Ahir divendres 20/04/2012 tornem a veure Teatre….aquesta vegada per tal de veure la primera obra que es pot veure a Espanya del reconegut autor Jez Butterworth, PARLOUR SONG (Música de fons), i que fa una setmana s’esta representant al Teatre Goya. El autor inclús esta recolzat per el mateix Harold Pinter i que considera a Jez Butterwort com un dels seus millors deixebles.
El Ned (Josep Julien), un expert en demolicions, viu en una bonica casa en filera d’una bona urbanització. Li encanta el seu ofici, fer barbacoes i col·leccionar trastets que compra a venedors ambulants. Aparentment la seva vida no té cap complicació. No gaire diferent a la del Dale(Joan Negrié ), el seu amic i veí, propietari d’un túnel de rentat de cotxes.
Però aleshores, per què el Ned no ha pogut dormir bé els últims mesos? Per què s’atemoreix davant la seva atractiva esposa Joy? (Victòria Pagès )…. I per què cada cop que viatja per feina alguna pertinença desapareix de casa seva?
Els tres personatges, atrapats en la rutina i en el caos dels seus desitjos insatisfets, intentaran reconstruir l’edifici de la seva vida, que serà enderrocat una vegada i una altra.
És una comèdia negra, en algun moment divertida, hilarant, on s’exploren les conseqüències de l’engany, la frustració i la bogeria que tan bé dissimula la societat del benestar.
Josep Julien, Victòria Pagès, Joan Negrié, Magda Puyo
El dramaturg britànic Jez Butterworth va viure una experiència desagradable fa uns anys a conseqüència que una parella veïna dels seu domicili i que ell coneixia, el marit va assassinar a la seva parella…. es tractava d’un home normal i que mai hauries dit que fos capaç de cometre un crim. Li va impactar i va escriure aquesta obra basant-se amb aquest fet. Un text intel·ligent i basat molt amb el subtext, amb un argument que explica mes del que es veu i es parla en el propi text…. i que una part molt important la transmet les projeccions (que per altra banda l’autor exigeix que siguin presents).
Un text que a priori sembla mes del mateix, el clàssic triangle amorós…. però que utilitza la comèdia (humor anglès, irònic i a vegades cruel), per explicar-nos la castració dels desitjos i somnis que tothom tenim a les nostres vides i ens la presenta crua davant dels nostres ulls. Els personatges ens mostren el que fan i el que en realitat els agradaria fer… i evidentment el contrast (com casi sempre passa a la vida real), entre la realitat i el somni es esfereïdor.
Els tres actors son coneguts i molt bons i especialment ens agrada sempre molt Victòria Pagès…. i en canvi aquest cop no massa; segurament no es el paper principal de l’obra i no pot donar mes del que te que fer….. es un personatge que es refugia en llargs silencis davant la disconformitat amb la seva vida, i malauradament la comoditat acabarà guanyant al desig.
En Joan Negrié potser te el paper mes agraït, perquè a mes a mes de ser un del protagonistes, actua com a narrador de l’historia… i te moments interpretatius magnífics.
En Josep Julien, li ha tocat el paper pitjor de l’historia, el fracassat a la vida de parella, sense gaires atractius físics que està encara enamorat de la seva dona, però ella està avorrida de la relació i fins i tot el troba repugnant…. però Josep Julien agafa el personatge per les banyes i l’interpreta magníficament…ens fa riure i alhora sap transmetre al public la tristor i frustració del personatge. Segurament la millor interpretació de les tres.
Llavors us preguntareu, el perquè aquesta valorem aquesta producció amb tan sols 2 estrelles i mitja, (aprovat justet), si el text es tan interessant i tan be construït….. si els actors son bons e interpreten força be els seus personatges. La veritat es que no ho sabem expressar ni de paraula ni potser en aquesta crònica escrita; no es va acabar d’agradar i varem sortir del Goya un pel decebuts.
Jez Butterworth
No ens ha acabat de convèncer… no ens ha fet vibrar com acostumem a fer-ho quant veiem bon teatre…. , no ens ha acabat d’interessar, hem mirat massa sovint el rellotge i no es normal amb una obra que dura tan sols 90 minuts. Això sota el nostre punt de vista, te dos possibles visions molt diferents, una… que no nosaltres potser no teníem el dia adequat i ens esperàvem mes…. o la segona, que la direcció de MAGDA PUYO no ha estat del tot encertada.
Aplaudiments sense gaire entusiasme en una sala plena tan sols en un 30 o 40% de la seva capacitat un divendres a la nit….. que passarà dons avui dissabte amb el Barça-Madrid ?
De totes maneres m’agradaria que l’anéssiu a veure, ja que crec que es tracta d’un molt bon text i evidenment també per saber la vostra opinió.
Autor: Jez Butterworth
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Magda Puyo
Intèrprets: Victòria Pagès – Josep Julien – Joan Negrié
Escenografia: Ramon Simó – Il·luminació: Maria Domènech – So: Damien Bazin
Vestuari:Montse Figueras – Projeccions: Alfonso Ferri
————————————————————————————————
– Teatre Goya – Preu 26 € – ( preu pagat 0 € – TresC – Regal Club )
————————————————————————————————-
amb aquesta critica ni que em regalesin la entrada hi aniria i menys al veure que la traductora es la inefable cristina genebat de mal record
El que faig no m’agrada pas que sembli una critica. M’agrada el Teatre molt, però crec que no es pot anomenar “critica” a la mes cròniques del que tenim la sort de poder veure. Julianen, no et deixis convèncer per les nostres sensacions, ja que el text esta tenint un gran èxit arreu del mon… i potser t’estas perdent quelcom que a tu si que t’agradaria.
Recordo l’afer de Cristina Genebat al teu bloc i em va saber greu la seva reacció, però sincerament ara crec que no tens raó…. últimament estic veient forces obres traduïdes per ella i sincerament crec que fa una tasca molt valuosa per el Teatre que tu i jo estimem tant. Un exemple claríssim el tens a INCENDIS.
Una abraçada