Clicka aqui per anar al capitol inicial
Clicka aqui per anar al capitol anterior (15)
Clicka aqui per anar al capitol següent (17)
Continuem fent camí amb el vehicle, que resulta es tot terreny…. i menys mal d’això perquè el camí es molt llarg i difícil i anem fent bots i mes bots dins del petit bus.
El paisatge esplèndid amb els pics nevats el que ens “obliga” a parar sovint a fer fotos. En una d’aquestes parades ens demanen per pujar un nen amb un munt d’ampolles de plàstic buides i una dona carregada de paquets.
La guia ens demana permís per fer-ho i accedim de bona gana. Van separats encara que ens havia semblat que no i baixaran en dos llocs diferents del recorregut en mig del no res …. on aniran tan carregats ?? a una iurta que veiem en la llunyania ??? duríssima la vida aquí al mig …..
De fet per passar per aquest camí, es tenen que demanar permisos especials a les “autoritats” i pagar (es clar), aixi i tot no sempre ho concedeixen als turistes i menys si no vas recolzat per una agencia de viatge Quirguis (i sempre acompanyat per guies)…. i es que es un indret que fa frontera entre 3 països (Tayikistan, Kirguizistan on som i Xina), a mes a mes de ser un espai protegit.
El campament base està en un lloc preciós i consta de varies petites iurtas i una enorme que esta habilitada com sala i menjador i es on dinem.
Desprès de dinar anem a fer una petita excursió caminant per veure un munt de llacs des-de un petit turó. Aquis dalt qualsevol petita caminada es enorme i pujar una mica suposa un esforç enorme. A dalt veiem una serie de decenes de petits llacs de diferents colors…..esbufeguem i parem cada dos passos però val realment la pena.
El camí de tornada es encara mes dur per la quantitat de bots que fem i la enorme polseguera que el bus aixeca.
Al arribar anem a fer un altre tomb pel poble per tal d’estirar les cames. Fa força fred. La gent d’aquí es molt esquerpa, sobre tot els nens que no s’apropen i no somriuen. Per sopar tenim una mena de guisat amb col, patates i uns tallets de xai durs com a pedres.
El xòfer arriba quan ja hem acabat i està una mica alegre, li diem mig en serio mig en broma que volem vodka, ens diu two minuts i marxa. Torna amb dos ampolles de vodka, tomàtecs i pomes petites a més d’uns dolços i caramels.
Encara ve mes content que quan ha marxat i ens explica que els seus fills viuen als EEUU amb la mare i que ell s’ha divorciat dos vegades. Abans d’anar a dormir (un altre vegada al terra ),fem l’excursió a la toilette amb las llanternes al cap.
Demà ens anem a la XINA !!!
———————————————————————————————————
Les fotos són espectaculars. Puc apuntar-me al proper viatge?
Primer tindríem que decidir el destí…. perquè d’Àsia Central i de Iran nosaltres ja tenim la quota coberta per uns quants anys.
Gracies per els elogis de les fotografies, però de debò no fan honor a la realitat. Les fotografies de paisatges no es el nostre fort.
Una abraçada
No puc dir res, perque he mort d’enveja deprés de la IMG_4772. Espero que tingueu remordiments tota la vida.
La fotografia que anomenes, on s’entreveu entre brumes el gran massis dels PAMIR, amb el pic LENIN amb forma de piràmide, vaig estar a punt de no publicar-la. No es una foto maca ja que era molt aviat i el sol no estava encara amb tota la seva potencia, però de debò es que en la realitat aquest paisatge desolador on estàvem absolutament sols en la immensitat ens va impressionar molt. La foto no fa justícia amb un paisatge tan esplèndid i acollonidor.
Doncs acabes de rematar-me
Espectacular repotatge fotogràfic. A quina alçada esteu quan parleu del camp base del Pic Lenin?.
Suposo que de tornada no haureu de passar un altre cop pel mayteix cami oi?, O SI?!!!!
Quedem espectants com sempre.
Una abraçada
El Pic LENIN (7134m) és un dels cinc pics de més de set mil metres de l’antiga Unió Soviètica i el tercer més alt, per darrere del Comunisme (7495m.) i el Pobeda (7439m.). Es va descobrir el 1871 i la primera ascensió es va aconseguir el 1928.
Per arribar al camp base es te que fer una travessia infernal amb furgoneta, de quatre hores d’anada i quatre mes de tornada ( i per el mateix lloc), per “camins” casi be de cabres…. i en realitat es degut a la gran volta que es te que fer, a la recerca de l’únic pont en molts quilòmetres que creua el riu i que, per cert, en la seva actual versió data tan sols de 2004.
La travessia transcorre per camins polsosos que creuen grans planes fins a arribar als primers contraforts de la serralada per després ascendir a poc a poc fins als 3600 metres d’altitud en què es troba situat el campament. En aquest tram, es troben alguns campaments de nòmades a la cura dels seus ramats de cavalls o iacs, i també es veuen nombroses marmotes.
Al arribar al camp base, per als no acostumats com nosaltres, la respiració és dificultosa i qualsevol esforç exigeix el doble de desgast … així i tot, nosaltres sols i sense la guia (es va quedar fent la migdiada…. quina barra !!!), varem ascendir poder 200 metres mes per veure des de dalt els llacs que es veuen a les fotos. Crec que varem arribar als 3.800 metres.
El més impressionant, però és estar envoltat de muntanyes amb neu perpètua de cinc mil metres d’altura en endavant.
Un dels records mes macos del viatge (a banda dels mercats…esclar).
Una abraçada
Hola Miquel.
Curt i ras….. però “algo es algo dijo un calvo”. M’alegro de que t’hagis atrevit a deixar senyal de que havies visitat “Voltar i Voltar”. Podies haver dit si t’havien agradat les fotografies… però no em queixo… val mes això que res.
Una abraçada Martí i fins TUMORRO.