Ens havien recomanat aquesta pel·lícula i el dijous a la tarda (08/12/2011), vam decidir anar a veure-la, vam escollir el cinema Maldà perquè de fet era un dels dos cinemes a on la feien en sessió de tarda i a mes a mes en versió original subtitulada. Fent temps varem fer un tomb per las Galeries Maldà i sincerament ens va caure l’ànima als peus, quina deixadesa amb la gran majoria de locals buits …. Quina por  !!!!!!

Bé, comentari al marge us parlaré una mica d’aquesta pel·lícula, The Help, títol original del director Tate Taylor, i basada en la novel·la del mateix títol de Kathryn Stockett.

L’acció transcorre a Jackson, Mississipi en 1962, un poble on la segregació racial és molt més evident que en altres zones d’EUA.

Skeeter (Emma Stone) és una jove blanca de 22 anys que acaba de llicenciar-se a la universitat i torna decidida a convertir-se en escriptora. Aquesta decisió causa un disgust a la seva mare que somnia amb veure-la casada i genera diferències amb les seves amigues de tota la vida, ja casades i amb fills.

Skeeter no suporta que siguin tan racistes i vol fer alguna cosa per canviar-ho. Decideix convèncer a una criada negra, Aibileen, sàvia i bona perquè parli amb més criades i poder escriure un llibre de com es comporten les seves senyores. Han passat les seves vides al servei de les grans famílies sofrint totes les formes de discriminació racial.

 Es juguen les seves vides i els seus treballs per intentar crear un món més just per als seus fills i néts.

Es una pel·lícula emotiva que ha sapigut reflectir molt be la novel·la amb dosis d’humor i unes molt bones interpretacions de Viola Davis (Aibileen) , Octavia Spencer (Minny) nominada al Oscar com a millor actriu de repartiment i Emma Stone (Skeeter).

Per mi es una pel·lícula que comença de forma correcta però no brillant. Però que una vegada que ha aconseguit que t’identifiquis amb els seus personatges, et toca la fibra sensible i no et deixa anar fins al final.

Indueix a avergonyir-se d’una part de la història que, encara que per descomptat sigui més evident a EUA, va pertànyer d’alguna manera a tot el planeta, o sigui al maltractament que se li infligia a les persones de color, solament per tenir, precisament, un color de pell diferent. Provoca encara esgarrifances veure les imatges, sentir les paraules, i a través de tot això tornar a viure una situació social tan absurda i deplorable, encara que avui dia semblin molt llunyans aquells temps, però sent conscients que hi han molts llocs del planeta on aquestes situacions es continuant produint.

“No és només una pel·lícula sobre el racisme, sinó sobre tot és un cant a la rebel·dia, al valor, al coratge, a la justícia , a la creença en els drets humans, és, en poques paraules, un crit d’esperança que arriba a ser escoltat i fins i tot compartit “.