– Teatre – CANIGÓ de Verdaguer (*****) Teatre Nacional de Catalunya

Ahir 16 de desembre 2011, a la nit tornem al Teatre Nacional de Catalunya amb força il.lusió per descobrir el poema CANIGÓ de Mossèn Cinto Verdaguer.  Com ja he comentat en mes d’una ocasió la poesia no es el nostre fort, ja que no coneixem ni la tècnica ni ens hem educat en una societat que valori massa aquesta part de la Cultura, i per tant no estem acostumats. Es un plaer dir-vos que nits “màgiques” com aquesta, em fan replantejar aquesta mancança que patim… i que poc a poc ens venen mes de gust assistir a representacions on els poemes son la base del espectacle.

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig del 1845 – Vallvidrera, 10 de juny del 1902) és un dels més grans poetes que han donat les lletres catalanes, i el màxim exponent de la Renaixença. El bisbe Josep Torras i Bages el va qualificar de Príncep dels poetes catalans. També es coneix en Jacint Verdaguer com a Mossèn Cinto Verdaguer, pel fet de ser sacerdot.

La sala petita del TNC està plena de gom a gom, amb les entrades exhaurides i amb cua d’espera per si algú falles. Quant comença l’espectacle tot s’enfosqueix i s’obre una porta a ma dreta del espai escènic, que esta situat a peu pla … de la porta surt una llum molt forta e immediatament surt per ella LLUÍS SOLER que caminant poc a poc s’aproxima a nosaltres que estem asseguts a la fila 1, encara que per fer l’aforament mes gran en el mateix espai escènic han incorporat a 40 persones del public que envolten els protagonistes.

Cap escenografia… al fons una enorme cortina negre per tal de no d’estovar les paraules que sortiran de la gola d’en Lluis.   Com a únic afegit a les paraules del poeta i la  pròpia musica de la veu d’en Lluis, la seva pròpia cadència, una altre musica interpretada amb 4 instruments que alternativament sonen en les mans magnifiques de EDUARD INIESTA que interpreta la seva pròpia musica original feta especialment per aquest espectacle i alguns cops també amb el cant de la seva veu.

I el poema CANIGÓ comença a sonar i en Lluis Soler ens deixa embruixats literalment per la manera de dir el poema… INCREÏBLE !!!.  Al principi sobretot molts mots s’en fan difícil de distingir… molts d’ells no els entenc… però sincerament es el que menys m’importa ara; estic estabornit per la bellesa de les paraules que encadenades per versos extraordinaris surten de la boca d’en Lluis… quina riquesa que te el nostre idioma !!!… quins us tan dolent fem d’ell !!!.  Entre mig o alhora la musica del Eduard acompanyen de forma extraordinària la poesia… i sobretot quant toca la guitarra portuguesa se’m posa pell de gallina.  No soc capaç amb paraules retransmetre tanta bellesa, tant plaer al escoltar aquella veu vellutada d’en Lluis i alhora poder veure les seves expressions de la cara, els seus gestos que ens descriuen els paisatges de Catalunya on el poema CANIGÓ ens deixa bocabadats.

Desprès al acabar l’espectacle ens quedem al col.loqui on els protagonistes ens expliquen les dificultats per aconseguir aquest clímax amb un espectacle purament poètic. El director ANTONIO CALVO que curiosament es de llengua castellana aconsegueix arrodonir un espectacle on gaudim immensament fins i tot els que no som gaire propicis a llegir poesia. El public que assistim fem preguntes als tres protagonistes i jo a mes a mes participo en el canal de Twitter que el TNC ha obert per participar amb aquesta ocasió, ja que el col.loqui ens diuen s’esta retransmeten en directe.

La petició per part d’una de les espectadores, de que aquest espectacle quedi gravat en un CD de forma integra la trobo fantàstica i m’uneixo des de aquí per aconseguir que això sigui possible… es una llastima que un poema com aquest sigui tan poc conegut per el gran public i caldria fer difusió per arreu. Els llibres on es recullen aquests poemes estan al nostre abast, però a ells acudeixen a ells tan sols la gent que estima molt la poesia … la gent com jo, no tenim el costum de llegir-los. No demanem això tan sols per comoditat i mandra de no llegir…. i es que no es el mateix llegir una poema (sense saber llegir poesia, cosa que te el seu intringulis), que escoltar la veu extraordinària de LLUIS SOLER que ho diu tal com el poeta hagués desitjat que fos escoltat. Sincerament quant surts del Teatre t’agradaria emportar-te amb tu aquest moment màgic per poder-lo escoltar una i cent vegades quant et vingui de gust… igual que ho fem al escoltar un concert de Mozart per posar un exemple.

Canigó és un poema èpic de 1886 escrit per Jacint Verdaguer que constitueix un dels poemes clau de la Renaixença catalana. Aquest poema (que és un llibre) conté una descripció geogràfica dels Pirineus catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. El mite està basat en el personatge històric Bernat Tallaferro.

Aquesta història, en la que apareixen també elements mitològics, està situada al segle XI de l’edat mitjana, a l’època que els catalans patien invasions musulmanes.

Us deixo un enllaç per si us be de gust tenir el text integre de CANIGÓ, que us el podreu descarregar en format PDF de forma gratuïta.  Cliqueu aquí.

———————————————————————————————————

CANIGÓ de Jacint Verdaguer

Revisió del text
: Llorenç Soldevila

Assessor lingüístic i literari
: Francesc Codina

Dramatúrgia: 
Lluís Soler

Direcció : ANTONIO CALVO

Música original : 
Eduard Iniesta

Il·luminació
: Lluís Martí

So :
El lobo

Amb
: LLUÍS SOLER i EDUARD INIESTA

 

Producció
 : Teatre Nacional de Catalunya, EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona i Théâtre de l’Archipel de Perpinyà
 

Agraïment
 :Fundació Verdaguer de Folgueroles

————————————————————————————————

– Teatre Nacional de Catalunya  – Preu 26 €  – ( preu pagat 18,50 € – Abonament )

————————————————————————————————-

4 thoughts on “– Teatre – CANIGÓ de Verdaguer (*****) Teatre Nacional de Catalunya

  1. Montserrat Fdez. Costa

    Si senyor!!
    Avui hem tingut la sort d’assistir-hi. I aguanta…. ens ha tocat a les cadires de l’escenari: hem tingut la veu, la música, el gest tant a prop que hem sentit que ens estaven explican un compte, un relat, una història… Amb una veu exquisida, amb el to precís i els gest adequat i la música acompanyant i marcant el ritme quan calia.
    L’hem gaudit molt, el Quim l’està llegint fa dies, a més fa només dos mesos que va pujar fins la Pica del Canigó i és un enamorat d’aquell paisatge. Jo l’havia començat ahir, i en sentir els primers versos, ja m’hi he trobat bé. Quan hem sortit, tot el grup que acostumen a trobar-nos al teatre hi estavem d’acord: un muntatge perfecte. No calia res més.
    Verdaguer , malgrat tot, ha estat molt oblidat o menystingut, amb tot Carles Riba va classificar Canigó com “l’obra més vasta i sostinguda de Verdaguer”, i en Menéndez i Pelayo el va lloà com el “poeta de más dotes narrativas de cuantos hoy viven en tierras de España”.
    Recordo un muntatge, fa anys, diria que era sobre en Joan Salvat-Papasseit, on el Lluís Soler va estar explèndit.

    Quina sort de poder haver estar en el col.loqui.
    Escoltar poesis està bé. Peròq crec que s’ha d’acompanyar de la lectura del text. Hi han entesos que diuen que la poesia s’hauria de llegir en veu alta.
    Salut i Bon Nadal!

    Respon

Leave a Reply