Dilluns 22 d’agost

Clicka aqui per anar al capitol inicial

Clicka aqui per anar al capitol anterior (12)

Clicka aqui per anar al capitol següent (14)

Sortim en dos cotxes separats amb destinació a Fergana… i es que per el que sembla la policia uzbeka no permet circular furgonetes per la carretera que va a la frontera de Kirguistàn.

Fa molta calor i estarem tot el dia a la carretera i la veritat es que fa realment pesat. No es el pitjor… desprès veurem que es un dia per oblidar.

Al arribar a Kokand, a 245 kilòmetres de Tashken, el primer que fem es parar a dinar i com ens ve de gust tornar a tastar un “PLOV”,  esperem la mitja hora reglamentaria perquè ens el preparin i la veritat es que val la pena perquè esta molt bo.

Desprès de dinar fem la visita al Palau de Khudaiar Khan, l’ultim rei de Kokand que va ser destituït pels russos tres vegades i que finalment va morir quan era traslladat com a presoner a Moscu.

Tota la part que corresponia al harem ha quedat destruïda i nomes es pot visitar una petita part habilitada com a Museu . Està realment abandonat i las vitrines, que no estan il.luminades, mostren la pols i la deixadesa, es una mica depriment veure com es pot deixar perdre un patrimoni …… Per no perdre el costum comprem una gorra antiga que haurem d’amagar a la maleta. De camí fem un altre parada a una fàbrica (???) de ceràmica a Rishtan a on ens expliquem una mica el procés de disseny i pintat dels dibuixos. No comprem res perquè encara queda molt viatge per davant i la ceràmica es delicada.

Arribem al hotel a la ciutat de Fergana, decidim sortir a fer un tomb, mentre esperem i parlant amb el Rasul ens adonem que las dates que hi figuren en el visat per entrar a Kirguizistan no son correctes i no ens havíem donat fins ara (consten unes dates que fa 15 dies que ja han caducat).

Truquem a la agencia a Barcelona però com son las tres del migdia no ens responen, aleshores li demanem al Rasul si ens pot trucar a l’agencia de Kirguizistan per tal de resoldre el problema, i entre ells parlant en rus s’entenen millor. Ho fa molt amablement, com sempre, i li diuen que en son conscients i que ells tenen el visat corregit. Així i tot es un problema perquè la frontera entre els dos països esta tancada fa mes d’un any (per els greus esdeveniments entre uzbeks i quirguisos al estiu anterior, que va ocasionar centenars de morts). La frontera esta accessible únicament per que puguin passar el “guiris” com nosaltres però evidentment amb un visats amb la data exacta del traspas de fronteres.

Li demanem que ens ho enviïn per fax però no acaba d’arribar i li demanem llavors que ho enviïn per email, com al hotel no hi ha Internet ens dediquem tota la tarda a buscar un lloc d’Internet que funcioni i que a mes a mes tinguin impressora. Circulem tota la tarda amb taxis per tota la ciutat força angoixats, però finalment ho aconseguim i tenim una copia del visat corregit. En Rasul ens ha acompanyat tota la tarda i s’ha portat millor que un guia, veritablement com un amic… i no ha posat pegues per parlar amb el quirguisos per telefon les vegades que ha fet falta, tot i sabent nosaltres que els odia amb totes les seves forces.

Com ja es la hora de sopar agafem un mini-taxi on ens encabim tots cinc, i ens dirigim al restaurant Bravo que ve recomanat a la guia com a imprescindible. Sopem tranquil·lament i tornem caminant al hotel. Quan arribem ens estan buscant desesperadament uns espanyols que necessiten Fortasec i ja han acabat amb totes les seves existències. Els hi facilitem i anem a dormir.

Dimarts 23 d’agost

De camí a la frontera ens aturem a Margilan a una fàbrica de seda on veiem en plan “demo” la cocció dels capolls de seda, com fan las bobines, com dissenyen els dibuixos, quins son els tints que fan servir, el teixit ja elaborat i finalment las màquines que suposem que son les que ara s’utilitzen majoritàriament.

Sembla que hi ha força gent que hi treballa. Acabem comprant mocadors amb dibuixos tradicionals d’Uzbekistan.

Continuem ruta i fem una parada en un mercat d’un poble on causem autèntica sensació amb les fotos.

Com veieu sempre que trobem un mercat, ens tornem boixos amb les fotos, i es que creiem que els mercats es on rau la VIDA real de qualsevol cultura.

També parem a un camp de cotó i a la frontera ens acomiadem del Rasul, una autèntica pena perquè realment ha estat un guia magnific. El trobarem  faltar i ben aviat.

Passem la frontera de sortida del Uzbekistan arrossegant maletes sota el sol. Un cop al edifici hem d’omplir els papers de sortida del país i passar successivament per les mans de cinc funcionaris, dos revisen els papers verificant dades amb el passaport i contrastant amb els paper que vam omplir a la entrada al país, un tercer funcionari que revisa els equipatges de ma, ens ho fa treure tot i va fent preguntes, es queda amb alguns pins. Fullegen els llibres que portem preguntant l’idioma en que estan escrits, suposem que mera xafarderia. Estem una bona estona mentre ens regiren a tots quatre tot el que portem. I al final, un quart funcionari que, a peu dret, es pren el seu temps revisant els passaports full a full i el cinquè que dins de la garita torna a revisar-los per acabar estampant el segell de sortida del país………..

I un altre cop caminar arrossegant maletes entre les dos fronteres fins trobar un soldat que ens demana els passaports, es comunica per radio amb algú i dient que som d’Espanya ens fa caminar fins un altre edifici a on un únic funcionari ens demana els passaports i el visat d’entrada al país. Com no tenim l’original ell mateix truca a l’altre banda de la frontera perquè deixin entrar a la nostra guia que ens esta esperant. Finalment ens posa’n el segell d’entrada ….

Cony de frontera !!!! …… però això no es res comparat amb el que vindrà d’aquí uns dies a la frontera Xinesa.

Adéu Uzbekistan !!!! ….. ja estem a Kirguizistan.