Divendres 26 d’agost
Clicka aqui per anar al capitol inicial
Clicka aqui per anar al capitol anterior (16)
Clicka aqui per anar al capitol següent (18)
Avui tenim per esmorzar una mena d’arròs amb llet i una mena de truita …. avui toca canviar de país un altre cop… deixarem Kirguizistan temporalment per entrar a la part mes occidental de la XINA, amb l’intenció de visitar la ciutat de KASGHAR a la regió de XINJIANG; una quilometrada, segurament uns 500 kilometres, però diuen que “sarna con gusto no pica”.
El paisatge fins arribar al primer control de la frontera de sortida de Kirguizistan es espectacular.
Al segon control ens fan sortir del vehicle i ens segellen els passaports, tornem a pujar al cotxe i ens dirigim a un tercer control, aquí es tot molt ràpid i no ens adonem ben be com però de cop i volta ens entafonen les maletes dins de la cabina d’un enorme camió i desprès hem de pujar nosaltres. Ho fem com podem… el xofer ens estira de la ma i sembla quasi una escalada. La Mercè i la Fina en un camió i nosaltres dos en un altre. Mai fins ara havíem pujat a un camió d’aquestes enormes dimensions i menys per creuar una frontera… i deu ni do… quina alçada !!!
Un moment circulant per un port de muntanya i ja arribem al primer control de la frontera de Xina , i ens fan baixar del camió, anem a ensenyar els passaports però ens exigeixen que hem de baixar nosaltres i també els equipatges i aixi ho fem, amb esforç però els baixem del camió i ens fan esperar una bona estona a peu dret mentre no arribi el nostre cotxe xines amb el nostre nou guia que ens acompanyara fins a la frontera real xinesa on desprès de tot plegat, haurem d’esperar mes de quatre hores a ple sol perquè hem arribat just al seu temps de dinar i la frontera està tancada amb cadenat. Son menys de les 11 del mati però resulta que les fronteres de tota Xina es regeixen per l’hora de Pekin, la capital de aquest immens país, situada a milers de kilòmetres. Es una errada greu de la nefasta guia que hem tingut a Kirguizistan que tindria que haver-nos avisat i ens hauríem aixecat un hora abans…. per 5 minuts perdem bona part del dia en una frontera infecta sense les mes mínimes condicions.
Fem temps llegint, menjant el pícnic a ple sol, que ens han donat a Kirguizistan (els molt cabrons ja ho sabien), fem pipi darrera d’un enorme camió ja que no hi ha cap toilette …. Finalment, a las tres de la tarda obren. Ens fan ensenyar els passaports un munt de vegades, ens fan posar en filera d’un…i això que som tan sols quatre…, un darrera del altre i casi ni ens deixen parlar…. em criden l’atenció per posar les mans dalt del mostrador ….. realment patètica aquesta entrada i això que estem sols en el enorme edifici de la frontera. Finalment aconseguim entrar a la Xina… i comprovem que hem entrat en un estat absolutament policial…una de les dictadures pitjors del planeta terra. Realment és una de les vegades que ho hem passat pitjor en un pas fronterer, a excepció de fa uns anys a la frontera de Etiòpia amb Djibouti que va ser molt pitjor i que varem arribar a passar por de veritat.
El primer que veiem un cop hem entrat a XINA es la confluència de dos rius molt cabalosos de muntanya, un d’aigua cristallina i l’altre de color marró…. el curiós del cas es que durant variïs centenars de metres les aigües no es barregen, juntes però no barrejades. Un espectacle digne de veure.
La carretera fins a KASGHAR està en obres en casi tot el recorregut i tot i que el paisatge es molt bonic, el trajecte es fa molt pesat. El guia es agradable i nomes parla anglès.
Estem tota la tarda al cotxe i fem un munt de parades a fer fotos.
Per fi arribem a KASGHAR i abans d’anar al hotel anem a sopar a un restaurant local i ens deixem aconsellar per el guia que demana el que li sembla : iogurt de entrant, nudels, sopa, brotxetes i finalment uns raviolis de pastanaga. Pica una mica però esta força bo. Acabem molt tips.
El hotel es enorme i ens estranya que ens acompanyen a escollir habitació i a mes una es molt mes gran que l’altre. Agafem la gran i desprès resulta que la tassa del water esta emboçada i no funciona i haig de baixar a recepció per avisar (no parlen mes que xines i jo poc mes que català) i ja us podeu imaginar com hem faig entendre amb gesticulacions gairebé pornogràfics; per rematar-ho la banyera desaigua al terra i s’inunda tot.
En un tres i no res vivim una situació angoixant que vista des de avui …es absolutament còmica: el Miquel ha avisat a recepció del tema del water però com no venen i desprès de dos dies sense dutxa decideix fer-se un bany i just quan esta dins de la banyera en pilota picada es presenta el lampista i “passi, passi ….” mentre l’Imma al sofà amb la porta de l’habitació mig oberta escriu unes línies en el diari. De cop entra a l’habitació un botones que li ensenya un dibuix d’un telefon , no té idea d’angles i com no s’entenen …el primer botones crida un altre botones que tampoc parla angles. Com no s’entenen cap dels tres… de sobte l’agafen cada un d’una ma i l’arrosseguen a recepció a la planta baixa. Al sortir ha agafat els pantalons que s’ha posat al ascensor i ha cridat al Miquel que estava encara a la banyera al costat del lampista : … Que se m’emporten !!!!! que sembla que tenim una trucada urgent !!!!!
Surto de la banyera d’un salt i el lampista xines no entén res del que passa… i jo encara menys. Falsa alarma, la trucada era de la filla de la Fina que no havia aconseguit fer-se entendre, i únicament volia parlar amb la seva mare. Un cúmul de despropòsits per la primera nit a la Xina….. Ah! i el Internet anunciat a tot l’hotel no existeix, aquí estem sense cobertura….. aillats d’occident.
Coll….! amb l’aduana xinesa, es clar que no es el mateix entrar per Kashgar que fer-ho per Hong-Kong. Per cert la foto 1143 que estàs tan eufòric, de quin tipus de material es aquesta espècie de roca foradada de color rosat?.
Un abraçada
Evidentment Kashgar, es una ciutat “petita” de Xina, però aixi i tot la seva àrea metropolitana supera els 3 mill-ions i mig de persones. Les fronteres amb Kirguizistan al estar plens de ports de muntanya, no es el millor recorregut per exportar les seves mercaderies; de totes formes els xinesos estan invadint aquesta països fronterers d’una manera silenciosa i quasi sense que s’adoni ningú. Com ho fan ??? …. molt senzill… Xina esta construint totes les carreteres D’aquests països fronterers i de manera GRATUÏTA…. amb milers i milers de famílies xineses desplaçades expressament per construir-les…. ho fan per tal de poder exportar amb facilitat els seus productes cap occident i aixi es van fent una mica els amos de totes aquestes terres. Es una realitat molt trist.
Aquesta formació, la varem veure i vaig fer parar al xofer…. com aquesta existeixen milers en un recorregut de uns 300 kilòmetres de terres vermelloses. Jo creia que era un tipus de roca, però la realitat es que al agafar-se amb una mica de força …es desfeia. Jo crec que es terra de color vermell que agafa aquestes formes estranyes per el vent i la pluja. Si ara tornéssim al mateix lloc, ja no existirien igual que en les nostres fotos.
Una abraçada
Com us llegeixin els de Pequin us consideraran persones “non grata” i no hi podreu tornar. La veritat és que m’hagués agradat molt acompanyar-vos, perquè aquestes aventures cada cop són més difícils de trobar. Tot i que fins i tot un creuer de sèrie pot oferir més d’un ensurt.
Estic segur de això que dius… es mes crec que ja han pres nota de les meves paraules. No ens adonem, però jo crec que Xina esta invadint els països propers i desprès pensaran de fer-ho amb occident ….poc a poc. Encara que a nosaltres ens agrada molt viatjar, els pocs dies que varem passar a la Xina… o mes aviat la poca relació que varem tenir amb els habitants que tenen el “poder” (guies, treballadors de hotel, policies, militars, vigilants etc… ),no va ser massa encoratjadora. Es una cultura que menysprea tot el que no sigui xines e intenten imposar per la força la seva cultura… a banda de la sensació de brutícia, que forma part de la seva cultura… però això no te res a veure.
El poble planer, els treballadors… els que no manen… en canvi, son absolutament amables, obedients… segurament massa i tot, ja que es deixen trepitjar totes les seves llibertats i la seva pròpia cultura. Segurament no es consideren ni tan sols xinesos, ja que son de les ètnies dels Uzbeks, quirguisos, Kazakhs… i veuen com tota la seva antiga cultura es destruïda, trepitjada i abandonada.
Se que no es pot jutjar a tot un país per haver estat 4 dies en un racó del país…. però la veritat es que no ens queden ganes de tornar…. es una sensació de falta de llibertat absoluta que No ens agrada gens; ho tenen tot mesurat.. .tot esta prohibit i un error al fer una foto a un edifici equivocat a un turista li pot ocasionar un bon ensurt i fins i tot la presó. Aquesta part del país, esta invadida per molta policia i molts militars que controlen al poble i absolutament tot el que fan….segurament tenen por d’una possible revolta com al Tibet.
Hem estat a països on en teoria tenen una dictadura molt pitjor, com per exemple Myanmar (Birmània), però la sensació del turista no arriba als límits que es viuen a la part de Xina de Àsia Central.
La escena del sofá, vull dir, del bany, i la de la frontera, complicades, pero els paissatges i les vermellors, potser pagan la pena, oi?
Es veritat, a pesar de tot el que he dit abans sobre la falta absoluta de llibertats…. els paisatges d’aquesta part de món es increïble…… si que paga la pena, però José Luis… el món es molt… però que molt gran…. i ens falta moltíssim territori del planeta per conèixer….. no ens donarà temps a fer-ho.
De moment Xina, quedarà exclosa.
Les vostres aventures continues sent de pel·lícula!!!
I els paisatges espectaculars… Quin viatge, mare meva!
Gracies per els vostres comentaris. Estic segur que com molt bon viatgers que sou, haureu tingut experiencies similars i millors. Ens continuarem llegint.
Que sería la vida sense l’il.lusió de poder viatjar i coneixer.
Salut i VIATGES !!!!