El dissabte 31 de març assistim a una de les 5 funcions que es representen al Teatre Lliure de Gràcia, de l’obra EN LA LUNA, en llengua castellana.
Alfredo Sanzol
L’autor i la direcció d’aquesta producció teatral es d’ALFREDO SANZOL, que tan èxit te en el mon teatrero… i com ja sabeu els que em llegiu sovint, a mi personalment no em va massa i es que aquest tipus de Teatre no es el que mes m’agrada, ja que les seves obres no tenen un argument lineal; això ho fa volgudament… ell s’expressa amb un seguit d’esquetxos, sota el paraigües d’un determinat tema base.
Aquesta vegada el paraigües esta fet dels seus somnis o records de la seva infantessa, en l’època del final de la dictadura franquista i el inici de la pre-democràcia.
No soc sadomasoquiste, intentant un cop rere de un altre, veure teatre “parit” per en SANZOL, que a priori se que no m’agradarà del tot;….. mes aviat crec que son ganes de sentir-me una mica mes “normal”… ja que es un teatre que agrada a gairebé tothom…. ganes de trobar-li el que …. ganes d’opinar com la majoria de crítics que l’elogien molt sovint.
Reconec que no es un teatre de masses, únicament pensat en la seva comercialitat… que fa riure fins i tot d’una manera intel·ligent, sense caure en la astracanada…. i reconec PER FI que aquesta vegada m’ha agradat força. No se si es que jo estic canviant la meva forma de veure tot plegat o que aquest ‘espectacle te quelcom mes que els altres que ja havia vist del mateix autor.
Per fugir de la realitat i donar-li a tot l’espectacle un caire mes de somnis, de fantasia, de surrealisme…. la escenografia (de Alejandro Andújar), representa un paisatge lunar des de on es veu la “realitat” del planeta TERRA en la llunyania. Els actors es van succeint en representar innumerables escenes i papers on l’espectador arriba quasi be en una borratxera ….al intentar seguir el fil de tants personatges que passen per davant seu a una velocitat “sideral”. Tan sols amb 6 magnífics actors aconsegueix escenes molt rapides que passen del riure mes grotesc i divertit a escenes realment dures, serioses i fins i tot dramàtiques.
El mosaic de Sanzol s’inicia amb la mort de Franco i el canvi de jaqueta col.lectiu, i acaba amb la festejada obertura de fosses de víctimes del bàndol nacional durant la guerra civil, en el marc de la campanya de recuperació de la memòria històrica que va tenir distreta a la gent els últims vuit anys, mentre alguns enfonsaven el país i dilapidaven més de mig segle de treball.
Un home vol vendre el cotxet de la seva infància a un grup de bocamolls graciosos dels que omplen els restaurants. Uns amics berenen i una nena es llueix ballant claqué. Un pare dóna consells al seu fill imposant com fan gairebé tots, els seus idees absurdes. A una adolescent li canten l’aniversari feliç en euskera. Uns policies són atracadors a jornada partida. Intercanvi de parelles entre pares i mares. De quan a la meva mare l’havien de prestar un abric per anar de visita. El xarop que cura el càncer, piruletes i abrics ‘loden’. El conte de les cabretes que aquesta vegada acaben lliurant el llop al seu germà petit.
El mateix Sanzol diu :
Per descomptat, el resultat no és autobiogràfic. Tot el que aquí s’explica és inventat. Ni els fets ni els personatges no van existir mai. Per això mateix es tornen més reals que la pròpia realitat. Són la síntesi dels sentiments, de les emocions, dels desitjos, dels somnis, del que no sabem… De tot allò que no es pot tocar i que malgrat tot notem tan consistent.
Pertanyo a una generació que va néixer quan es va morir en Franco. La nostra infància va lligada a la infància de la democràcia, i hi compartim les febres del creixement i les nebuloses de l’enteniment. La democràcia i nosaltres hem crescut alhora, i el 92 va arribar quan ens vam fer majors d’edat.
En els meus primers records la Transició ho impregna tot. L’ambient especial d’aquells anys vivia en els adults les vint-i-quatre hores. Era en tots els seus actes. La vida pública entrava en la vida privada com un remolí. Portava el soroll del carrer i s’asseia a taula. Per a un nen era impossible saber què estava passant, però ho intentàvem, i l‘excitació, la por, l’esperança, el caos, la paraula “llibertat”… se’ns van quedar gravats a la memòria. Són els solcs del nostre disc dur.
Amb aquestes sensacions me n’he anat a la Lluna. Gairebé podria dir que m’he exiliat a la Lluna, o que m’he fugat de la Terra. Necessitava sortir d’aquí per construir aquesta història. Els personatges d’En la Luna no saben gaire on són, saben que són en alguna banda, però més o menys els és igual. És la mateixa sensació que tens quan ets petit. Ser a la Terra et sembla molt bé, però podries ser a Mart i també t’aniria bé. I quan ets petit un malson és igual a la realitat. La realitat és present absolut, i no et pots imaginar que els adults van ser petits, o que el mon seguirà el seu curs quan tu no hi siguis…
Es una coproducció amb el TEATRO DE LA ABADIA de Madrid amb el Teatre Lliure…… això era ja una molt bona senyal, ja que els dos teatres per mi tenen molt prestigi; difícilment haurien recolzat un teatre únicament comercial d’aquell pensat únicament per fer riure i fer calaix. Els actors, del primer a l’últim realment sensacionals…. JUAN CODINA, PALMIRA FERRER, NURIA MENCÍA, LUIS MORENO, JESUS NOGUERO i LUCIA QUINTANA.; una actuació impecable que des de la primera sortida al escenari es posen el públic a la butxaca.
Aquesta vegada crec que us la puc recomanar sense por, encara que a nosaltres ens agrada mes el Teatre de text.
————————————————————————————————
– Teatre Lliure de Gràcia – Preu 25 € – ( preu pagat 6 € – TresC )
————————————————————————————————-
