Dissabte 27 d’agost
Us recordo que acabem d’arribar a Kashgar… a la Xina mes occidental.
Clicka aqui per anar al capitol inicial
Clicka aqui per anar al capitol anterior (17)
Clicka aqui per anar al capitol següent (19)
I continuem amb els “luxes de la suite” , l’endoll del lavabo no funciona i l’esmorzar es totalment xinès, tot salat i ben picant de bon matí. El responsable de l’agencia ens ve a saludar i ens diu que ens hem instal·lat en una suite i que hi ha un diferencial de 20 euros al dia, evidentment demanem canvi a l’habitació mes petita. Un cop fet el canvi d’habitació sortim per anar a visitar la mesquita de Id Kah, construïda l’any 1422 i que es la mes gran de tota la Xina i una de les deu mes importants del mon islàmic.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
La veritat es que ens decepciona una mica ja que no te res a veure amb las que hem vist fins ara. Alí, el guia, tot orgullós ens indica que es una mesquita exclusivament d’homes i que les dones preguen a casa i nomes poden anar a la mesquita de visita. Ens hem de tapar amb un pareo perquè anem amb màniga curta ……… no ens acaba d’agradar i menys amb els comentaris masclistes del guia.
Al sortir anem caminant per un carrer lateral que dona a la part del darrera de la madrassa, que en el seu temps hostatjava uns 400 estudiants i que ara es plena de botiguetes. Com encara no son les nou del matí no son obertes.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Ens sorprèn que al contrari de Uzbekistan i sobretot de Kirguizistan, aquí moltes dones van amb la cara tapada i veiem forces burques…. es una societat molt mes tradicional.
aparells per facilitar el "pipi" a les nenes xineses
.
.
.
.
.
.
.
.
D’aquí ens dirigim amb el cotxe a un conjunt de la ciutat antiga, on viu encara la gent però amb condicions quasi insalubres i que a mes a mes està habilitat gairebé de cara als turistes, una mena de “Poble Espanyol”, on es paga entrada i que hem de visitar seguint un itinerari i acompanyats d’una hostessa obligatòriament i del nostre guia.
.
.
.
.
.
A las cases botigues de tot, i entrem una a una. Aquí la Fina es comença a trobar malament i hem d’anar demanant per lavabos que son infames pel que ens diu. Quan sortim del complex, una mica saturat de botiges, li preguem al guia que NO volem visitar botigues… que el que volem conèixer es la ciutat…. ni cas….
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
…. ens tornen a entafonar de cap en una enorme botiga de catifes i aquí el Miquel decideix quedar-se fora…. i es planta davant d’Ali, el guia.
Ahir a la frontera, Ali ens va dir que havíem arribat malauradament el cap de setmana i que els bancs estaven tancats i que ell s’oferia a canviar-nos Euros per la moneda xinesa…. comprovem que al mateix costat de la botiga de catifes estan oberts varis bancs. A partir d’aquest moment decidim desconfiar d’ell i escapar el mes aviat possible per anar al nostre rotllo.
Tornem a la realitat… i es que estem a mils de kilòmetres de la nostra llar però moltes coses segueixen exactament igual…
L’Ali ens sorprèn perquè tot i ser les dotze del migdia ja vol que anem a dinar, ens neguem i demanem anar primer al Mausoleu Apak Hoja.
Situat a uns 5 quilòmetres del centre es un lloc sagrat. Es tracta d’un edifici de maons que alberga la tomba de cinc generacions de la família de Apak Hoja, considerat com un profeta. El Mausoleu va ser construït en 1640. El conjunt compta també amb una petita madrassa i un parell de mesquites. Tot plegat es molt bonic però està una mica deixat i observem forats on abans hi havia les majòliques que ho decoraven.
Demanem anar a dinar a un restaurant europeu i ens acompanya a un que es ple de turistes, els ocupants d’un grup d’autocaravanes acampades al pati del costat. Parlem amb una dona de Terrassa que fa 20 anys que viu a Alemanya i que fa tres mesos que viatja per Àsia Central. Ens explica que a Kirguizistan no van aconseguir permisos per poder apropar-se al campament base del pic Lenin on nosaltres varem estar. També que ara estan aturats a Kasghar perquè els xinesos no els deixen continuar conduint un cotxe de lloguer per el país…i es tenen que examinar per treure’s de nou el carnet de conduir xines… això senyors es Xina !!!
A la tarda exigim fer una visita a la ciutat antiga (la de debò… la no turística), i comprovem amb els nostres ulls que està totalment destruïda, que estan tirant a terra les construccions antigues i aixequen edificis nous. El nou estat Xines no respecta cap cultura antiga, ni tan sols ciutats mil·lenàries i mítiques com aquesta… ciutats somiades des de la meva infantesa en els relats de Marco Polo tot viatjant per la Ruta de la Seda…. això em posa de mala llet i em venen ganes de plorar.
Molts nens ens tenen por, s’amaguen, i no agafen els caramels que els hi oferim. Li diem al guia educadament que foti el camp i que ja ens apanyarem …
Kashgar es molt Kashgar…. una ciutat molt extensa i encara que el centre no supera els 500.000 habitants, els seus voltants apleguen una població de mes de 3.500.000 persones. Encara no hem acabat el dia…. però ara que estem lliures volem començar a tastar el històric, mític i enorme MERCAT que es considera el mes gran d’Àsia i uns dels mes grans del mon… i per això hem vingut fins aquí. El dia fort es demà diumenge, però funciona tots els dies de l’any.
En la següent crònica ens endinsarem a la ciutat moderna i al MERCAT que tan desitgem conèixer.
——————————————————————————————————–
m´agradat molt !!!!! els teus comentaris i les fotografies són excel.lents !!!!!!
Héctor
Moltes gracies Héctor, per deixar constancia de la teva visita i també gracies per el que dius. Intento resumir una mica el dia a dia de un viatge que varem fer a l’agost / setembre de l’any passat… i la veritat es que esta sortint una mica massa llarg, però així també ens servira coma record i potser a algú li vindran ganes de visitar aquests paissos que estan gairabe llires de turisme de masses, i aixó es cada cop mes dificil te trobar.
Benvingut dons a Voltar i Voltar
Déu n’hi dó el guia i el govern de la Xina!!
El guia tenia bona pinta, era macot, molt amable… però anava a veure quantes comissions podia trauers de nosaltres i a mes a mes el canvi de moneda que ens va fer va ser descaradament escandalós, al seu favor evidentment.
Els xinesos que varem conèixer fora del entorn turístic i que no pertanyien al “poder”, eren persones encantadores. Llàstima del sistema polític dictatorial que tenen, que fa el viatge sigui mes feixuc que en altres indrets; segurament això farà que no trepitgem mai mes la Xina… i es trist perquè te racons increïbles.
Suposo que et va agradar el laghman… jo no podia parar de menjar-ne! Molt bo el blog!
Benvingut a Voltar i Voltar
La versió Uyghur del Laghman era exquisida. He estat buscant els components i la base son espaguetis sense formatge parmesà i fets a ma. Els ingredients son carn de Xai (o vedella), espaguetis crus (frescos), forces alls, molta ceba, pebrots verds suaus, tomàquets a dojo, oli, aigua calenta, sal, gingebre….. com vols que no surti bo ??? impossible !!!.
Gracies per les felicitacions del Bloc.
He estar mirant el teu : THOUGH THE WIND SLOPER…. que segons el traductor de Google vol dir quelcom semblant a “A través del pendent del vent cada viatger troba el seu camí”….. te unes fotos increïblement maques i m’han vingut ganes de conèixer el CHAD. No te la possibilitat de traducció automàtica ?
Estarem en contacte.
Això del guia, es el que passa normalment quan visites algun país de l’anomenat tercer mon, es igual la Xina, que l’Uzbekistan, que Egipte o el Marroc. Ells (la majoria) van a la seva bola i el que els interessa es portar-te a visitar fàbriques de catifes o ceràmica d’on poden treure alguna comissió. Un altre tema es la destrucció de tots els vestigis culturals d’una nació per tal d’esborrar la memòria col·lectiva, però això de Xina, es repeteix a tot arreu i al llarg de la història, o potser els cristians no van fer el mateix a Roma o a la península Ibèrica?, o els otomans no ho van fer a Istambul, o els…..
Benvolgut Josep
Tens raó que com viuen d’això tots el guies intenten portar-te als llocs on tenen comissió, “amics” o “familiars” artesans… i això fins a cert punt es normal… segurament jo també ho faria, si tingues que viure d’això. De totes formes nosaltres quant viatgem sols o be amb un grup reduït, intentem pactar amb els guies que contractem una mena de “compromís” de que això no sigui el pa de cada dia i a canvi li donem al finalitzar els seus serveis una bona propina… i això acostuma a funcionar molt be. El guia de Kashgar va resultar un “galtes” i al final varem prescindir d’ell i únicament l’utilitzàvem per fer els grans trajectes en vehicle. Evidentment es va quedar sense propina.
En aquest viatge, varem tenir 2 guies esplèndids, en Rasul a Uzbekistan que es preocupava per fer una bona feina i perquè realment coneguéssim el país que ell estima. L’altre, una dona que encara no ha sortit a les cròniques, a la nostra tornada a Kirguizistan, també del mateix estil… una dona encantadora que estimava la seva feina..
En quant a la destrucció dels vestigis culturals d’una nació, estic d’acord que casi totes les cultures intenten no deixar rastre de les anteriors. Una llàstima, però es una realitat… que encara que no compartim, es el que es i ho podem fins i tot entendre. El que passa a la Xina, crec que es un cas mes greu encara, perquè no nomes intenten esborrar del mapa les cultures ètniques dels iogurts, uzbeks, kazakhs que viuen des de sempre aquelles terres occidentals de la nova Xina, sinó que a mes a mes destrueixen la seva pròpia cultura i tot el que es antic (encara que sigui seu), ho desprecìen, ho destrueixen i a sobre construeixen ciutats noves impersonals i horripilants. No conec massa la Xina, però amics meus que l’han visitada força, diuen que no existeix un casc antic amb condicions en tot el immens territori. Jo creia, pobre de mi, que Kashgar, per tot el que ha significat en l’historia de la Ruta de la Seda, era un reducte que havien respectat. Malauradament estava totalment equivocat. De l’antiga Kashgar no queda ni rastre.
Quanta raó que teníu Josep i Miquel!
És la roda del temps el que unes civilitzacions han salvaguardat d’altres s’ho carreguen o, com a mínim, ho ignoren i deixen que l’oblit i el pas del temps ho malmeti fins a desaparèixer!
No sé si en sabrem prou de transmetre als nostres fills i generacions posteriors l’amor i respecte per a totes les cultures i expressions d’art. I que sàpiguen anteposar l’intel.lecte al materialisme.
Que els déus ens/els siguin propicis!
Montse
Crec que per molt esforç que fem transmetent als fills l’interès per l’art i el que guarda d’història es tasca dels governs el preservar el patrimoni cultural dels pobles i si un govern com el xines decideix que tot el que es “antic” s’ha d’enderrocar poca cosa pot fer la gent del poble per entendre que no ha de ser aixi. Recordo el nostre guia com ens explicava orgullós la feina que s’estava fent al barri antic de Kasghar, o l’orgull de la guia de Kirguizistan quan ens explicava com deixaven el seu territori a la lliure “colonització” dels xinesos perquè els feien las carreteres …. era incapaç de veure que els costums dels llocs per on passava la carretera havien canviat i que les vivendes tradicionals ja no hi eren !!!
una abraçada.