En dues paraules BRU TAL.
Ahir 3 de febrer de 2012, amb un fred anormal a la ciutat de Barcelona, ens varem apropar un altre cop al Teatre Nacional de Catalunya per gaudir de bon Teatre. Aquest cop es tractava de ELS BAIXOS FONS un text escrit per MAXIM GORKI.
Com deia al inici, un text BRUTAL, amb una escenografia BRUTAL i amb unes actuacions absolutament BRUTALS. Recomanable sense cap dubte, un altre cinc estrelles a “Voltar i Voltar”.
El meu entusiasme, no es conseqüència d’un espectacle amable… tot al contrari. Es un text cru, dur… però que molt dur i gens fàcil de digerir; el que estem vivint en el nostre dia a dia amb la maleïda crisi econòmica, el fa encara mes viu i sembla realment que el text estigui escrit fa tres quarts d’hora, i això gracies a la increïble adaptació del text que han aconseguit ALBERT TOLA i evidentment amb una extraordinària e insuperable direcció de CARME PORTACELLI. Reflecteix de manera molt clara les conseqüències que pateix la classe mitjana.
Màxim Gorki (en rus: Макси́м Го́рький), va ser el pseudònim utilitzat per Aleksei Maksímovitx Péixkov (en rus: Алексе́й Макси́мович Пе́шков), escriptor identificat amb el moviment revolucionari rus que va néixer el 16 de març de 1868 a Nijni Nóvgorod, i va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936.
Les seves produccions teatrals Els petits burgesos i Els baixos fons van aconseguir l’èxit absolut. Van ser dutes a escena el 1902 en el Teatre d’Arts de Moscou i més tard van recórrer els millors escenaris d’Europa. Aquestes obres de teatre van emprar innovadorament tècniques naturalistes estructurant una sèrie de trames paral·leles en les quals pràcticament tots els personatges tenien la mateixa importància.
En realitat és la primera vegada al TNC que estrena una obra de GORKY, i l’han encertada ja que reflecteix molt be el que ens pot arribar a passar en un temps molt proper … i es que malauradament tot apunta cap aquest futur trist i cruel.
La escenografia en aquest cas es vital perquè el públic assistent a la representació faci realment un viatge als baixos fons. PACO AZORIN ha construït una estació de Metro a la Sala Petita del TNC, amb el mateix terra característic de les seves andanes, les escales normals i les automàtiques a les dues bandes del escenari, que es troba al mig de la sala… les parets amb les mateixes rajoles característiques d’una estació… els cartells de sortida … els plafons dels anuncis buits amb els fluorescents “nus”… i el mes important de tot….quatre fileres d’espectadors a cada banda… si…unicament quatre … tot un luxe !!! ….. i això permet al public estar ben aprop de la representació, on de debò es pot gaudir del bon teatre… on sents inclús les respiracions dels actors… gaudir de les expressions, del seu patiment, del seu esclat quant aquests desgraciats tenen la sort de poder riure, de barallar-se, inclús tenir el seus moments d’intimitat per pensar en el seu cos i les seves necessitats sexuals … o pots arribar a veure d’aprop cada gota de suor provocat per tant esforç físic de pujar i baixar escales contínuament…. de patir l’agonia de la representació magnifica d’una mort a un metre del teu rostre.
SVETA: No sentiràs res, dona, no hi haurà res. Creu-me el que et dic. Has de morir amb alegria, sense por. La mort és per a nosaltres com la mare per als seus fills. En realitat es la teva alliberació.
Un text que aconsegueix transmetre moltes de les emocions humanes : desesperació, empatia, enviliment,compassió, crueltat…. el text, que en la seva versió inicial, transcorre a Rússia tsarista, trasllada els seus personatges conservant el seu nom rus a la parada d’una estació de Metro de Barcelona… una estació que es tancada a les nits i on a partir de certa hora comença una altra vida.«A la nit es converteix en l’habitatge de les persones que s’han quedat sense llar», ens diu Paco Azorin.
Portaceli té molt clar que tots nosaltres podem estar en aquesta estació de metro: “Cada dia veiem com les empreses acomiaden des de l’alt executiu fins l’empleat més humil, molts dels protagonistes d’aquesta tragèdia eren gent amb poder adquisitiu”.
Descobreixes que el que estas veient es una descripció descarnada de com són i com viuen els que no tenen res ni esperen res….. i que pot ser que d’aquí un mes … o un any estem en la mateixa situacio.
Un altre novetat important respecta al manuscrit original del únic personatge (Sveta), que intenta transmetre l’esperança, les ganes de viure i l’empenta a recercar una vida millor, ho protagonitza una dona jove, GABRIELA FLORES, en comptes d’un home ja gran. Aquest personatge que visita els BAIXOS FONS, no es d’aquell mon i es que en realitat crec que es un personatge força fictici… gairebé jo diria inexistent en el mon d’avui en dia….. i que a mes a mes no aconsegueix cap dels seus objectius.
Tot llegint la documentació que ofereix la pagina Web del TNC al professorat, he extret una serie de consideracions, frases, textos de les obres que m’han impactat:
L’obra presenta situacions diverses:
a) L’Anna moribunda (LINA LAMBERT) i el seu marit Klieix (ALBERT PÉREZ)
b) El triangle –o millor quadrat– entre Vassilissa (LLUÏSA CASTELL), el seu marit Kostiliov (MANEL BARCELÓ), Nataixa (DANIELA FEIXAS) i Cendra (ROGER CASAMAJOR)
c) Personatges que observen, parlen, jutgen i miren: Mohammed (MOHAMMED el BOUHALI), Satí (JORDI COLLET), Alioixka (NAO ALBERT), el Banquer (DAVID BAGÉS) i l’Actor (XAVIER RIPOLL).
d) L’actuació de la passavolant Sveta (GABRIELA FLORES).
Es una actuació BRUTAL de cada un dels personatges, una actuació coral, on cap personatge destaca per sobre de cap altre…. cada un d’ells interpreta un paper IMPORTANT a l’obra de principi a fi. Seria injust comparar actuacions, ja que tots ells estan increiblement be. Jo tinc però les meves preferències que no descobriré pas en aquesta crònica… algunes d’elles de “reclinatori”… i que d’elles en part be el meu entusiasme en aquesta producció.
CENDRA: “Les persones som com animals salvatges, se’ns ha de domar i ensenyar”.
CENDRA: “No hi ha manera d’entendre la gent, no entenc la moral de les persones, no hi ha manera de saber qui és bo i qui no ho és”
CENDRA: La meva vida és molt dura, és una vida de gos amb ben pocs moments d’alegria. Tinc la sensació d’estar enfonsant-me en el fang, i tot allò a què m’agafo està podrit i es trenca.
CENDRA: El meu pare sempre va viure estafant i fent negocis a costa dels altres. Ho va perdre tot. I jo què vols que hi faci? Aquesta és la meva herència.
ACTOR: “T’imagines què és per a una persona perdre el nom? Si els gossos i tot en tenen!”
ACTOR: ”Si als éssers humans se’ls hagués de tractar segons es mereixen, qui escaparia de ser fuetejat.”
BANQUER: “A tots ens passa igual: naixem, vivim i ens morim. Jo em moriré, i tu també. Què és el que ens ha de fer pena?”
BANQUER: Jo vaig ser banquer… tenia les mans de color groc de tant comptar diners.
SVETA: “Com vols que tinguem compassió dels morts, si tampoc no la tenim dels vius, i ni tan sols de nosaltres mateixos…”
SVETA: “Hi ha gent i hi ha persones.”
SATÍ: “A la gent no li fa vergonya que tu visquis pitjor que un gos.”
La representació ofereix una música en directe interpretada per dos saxos (DANI NEL.LO i JORDI PRATS). Estableix unes pauses agradables entre tanta crueltat, on els personatges es mouen a càmera lenta, o dormen o be es queden “congelats” escenicament parlant… es una mena de pas del temps que fa l’espectacle molt mes agradable.
El coreògraf, FERRAN CARVAJAL, ha dirigit el moviment dels actors… i es que cada aspecte d’aquesta magnifica producció esta pensada fins al ultim mil·límetre :
Els personatges estan molta estona de l’obra estirats a terra; tanmateix, canvien de posició o de manera de jeure. altres vegades actuen amb moviments que indiquen el següent: Busquen una manera confortable per dormir – Mostren sensació de fred – Protegeixen les seves “propietats” – s’estiren amb mandra…. però sobretot els actors pugen i baixen escales…. de moltes i variades maneres : ràpid, a poc a poc, perseguint-se, perdent el temps, empaitant-se, carregats amb objectes, mostrant autoritat o despreocupació.
En un moment donat el personatge de SVETA explica el conte País Just. La història és la següent:
Hi ha d’haver un lloc on visqui una gent bona que es respectin els uns als altres i que s’ajudin… una gent que visqui feliç. I sempre es preparava per anar a buscar el País Just. Era pobre, vivia molt malament, i quan passava per moments difícils, no perdia l’ànim, i deia somrient: no passa res. Aguantarem! Esperaré una mica més i després ho deixaré tot i me n’aniré al País Just. Aquest País era la seva única esperança.
Un dia va venir un savi, portava llibres, mapes… aquella persona es va posar davant d’ell i li va dir: “Escolta, fes-me el favor de dir-me on és el País Just i com s’hi va”. El savi obre els seus llibres, desplega els mapes, busca, busca… i no el troba enlloc. Tots els països hi eren menys el País Just.
No s’ho creia. “Hi ha de ser -li diu- busca més bé. Si no, és que els teus llibres i els teus mapes no serveixen de res”. El savi es va ofendre: “Els meus mapes són els més exactes que hi ha, és el País Just que no hi és enlloc”. Aquella persona va dir: “Després de tant viure i sofrir, de tant esperar, resulta que segons els teus mapes, no existeix! M’has enredat, ets un mentider i no un savi!” I se’n va tornar a casa i es va tallar les venes.
Malauradament sempre tot te un punt negatiu, i aquesta vegada no pot ser menys… i es que els responsables del TNC … o irresponsable, dona ordres a les hostesses, que no permetin fer fotos al public, ni tan sols alhora dels aplaudiments… cosa insòlita ja que en cap recinte del mon esta prohibit. Trobo lògic que en plena representació no es permeti i a mes a mes ho recolzo, però no entenc com es pot prohibir al public que paga la seva entrada ni tan sols aconseguir un record dels actors alhora de saludar. L’excusa segons la hostessa que em va reganyar gairebé a crits, es que no es pot fer fotografies de l’escenografia. Com veieu les fotografies que poso en el Bloc son les que el propi TNC ofereix a la seva pròpia Web. Inexplicable. Evidentment continuaré fent fotos en el moment de les salutacions i sinó demanarè al cap de sala que em mostri alguna llei que ho prohibeixi.
Prego la direcció del TNC que reflexioni sobre aquesta actitud, envers als espectadors que els fa sentir gairebé com a delinqüents.
————————————————————————————————
– Teatre Nacional de Catalunya – Preu 26 € – ( preu pagat 18,50 € – Abonament )
————————————————————————————————-
voyyyyy!
jajajaja que ràpida !!!!
Ja ens diràs si t’agrada tant com a nosaltres.
L’he vist i estic d’acord. Un únic “pro”, el Roger Casamajor un pel massa exagerat
Benvinguda Carme a Voltar i Voltar.
Sempre es un plaer veure que participa en el Bloc un altre persona, i que a mes a mes participi en una de les nostres millors aficions… el TEATRE.
En Roger Casamajor a mi em va agradar molt en el paper de CENDRE; no se si es el personatge que em va influir, però es un dels que mes em va captivar d’aquesta producció.
Una abraçada
Personalment no arribo a les cinc estrelles però, déu n’hi dó!
La caiguda del Manel Barceló: bestial! En Carvajal ha fet bona feina. Encara que en Manel Barceló és un ACTOR amb majúscules.
La dicció d’en M. el Bouhali s’hauria de millorar. Tot i que vaig trobar fantàstic que el personatge fos interpretat per un àrab autèntic.
M’encanta el personatge de Sveta dins l’obra, és l’equilibri, la pau, l’esperança. És com màgic. I també m’agrada que la C. P l’hagi donat a una actriu.
A part de les quatre fileres a banda i banda també hi han localitats a dalt. La visió bona però una mica incòmodes.
Montse
Una caiguda en càmera lenta….qualsevol dia es trenca el cap.
No estic gens d’acord amb el que comentes de la dicció de MOHAMMED el BOUHALI. Tindríem que estar satisfets tots els catalans que un marroquí com ell no solament parli Català molt be, sinó que a mes a mes s’atreveixi a representar una obra en Català ni mes ni menys que al Teatre Nacional de Catalunya. Em trec el barret davant d’ell. Trobo que ho fa de conya. Ja voldríem que molts catalans nascuts a Barcelona, que encara no s’atreveixen ni a parlar Català… prenguessin exemple.
El personatge de Sveta, es molt llaminer…. i es pura bondat. Per mi es un personatge irreal que es impossible que sigui humà… mes aviat crec que es un símbol del que tots voldríem ser… un contrapunt a les nostres mancances.
Ja vaig veure que al pis de sobre existeix una filera… però no la recomano pas. Molt millor a l’alçada de les cares dels actors.