda al atur i no troba mes feina que la de enterramorts (una feina força tranquil.la) (Jordi Bosch)… es un solitari fracassat en quasi tot…. i ara s’enamora d’una prostituta que el fa gaudir físicament i al mateix temps ella li explica comtes que el fan somiar…
Un propietari d’una perruqueria (Boris Ruiz), que es veu forçat a vendre el negoci i ara ja com a simple treballador es acomiadat per el nou propietari…. la seva major angoixa es perdre a la seva dona que encara estima però que sap que te almenys un amant….
Un actor que a la seva maduresa ha perdut la memòria i no troba feina ja que s’ha quedat mes d’un cop a escena amb “blancs” que han destrossat la seva carrera (Jordi Boixaderas); ara troba la adrenalina per “viure” fent petits furts als supermercats….
Els quatre personatges no suporten de cap de les maneres ser menys útils per la societat que els joves. Ells necessiten un estimul fort per sortir d’aquest carrer sense sortida… i en les seves trobades per jugar a cartes….. a lo millor ho trobaran e intentaran una sol.lució in extremis.
No es teatre clàssic… no es tracta d’un text sublim… no esta escrit en vers…. però amb senzillesa ens mostra la nostra realitat i ens ho resumeix amb quatre personatges d’una manera entenedora. Escriure d’aquesta manera sembla fàcil, però estic segur que no ho es…. es posar un mirall davant nostre i fer-nos pensar amb la nostra realitat… senzill ??? … no ho es pas… i menys des de la visió d’una persona encara jove com es en PAU MIRÒ (Barcelona 1974).
Les interpretacions de les per recordar durant molt de temps; en Jordi Boixaderes canvia de registre al que ens te acostumats i passa a ser una persona “perdedora”…. i francament crec que paga la pena descobrir aquest treball fins ara mai vist… jo diria que insuperable. Jordi Bosch m’ha captivat amb la seva interpretació, una de les seves millors de la seva llarga carrera artística. Boris Ruiz entranyable des de el minut 1, també en un dels seus millors papers. Andreu Benito, força be, però segons el meu punt de vista no supera al que ja ens te acostumats… un bon actor si, però aquest cop una mica eclipsat per els seus altres 3 companys.
A remarcar també l’escenografia de Enric Planas, que la vaig trobar força encertada amb una simple cuina desendreçada i vella on es troben els 4 personatges…desendreçats i vells.
Absolutament recomanable !!! feu-me cas aquesta vegada….. teniu temps fins al 20 de maig… però no us adormiu que al Teatre Lliure de Gràcia s’esgoten ràpidament les localitats.
Autor i direcció : Pau Miró
intèrprets: Andreu Benito el professor/ Jordi Boixaderas l’actor / Jordi Bosch l’enterramorts / Boris Ruiz el barber
escenografia Enric Planas / vestuari Berta Riera / il·luminació Xavier Clot (a.a.i.) / espai sonor Sila / so Marta Folch
————————————————————————————————————————-
– Teatre Lliure de Gràcia – Preu per persona 25 € ( preu pagat 15 € – Abonament)
——————————————————————————————————————————-
Com li he dit a l’Alex-Rigola-, l’obra no passa d’un “divertimento”, però els actors estan tots SOBRATS!!!!!. El que em pregunto, es perquè els “joves autors” tot ho fan a base d’escenes curtes. No tornaran els temps de O’Neill o Williams amb obres de 2 o 3 hores, sense “foscos”?.
Jo sincerament crec que de “divertimento” no te res… mes aviat es un DRAMA molt real, als que tots nosaltres algun dia arribarem o ja hem arribat. Que l’autor provoque el riure algun cop es nomes un recurs perquè els espectadors agafin aire, es relaxin … i ell pugui aprofundir mes i mes en el drama.
Crec sincerament que esta molt ben escrit, encara que evidentment no estem parlant d’un Shakespeare…però si vols que et digui la veritat estic una mica fart de Teatre Clàssic i cada cop m’agrada mes la forma de fer dels autors actuals…. en el que si podem estar d’acord es que els “foscos” abundem massa, però crec que es la cultura actual d’anar al gra i per feina… de tocar els temes sense donar-li tantes voltes; si vas a mirar tots nosaltres cada dia mes fem el mateix… el temps es or… i la cultura es un fidel reflex de la realitat.
Espero veure-la d’aquí 10 dies. No ets el primer que me’n parla bé.
Avui no hem pogut parlar gaire al Liceu, però sempre m’agrada saludar-te personalment.
Com feia la reflexió mes a dalt en Pere, no t’esperis un gran text, però si crec que aprofundeix molt be en el “drama” dels que ja hem deixat de ser joves i hem arribat a trobar la nostre “ineptitud” en mes d’algun aspecte de la vida. Pensem que es un text per una obra de Teatre de 80 minuts i no pot aprofundir massa… però ho explica molt be, ho fa creïble (quasi tot) i arriba al espectador d’una manera entenedora.
Les actuacions dels 4 actors, per sucar-hi pa… ja ho veuràs.
Perdoneu, però l’enrabiada del Xavier sobre l’ús del terme “estrena” és absolutament fora de lloc. És evident que quan comença una obra a un lloc es tracta de l’estrena en aquell lloc, cosa que no vol dir que no s’hagi estrenat anteriorment a una altra banda. Potser per satisfer els neguits i especulacions d’aquest senyor caldria afegir “estrena absoluta” en el cas que ho sigui, però aleshores segurament el mateix personatge es queixaria per l’ús emfàtic i ·”centralista”… En l’etapa Rigola, una mica humorísticament, es precisava de quina mena d’estrena es tractava, per exemple dient “estrena a la galàxia” quan era una estrena absoluta. De tota manera, digui el que digui el senyor Xavier, es continuarà dient que es fa una “estrena” quan es produeixi la primera representació d’una obra en un teatre d’una ciutat determinada. També el Lliure va “estrenar” fa poc a Barcelona “En la luna” d’Alfredo Sanzol sense pretendre fer creure que no havia estat abans fent temporada a Madrid, o també s’estrenen espectacles internacionals de llarga trajectòria…
Em feia mandra respondre a algú tan combatiu com en Xavier, però subscric el que diu l’Andreu. La primera nit d’un espectacle a qualsevol lloc, sigui a Matadepera o a Broadway, en català l’anomenem estrena i no crec que això amagui intencions tergiversadores ni ganes de penjar-se mèrits innecessaris. No siguem tan malpensats, que d’aquesta colla de gent en tenim molt més del que cal.
Bona nit Allau
Únicament repetir el que he respost a Andreu. En Xavier es un apassionat del Teatre i es capaç de fer molts kilòmetres per tal de veure bon Teatre, dins de la península o per Europa. Es una persona jove i que diu les coses com les sent en aquell moment. Jo que ja no soc jove… a vegades reacciono com si tingues encara acne.
De fet se que no volia molestar al Teatre Lliure, ja que es un seguidor d’aquest Teatre des de el seu començament i a mes a mes es abonat del Lliure. L’únic que passa es que viu a Figueres i entenc que li dol que no deixin clar que aquest espectacle va ser estrenat a Girona.
Una abraçada i et desitjo molta força per aconseguir el que tu i jo sabem.
Si algú ens fa reccionar com si tinguéssim acné, qui protestaria?
TOUCHÉ !!!
Benvingut Andreu a Voltar i Voltar
Gracies per deixar el teu primer comentari, encara que em sap greu que sigui per un affaire com aquest. Tens absolutament tota la raó en el que dius, i es veritat que en l’època del meu estimat Rigola, les estrenes absolutes les anomenaven “estrena a la galàxia”… la qual cosa em feia molta gracia.
No donem mes importància a les paraules d’en Xavier; el conec personalment i a mes a mes de ser una bellíssima persona, es un “Teatraire” de soca-rel… molt mes que jo. Promociona a la xarxa tot el que sigui Teatre d’una manera inclús apasionada.
Jo crec que en Xavier te únicament la “malaltia” de que detesta tot el que sigui “centralista”…. i si ens posem amb la pell dels ciutadans que viuen fora de Barcelona ciutat, segurament tenen molta raó, encara que això es tindria que veure com una cosa normal i que passa arreu del mon.
Espero llegir-te mes sovint Andreu. Una abraçada
Parlant de l’obra: estic completament d’acord amb els comentaris que d’ella fa en Miquel. El text fantàstic i els actors broden el paper, sembla que l’autor hagi pensat amb cadascun d’ells per escriure-la.
No us ha recordat mínimament American Buffalo de David Mamet?
Fins aviat
Gracies Carme per deixar el teu comentari a casa nostre. Realment aquesta vegada coincidim tots en la valoració…. es una passada tant el text com les interpretacions.
No havia pensat en American Buffalo, la veritat, però la qualitat almenys es similar.
Fins molt aviat, espero. Una abraçada