Avui escric sobre un llibre curt que he llegit d’una tirada, en un vist i no vist i que he trobat prou interesant. La història de la protagonista deixa petjada un cop acabada la lectura.
El seu autor Stefan Zweig (Viena,1881 – Petrópolis-Brasil,1942) el va escriure l’any 1929 i d’ell se n’han fet sis adaptacions cinematogràfiques.
Stefan Zweig
El llibre està escrit en primera persona; és la protagonista qui ens explica la història, mitjançant la conversa que manté amb l’única persona que creu capaç d’entendre-la. És un diàleg on Mrs. C. es confessa d’una experiència viscuda 24 anys abans i on de tant en tant, intervé l’interlocutor per descriure’ns sobretot l’estat de Mrs. C.
Una dona ben posicionada en la societat, vidua i amb els fills ja grans, viu en plena llibertat i nomès està sotmesa a les normes de conducte establertes.
Emprèn una missió inesperada que l’absorveix totalment durant les vint-i-quatre hores que cita el títol: aconseguir que un ludòpata jove i desconegut abandoni la seva obsessió pel joc.
Tot i la simplicitat de la trama, la narradora i protagonista estableix un rerefons reflexiu sobre els instints i els prejudicis de l’espècie humana.
“Té tota la raó. Les veritats a mitges no tenen cap valor. Nomès en tenen les senceres. M’esforçaré tant com pugui a no amagar res, ni a mi mateixa ni a vostè.”
“Dons bé, ja li he dit que li volia parlar únicament d’un dia de la meva vida; la resta em sembla sense importància ni interès per a ningú”
“El temps, tanmateix, té una força profunda i la vellesa un poder singular per treure intensitat als sentiments”
Segons ens diu la wikipedia, Zweig va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una curosa construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa. D’origen jueu va escriure novel.les, histories curtes i diverses biografies destacant la de Maria Stuardo i la de Maria Antonieta.
Declarat antibel.licista es va exiliar a Zurich durant la primera guerra mundial i des de allà va treballar com a corresponsal per la premsa lliure vienesa. La solvencia económica de la seva familia li va permetre continuar amb la seva gran passió: viatjar, i es així com va adquirir la tolerància que queda plasmada a les seves obres, les primeres a protestar per la intervenció d’Alemanya en la guerra.
Després de l’armistici de 1918 va tornar a Àustria, a Salzburg on es va casar amb una admiradora de la seva obra a qui havia conegut vuit anys abans. Intel.lectual compromès es va enfrontar amb vehemència amb les doctrines nacionalistes i va establir amistat amb Albert Einstein a qui va visitar al seu exili, amb Maksim Gorki, Rainier Rilke, Auguste Rodin i Arturo Toscanini.
Va ser defensat pel compositor Richard Strauss que es va negar a eliminar el seu nom com a llibretista del cartell de l’òpera Die Schweigsame Frau (La dona silenciosa). Hitler va refusar anar a l’estrena i l’obra es va prohibir. El 1936 els seus llibres van ser prohibits a Alemania pel règim nazi, i ell, divorciat de la seva primera esposa es torna a casar i viatja al Regne Unit on obte la ciutadania abans de viatjar per diversos països americans e instal.larse definitivament al Brasil el 1941.
El 22 de febrer de 1942 es va suïcidar juntament amb la seva esposa ja que creien que el nazisme s’estendria pel planeta:
“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la labor intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra”
Stefan Zweig sap portar la tensió i l’atenció al lector amb la seva gran capacitat narrativa, on la descripció hi juga un paper molt important.
La brevetat de pàgines i la intensitat la fa una novel•la perfecta per a llegir d’una tirada en una estona tranquil•la.
noia, no sé si tindré ocasió de llegir-ho o no, pero una desprès de la teva fantàstica crítica, ganes no em falten !!!!!!
El pots llegir tranquil·lament en una tarda, es molt curtet i engresca des.de el principi, casi com un conte. Si vols te’l deixo, es de la biblioteca però fins al dia 15 no el tinc que tornar !!!!!!!! Petonets.
Es un dels primers libres de Zweig que vaig llegir després dels moments estel•lars i de les memòries. Es un escriptor boníssim, converteix en or tot el que toca, i aquesta novel•la es una bona mostra. M’ha agradat molt el teu apunt
Realment te una capacitat descriptiva absolutament captivadora, en aquest llibre m’ha encantat quan descriu el moviment de las mans del jugador sobre la taula de joc, i com la protagonista cau sota la màgia d’aquests moviments i retarda conscientment el moment d’aixecar la vista i posar cara a las mans. Sublim.
Gràcies per llegir-me. Petons.
Hola Imma:
Un amic m’ha fet més d’una recomanació i he llegit moltes crítiques positives envers l’Stefen Zweig, però mai no he arribat a llegir-ne res. Prenc nota.
Enhrabona pel teu post.
A mi em feia mandra llegir res d’ell perquè pensava que la seva literatura seria com molt antiquada (no oblidem que es un escriptor que va desenvolupar la seva obra en la primera meitat del segle XX) i m’ha sorprès molt per dos coses, una per la seva manera d’escriure i la seva narrativa i segona per la seva capacitat de parlar des.de i amb la sensibilitat d’una dona sense les connotacions sexistes que era de preveure per la seva època.
Es l’únic llibre que he llegit d’ell però ara ja tinc ganes de llegir altres títols.
Gràcies.
Una obra mestra i amb allò de “lo bueno si breve….” encara que a mi si es bueno m’agrada mooooooooooooooooolt llarg”.
Un petó
De vegades sembla que alguns llibres s’hagin escrit “a pes” i es converteixen en totxanes inaguantables, altres com el Jo Confesso de Jaume Cabré o Olvidado Rey Gudu de Ana Maria Matute, per anomenar dos molt llargs, es fan curts ….. Ja ho diuen, en el pot petit està el bon perfum o la bona confitura però també el verí ……..
Un petó.
Anotat. Jo tampoc he llegit res d’aquest autor però, pel que dieu tots val la pena “tastar-lo”. A més veig que l’ha traduït i el publicat en Jaume Vallcorba (Quaderns Crema) i us puc assegurar que no publica res perqué si. El vaig tenir de profe de literatura medieval a la universitat i és un crac.
Particularment prefereixo la brevetat, tan si és bo com si no. M’encanta llegir però em treuen de pollaguera els “totxos” (la darrera empipada la vaig tenir amb la trilogia del Larson).
Acabo de començar S. Parck del Paul Auster algú me’n pot dir alguna cosa?. L’altre dia li vaig sentir unes declaracions sobre el seu darrer llibre “Diari d’hivern” i em va convèncer. Mai havia llegit res d’ell.
Gràcies pel teu post Imma, m’agrada molt quan parles de llibres.
Montse
La trilogia del Larson, malgrat el seu èxit la vaig trobar infumable, de fet crec que nomes vaig llegir el primer llibre i en vaig tenir prou.
A mi particularment Paul Auster m’agrada força, he llegit tots els seus llibres tret d’aquest que acaba de publicar. Magnifica la seva Trilogia en Nueva York.
Vaig llegir Sunset Park fa un any i el recordo ambivalent, a estones em va entusiasmar i a estones em va avorrir tot i que la valoració global es bona. Reflecteix la necessitat de creure en las utopies, la confusió del protagonista que decideix trencar amb tot i abandonar tot per trobar el seu camí , que s’esforça per esborrar qualsevol vestigi del seu passat per acabar reconeixent que el passat sempre torna i forma part del present. Un bon llibre que crec que t’agradarà.
Gràcies a tu per llegir-me. Un petó.
Entre paquet i paquet: “estoy en ello”!
Gràciesss!
Montse
Mentre no “empaquetis” el llibre que estas llegint ……