– Teatre Musical – SONRISAS Y LÁGRIMAS (****) – Teatre Principal de València

La setmana passada, aprofitant de que érem quasi be ja Valencians i desprès d’unes jornades falleres que ens costarà oblidar, sobretot per el mal d’esquena i de peus (de tant caminar), i que ens tenia martiritzats,…. per sort varen veure que al Teatre Principal de València es representava un dels Musicals de tota la vida, que jo de jove havia vist en el Cinema infinitat de vegades però mai a sobre d’un escenari.

Es tracta de SONRISAS Y LÁGRIMAS dels compositors Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II….. i cap allà ens varem anar… almenys 3 horetes relaxats a la butaca d’un Teatre prèvia orxata amb “fartons”.

Aquest Musical ja “mític” porta mes de 50 anys de representacions interrompudes arreu del mon.   Mes tard es va convertir en una pel·lícula que va obtenir 5 Òscars, 2 Globus d’Or i 6 premis Tonys…. quasi mai un Musical ha obtingut tanta aprovació del públic a tot el planeta.

Aquesta producció, dirigida per JAIME AZPILICUETA, que personalment no en tenia noticia, va ser estrenada el 27 de desembre del 2011 a Tenerife; ara en motiu de les falles ha estat portada a València i segons em va comentar en el descans el Gerent de la companya i director de càsting JAVIER MUÑIZ, serà estrenada al Setembre de 2012 a Madrid i al 2013 molt possiblement per fi arribarà a Barcelona.

Que us haig d’explicar d’aquest Musical ???   farem 5 cèntims….

Basada en una història real sobre la família Von Trapp i la trama succeeix el 1938, pocs mesos abans que Àustria fos annexada a l’Alemanya de Hitler, a la ciutat de Salzburg una novícia anomenada María és enviada a casa d’un vidu capità de l’exèrcit anomenat Von Trapp perquè treballi com institutriu de seus set fills. Allà, la jove entaularà amistat amb els nens i s’enamorarà del capità, que està a punt de casar-se amb la baronessa Schroeder.

El musical de Broadway: La història de Maria Trapp aviat es va fer famosa al món sencer quan la baronessa va publicar les seves memòries el 1949, un cop derrotat el nazisme. Mary Martin, una estrella de Broadway, havia vist un film alemany sobre la família Trapp i va voler convertir-lo en musical, si bé en fer-ho van ocultar deliberadament al públic que els protagonistes, afectats per la crisi econòmica dels anys trenta, havien hagut de convertir la seva mansió en una residència. Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II van aconseguir la llicència per representar l’obra que va aconseguir les 1443 funcions.

El 1960, i malgrat la mort de Hammerstein, Hollywood va decidir convertir l’obra en una pel·lícula.

Es un repte portar desprès de molt anys d’èxit, un obra  que a Espanya únicament es coneix a traves de les pantalles,   es d’agrair que es produeixi un Musical com aquest.

fBTw-the-sound-of-music-movie-do-re-mi

sLbjZ-the-sound-of-music-movie-my-favorite-things

pYDu-the-sound-of-music-movie-edelweiss-in-concert

Abans d’entrar a la Sala em temia el pitjor i us tinc que dir que vaig sortir satisfet, per no dir molt satisfet.  Rumiava com podria ser portat al escenari algunes escenes que a la pel·lícula estaven rodades a exteriors tan meravellosos com els Alps Austríacs…. i el resultat em va satisfer amb escreix.

Evidentment que ningú s’imagini veure quelcom semblant a la pel.licula ja que llavors sortirà decebut; son dos mitjans que no poden competir en absolut, ni per mitjans econòmics, ni per exteriors, ni per actors…. però te l’encant del directe, de la sala de Teatre… del que l’orquestra està interpretant en directe encara que tot plegat no pugui tenir la qualitat d’una superproducció de Hollywood.

Te alguna cosa a millorar, com pot ser la escenografia (Ricardo Sánchez Cuerda), per el meu gust massa clàssica, massa realista … que pretén calcar els escenaris de la pel.licula i no ho aconsegueix del tot. Massa cartró pedra que desllueix una mica tot plegat.  Crec que amb una concepció mes moderna i potser mes conceptual, sense necessitat de simular tant la realitat  s’ha hauria aconseguit un clímax similar i alhora diferent.

La Direcció musical de Julio Awad, amb tan sols 8 musics a la petita orquestra, aconsegueix un resultat optim.

Silvia Luchetti

Silvia Luchetti

La protagonista principal que interpreta el paper de Maria es SILVIA LUCHETTI; aquesta actriu argentina interpreta el seu paper de manera esplèndida, es una bona cantant i ballarina. No recordava haver-la vist abans però segurament es un error meu perquè sembla que ha treballat en els Musicals “Los Miserables”, “La bella y la bestia” i “El fantasma de l’òpera”.  Em va agradar molt, sincerament.

Carlos J. Benito

En el paper del Capitán Von Trapp, CARLOS J. BENITO, bon actor, bona presencia… ja que no requereix el seu paper potser ser un dels millors cantants de la producció .  Correcte sense mes.

En el paper “desagradable” de la Baronessa, una molt agradable AMPARO SAIZAR que substiuia a l’actriu que tenia que fer el paper, i que   gairebé calca la interpretació d’aquest personatge a la pel.licula. Mol be.

Angels Jiménez

Però l’actriu /cantant que em va sorprendre mes de tot en el repartiment va ser ANGELS JIMÉNEZ en el paper de Madre Abadesa, amb una veu extraordinària i una presencia al escenari, que no corresponia en principi al que creiem…. ja que el dia de la nostra funció era la “substituta” en aquest paper.  Extraordinària actriu i millor cantant.  Per el que sembla també ha actuat en “La bella y la bestia” i “El fantasma de l’òpera”.

Mes de 100 persones cada dia es tenen que posar en marxa, per poder representar aquest Musical i això en temps de crisi econòmica es un risc que es te que valorar molt positivament.  Es un “producte” fet al estat espanyol, produït per Drive Enternaiment i Vértigo Tours.

No puc ni crec que sigui oportú parlar de tots els actors que formen aquesta companya, però haig de dir que la mitjana en quant a l’interpretació, cant i dansa es força alta.

Si que voldria expressament parlar dels 3 nens mes petits que varem veure actuar, i es que es van tornant i actuen únicament en el 25% de les actuacions (crec que per llei), i que son nens escollits a cada lloc on l’espectacle es desplaça. A la nostra representació verem poder veure actuar en el paper de Kurt a EDUARDO SÁNCHEZ VILA, en el paper de Marta a ELENA RAMIREZ BELLVER i en el de Gretl a SARA IZQUIERDO ALEGRE. Ens va encantar la seva actuació.

Desitgem que al llarg de la seva gira per tot l’estat espanyol, assoleixin un gran èxit.  Creim que s’ho mereixen  de debò….. i a mida que l’espectacle vagi rodant encara agafarà millor qualitat. Ja te dates on es representarà en diferents ciutats, desprès de València… Saragossa, Alacant, Còrdova, Santander…. i els dies 24 a 27 de Maig 2012 actuaran al Teatre-Auditori de SANT CUGAT.  El que no acabem d’entendre es el perquè a Catalunya TOTS els espectacles son mes cars (en aquest cas 5,10 euros mes car que a València)….. i es que ens prenen per gilipolles.

Malauradament tindrem que esperar possiblement fins el 2013 per veure-la a BARCELONA…. i de ben segur que encara serà mes car… i es que per el que es veu a Barcelona tots nadem a l’abundància.

—————————————————————————————————

Història real

La família von Trapp va existir en la vida real i tant el Musical com la  pel·lícula estàn basades en les seves aventures. A la pel.lícula, l’any és 1938, però en la vida real, Maria es va casar amb el capità en 1927 i va viure fins a 1938 amb el seu marit i els nens a Salzburg. Maria va arribar a la família el 1926 com a governanta de la seva homònima Maria, la qual estava malalta de escarlatina. Els fills del Capità von Trapp eren realment set (altres tres van néixer després, fills de Maria Augusta). No van fugir a través de les muntanyes cap a Suïssa (la qual cosa a Salzburg és impossible i només els hagués apropat a Hitler en Obersalzberg) sinó que Maria va planejar una gira a Amèrica i així van anar còmodament amb tren a Itàlia. D’Itàlia van seguir a Londres i d’aquí finalment van aconseguir emigrar als Estats Units. Alli van seguir cantant durant anys, però van deixar de cantar quan el grup començava a tenir membres fora de la família.

——————————————————————————————————–

– Teatre Principal de València – Preu 45 €  – ( preu pagat 45 €  )

——————————————————————————————————-

Clqueu aqui per versió en angles

Us deixo un enllaç amb Spotify per si us be de gust escoltar la versió original de la pel.licula THE SOUND OF MUSIC,  (Sonrisas y Lagrimas al estat espanyol)…(La novicia rebelde en Latinoamérica).    Recordeu que us teniu que donar d’alta en http://www.spotify.com/es/    … de forma gratuïta.

8 thoughts on “– Teatre Musical – SONRISAS Y LÁGRIMAS (****) – Teatre Principal de València

  1. Joaquim

    No, no és que siguem gilipolles, és que volem fer més negoci i volem guanyar més per cada butaca venuda.
    A aquest preu ja l’he vist. M’interessen més altres espectacles més econòmiques i així en puc veure més.
    Gràcies per la crònica.

    Respon
    1. Miquel Gascon

      Lo del preus no ho acabo d’entendre; m’he entretingut ara a veure la diferencia de preus d’aquest espectacle en diferents ciutats i no es igual en cap.

      Saragossa 45,50 – Alacant 60 – Còrdova 51,90 – Santander 47,70 – San Cugat 51,60……
      Madrid 69,90

      Vull entendre que depèn del cost del lloguer de cada teatre.

      Els espectacles que mouen quantitats importants de persones, son cars. No es el cas dels espectacles subvencionats com per exemple l’Òpera que a nosaltres tant ens agrada i que no es podríem arribar a fer per el seu alt cost.

      Gracies per deixar el teu comentari a casa nostre.

      Respon
  2. pere

    Miquel: Voldria fer una observació al teu comentari sobre THE SOUND OF MUSIC. Dius que es un musical, que ” a España únicament coneixem a travès de la pantalla”. L’any 1968, un cop acavada “la mili” vaig fer el meu primer viatge a Madrid per veure teatre -al que seguirien molts i molts-, y en vaig veure una molt bona producció al Teatro de La Zarzuela -tinc devant el programa, exactament el 17-10-68-, amb l’actriu argentina CAMILLE CARRION fent de Maria, i ni més ni menys que “el terno galan” ALFREDO MAYO(el de “Raza”), com a Baró Von Trapp. ELDER BARBER,que per aquells anys havia guanyat el festival de Benidorm amb “el telegrama”, feia la “perversa” Elsa entre els nens hi havia 3 germans AGUIRRE, dels que la més gran Mª JEUS va ser una del trio “la, la, la”, que va acompanyar MASSIEL a Eurovisió.Va tenir molt d’èxit, ja que era molt espectacular. Amb decorats, en comptes de diapositives.
    Anys més tard -ja casat, això vol dir a partir del 77- en vam veure una altra versió al Teatro Principe-Granvia, titulat EL SONIDO DE LA MUSICA del que no recordo a la protagonista, peró al varó Trapp que era PASTOR SERRADOR, i era un veritable desastre. No se ni com hi vam anar, ja que un any abans al mateix teatre hi haviem vist ANNIE amb el mateix SERRADOR, no tenia els seus camins marcats en el terreny del musical.(o potser va ser al contrari; 1r. ANNIE i després EL SONIDO…), el que pic recordar es que PASTOR SERRADOR tan eun l’un com en l’altre “arrosegava” de mala manera a l’hora de cantar frenant tots els temes per tots coneguts.
    A Sant Cugat, ja han fet probes per triar els nens, però vols que te ho digui: ja s’ho feran. I si aquí es més car que altre llocs, encara més.

    Respon
    1. Miquel Gascon

      Com sempre ens dones unes lliçons de Teatre que a mi em deixen bocabadat…. i a mes a mes tens una memòria que per mi voldria.

      La producció de la que parles a l’any 1968 a Madrid, jo tenia 16 anys i Madrid en aquell temps era per mi era poc menys que l’infern. Amb el temps les coses canvien i ara es una ciutat a la que m’encanta anar-hi. En aquella època ni tenia calerons i no podia permetrem viatjar…a mes a mes de que el Teatre per mi era llavors un PAL. Es te que reconèixer que en aquella època si volies veure Teatre amb cara i ulls, aquí tenies poques opcions… o almenys es la sensació que jo tenia llavors.

      En aquell època en MIQUEL era cinèfil de pro, anava amb sarró, era un progre cumbaiá i portava fins i tot melena…. quins temps !!!

      Per això l’únic record que tinc de SONRISAS Y LÁGRIMAS era la de la pel.licula, que vaig veure desenes i desenes de vegades.

      Lo dels preus de San Cugat com veuràs en la meva resposta a en Joaquim, no es tracta de que es vulguin aprofitar de Catalunya (cosa a la que estem massa acostumats); en aquest cas crec que te mes a veure amb el lloguer dels Teatres i potser en la seva capacitat…però això ho tindrien que aclarir en tot cas algun responsable d’aquesta producció.

      Respon
      1. pere

        Miquel: Això que dius de la memòria, dissortadament, cada cop va a MENYS, sort, que pel teatre encara en queda una xic. Quan parles de “calerons” et diré que l’any 1961 vaig començar a treballar a l’empresa on 44 anys més tard vaig jubilar-me-la millor del mon-, cobrant 500 ptes. al mes que donava totalment a casa, però quan em calia ells em donaven el que fos. Al 68, ja cobrava més i amb un matrimoni(ells en una habitació) i un amic que dissortadament ja no hi és en una altra, tots d’un grup de teatre amateur, vam començar a passar caps de setmana en un pensió de la Rambla de BCN un cop al mes. Teníem el dissabte a la nit per anar al teatre, el diumenge al matí per anar a una matinal de cinema i a la tarda al teatre, sortint pitant, per agafar un bus que sortia del carrer Diputació cap a Girona. Eren els temps Marsillach amb PIGMALION y DESPUES DE LA CAIDA al Poliorama, RODERO i EL CABALLERO DE LAS ESPUELAS DE ORO al Calderon, TAMAYO i les ANTOLOGIAS I la Cia.LOPE DE VEGA, etc.etc. Llavors vam començar cada any -potser 6 seguits-anar per les Fires de Girona a Madrid -instal·lats en una pensió de la Gran Via, sols amb lavabo a l’habitació i bany i WC comunitari-, ja que a la nostra ciutat la programació anava de CAPRI a MARIO CABRÉ passant per les sarsueles d’en GUAL, moltes varietés, revistes, etc.I aprofitàvem per fer sessions “intensives de teatre”. Encara recordem el nostre “record” d’un dia: Tarda a primera hora cinema -vam veure MAME amb Lucille Ball-, tarda a les 8,Teatre Monumental vam veure el Ballet d’ANTONIO GADES que acabava d’estrenar BODAS DE SANGRE. Nit al Teatre Fígaro: LA MUCHACHA SIN RETORNO(Rocio Durcal,Ismael Merlo,Mº Carmen Prendes,Aurora Redondo i Amelia de la Torre, i sortint a un cafe-teatro a veure ROCKY HORROR SHOW. Com pots veure. “bogeries de joventut”. El 70 vam “infiltrar-nos” amb BOCACCIO per anar a Londres a veure OH.CALCUTTA i HAIR i a més vam veure PROMISES PROMISES, el nostre PRIMER MUSICAL importat de Broadway. L’any 71 amb la mateixa gent -la “GAUCHE DIVINE”- vam anar a NOVA YORK . A casa es pensaven que no em tornarien a veure -era en plena guerra de Vietnam i la ciutat era molt perillosa- i fins i tot a Ràdio Cadena Girona, van entrevistar-me com a “gran viatger”. El viatge va costar 15.000 ptes.(i ens van regalar 100, si 100 invitacions amb consumició inclosa a cada un repartides entre BOCACCIO,MADOX(Platja d’Aro) i REVOLUTION(Lloret), locals de l’ORIOL REGAS). En aquest viatge vam veure FOLLIES de Sondheim, APPLAUSE amb Anne Baxter i NO,NO NANETTE amb Ruby Keeler, la protagonsita de 42nd STREET, la pel.licula de Lloyd Bacon.
        perdona la “batalleta”, però es per que et facis una idea de que l’afició ve de lluny. En contra partida, ARA tu pots fer viatges a països exòtics, viatjar sense parar i jo ja tinc 66 anys. I de tot, AIXÒ ÉS EL PITJOR. Però seguim donant guerra -en un mes he vist 2 cops FOLLIES a Madrid-, i per poc que podem, no deixem passar cap obra que ens interessi. I que duri així…. Abraçada.

        Respon
        1. Miquel Gascon

          Deu ni do el currículum teu de joventut !!!

          Els 6 anys que em portes, en aquella època es nota molt… jo tenia 16 i tu 22.

          Jo vaig començar a treballar a l’any 1967 i per tany ja porto 45 cotitzats i a la mateixa empresa… vaig començar a cobrar unes 900 ptes. i feia com tu, donava tot a casa i la meva mare em donava alguna cosa per les meves despeses. Un altre època… no ???

          M’ha agradat l’historia de les teves escapades de cap de setmana a Barcelona i la tornada corrents amb el bus cap a Girona de nou… lo de Bocaccio… Londres…New York.

          No es cap batalleta…m’agrada i un dia tenim que trobar-nos i m’ho expliques amb mes detall. Continua sent com ets… amb il.lusió per continuar fent escapades a Madrid, Londres o a on calgui.

          Lo de FOLLIES em fa enveja…. ja m’explicaràs que tal…encara que tinc una lleugera idea si l’has vist 2 vegades en un mes i a Madrid.

          Abraçada

          Respon
    1. Miquel Gascon

      No acabo d’entendre el teu comentari….. te missatge com el cinema d’art i assaig de la nostra època ???

      No conec Toronto; Canadà es un país que tenim pendent de conèixer i que ens encantaria anar-hi amb temps…. però tindrà que esperar un altre any, ja que aquest toca Àfrica.

      Intueixo, encara que no estic segur, que el significat “encriptat” del teu breu comentari fa referencia a que el espectacle es poc menys que una “antigalla ploranera”. Si es així “Molokai” també ho es, evidentment… però LA BOHEME de Puccini es un altre….. no ?

      Respon

Leave a Reply