Per fi tornem al TEATRE; ja en teníem unes ganes boges desprès de tanta acumulació de musica i de tants concerts, encara que hem gaudit força i especialment en la cloenda d’aquesta sèrie, amb le veu de Juan Diego Flórez. Ara ens refarem ràpidament de tanta sequera “teatríl” i es que en el període que va del 4 al 18 de desembre tenim ara mateix (i de moment), 7 funcions programades.
Ahir diumenge 4 de desembre de 2011, varem començar aquesta sèrie “teatrera” amb molt bon peu i es que varem tenir la sort de veure l’ultima de les quatre representacions de l’obra de William Shakespeare (1564 – 1616), LA TEMPESTAT (****), amb la molt reconeguda companyia russa Txékhov Festival Internacional de Teatre de Moscou, sota la direcció de Declan Donnellan, que esta considerat com un mestre del minimalisme escènic.
L’obra de Teatre representada en llengua russa, amb sobretítols en català, i que segurament frena a molta gent al aproximar-se a conèixer el molt bon Teatre que es fa arreu del mon…. i que si comparem aquest fre amb el mon del cinema (encara que també existeix), no es tan pronunciat quant es tracta de veure’l en versió original. Es curiós com la gent que s’anomena progressista, reivindica el cinema en versió original quasi be com a única opció possible i fuig en desbandada quant es tracta de Teatre en un altre llengua que no es la seva.
Aquesta producció intensament física barreja música, dansa i projeccions de vídeo per donar vida a aquesta illa i posar en relleu la part de “la il•lusió” que conté l’obra de Shakespeare. Fent referències directes a la ideologia comunista del segle xx i a l’auge de consumisme de la Rússia actual, l’espectacle teixeix hàbilment un discurs polític i modern a partir del text clàssic. Donnellan manipula les emocions del públic talment l’envellit Pròsper quan s’alça per damunt de l’escena i transforma l’acció a favor seu.
“El muntatge, fascinantment representat en rus, és fluid i porta l’espectador a través de l’acció amb la força de la marea. Una astuta i absorbent visió de la crueltat i la compassió.” (The Times)
L’aigua juga un paper important en una sòbria però molt efectista i espectacular escenografia de Nick Ormerod. Tan sols amb una tarima de fusta i un fons de paret blanca amb tres portes, aconsegueixen transmetre d’una forma original les variades escenes, com las del naufragi amb turmenta inclosa, el mar projectat sobre la paret, aigua escopida a traves de les portes… mariners desesperats intentant que el vaixell no s’enfonsi. Escenes força còmiques on els esperits “invisibles” fan la vida impossible tirant galledes d’aigua a un personatge grotesc i força amanerat, que esdevé un “consumidor pijo de marques” per excel•lència.
L’objectiu però de Donnellan és en realitat, que el espectador quedi literalment atrapat per l’interpretació dels actors (molts d’ells fa 12 anys que treballant amb ell)… talment com si es tractes d’un guinyol … a vegades s’oblidi de mirar els sobretitols per entendre la narració, sense treure pas importància a un bon text, encara que ja faci 400 anys que esta escrit.
Segons el mateix Donnellan, un del moments més bells de l’obra, és quan “Prosper” captura al seu enemic i vol venjar-se, i li demana a l’esperit “Ariel” que ha de fer…. i Ariel li respon : si jo fos humà el perdonaria. El més important de la l’obra que va escriure Shakespeare, es com descriu la dificultat del ésser humà en fer-se vell i acceptar-ho…. i es que ningú vol morir i perdre tot el que estima.
També es d’agrair la musica que contínuament sona a dalt del escenari, tocada en directe per els propis actors en múltiples ocasions. Es un espectacle ple de poesia visual, bon gust en tot, una interpretació fora del normal que sense entendre l’idioma transmet amb mirades, expressions de les cares i gestos tot el que no s’entén de paraula. Un espectacle on a banda de riure, t’adones de que te un text realment dur, on es viuen de ben aprop les traïdories, venjances, l’amor, la rencunia, i el perdor…. quasi be totes les passions humanes descrites en tan sols dues hores de durada.
Al final un regust amarg et deixa el personatge d’Ariel que recerca obsessivament la seva llibertat… i quant ho aconsegueix no sap que fer amb ella i se sent absolutament perdut.
Shakespeare va escriure l’obra, però la mirada de Donnelan, es la d’un “Prosper” que seu en una cadira i observa serè com el món que ell creu que controla, comença a desaparèixer en un cruel miratge…. i a mes a mes Donnelan li ha sabut afegir al muntatge vídeo, dansa, musica i fins i tot part de la seva vida.
Espectacle totalment recomanable.
———————————————————————————————————
– Teatre Lliure de Montjuïc – Preu per persona 27 € ( preu pagat 15 € – abonament)
———————————————————————————————————
Estic d’acord. A voltes, ens espanta no entendre el que es diu a dalt de l’escenari. El teatre, ara per ara, és paraula i acte, text i gest, però si amb ocasions com aquestes, els actors , són bons, és a dir, són actors, no cal entendre el text al 100% o ni això. La comparació amb el cinema i els subtítols és bona. Encara que personalment, no m’agrada anar llegint, em perdo massa coses, prefereixo captar el gest que la paraula. Però com sóc “tafanera d’idees” de mena, m’empipa molt no entendre la paraula: heus aquí el dilema! Solució: veure la pel.li o l’obra dos cops= massa car!
En aquesta ocasió no teníem gaire temps per dubtar perquè malauradament només han fet quatre representacions, però si t’he de dir la meva experiència ha estat absolutament positiva, el treball actoral es brutal i la posada en escena la he trobat senzillament genial. Tot i que en rus, girant el cap a dreta o esquerra per llegir el sobretitulat, las dos hores de representació em van passar com una bufada.
Salutacions.
Parlant d’espectadors i idiomes. A Girona, el polonès(llegint 3 hores sobretítols), s’ha convertit en la segona llengua oficial dels teatreros.???????????????????.
Ara fa una estona que ens hem aixecat del llit i suposo que no estic massa “clar” per entendre la teva pregunta. Marxem a Girona ara mateix a dinar al Restaurant Massana per tal de celebrar per avançat “santa” IMMA… i desprès a les 6 de la tarda al Teatre Municipal de Girona per tal de veure Henry V….. el veurem abans que tu… elis elis….
A veure si ens veiem passejant per el casc antic… i em dones mes pistes sobre el idioma polac.
No, de pista cap. L’interrogant ve a compte de que m’ESTRANYA molt aquesta afició teatral al polonès, el rus, etc,etc.
No crec ens veiem. Ara mateix he tornar ja casa i fins a les 6 no sortirem. AVUI “toca” cinema (JEAN EYRE) -ahir vaig veure MOLLY SWEENEY de Brian Friel(Dansa d’agost), que va agradar-me molt, que de moment no tenen bolo anunciat per BCN, i és una llàstima, demà Ï amb en Blai Mateu, dissabte CANIGÓ amb en Lluís Soler i ja haurem acabat la XXna. Temporada Alta. Visca la XXI.na, que esperem segueix al mateix nivell, tot i els temps que ens toquen viure. Bona estada a Girona.
La nostra primera experiència a Temporada Alta, avui ha resultat un absolut fracas…. millor dit una ESTAFA per part del responsables del Teatre Municipal de Girona. “HENRY V” tan de temps esperat i amb les entrades comprades des de fa mesos, no la hem pogut veure, ja que els sobretitols des de la fila 2 era impossible veure’ls i els sobretitols de dins l’escenari no es veien ni un borrall per la falta d’intensitat lumínica.
En aquestes condicions, ja que l’interpretació era en angles… no enteníem gairebé res i a mes contant que era una actuació que bàsicament es te text… als 10 minuts ja hauríem d’haver marxat de la sala. Per respecte als artistes que no tenien cap culpa d’aquesta increïble falta de condicions, hem esperat a sortir a la mitja part.
Ens hem sentit estafats e indignats. No crec que tornem a Girona a veure teatre…
Hem assistit moltes vegades a veure teatre internacional representat en altres idiomes, però mai ens havíem trobat que la traducció simultània fos impossible de seguir.
Això si… hem dinat de conya i Girona es preciosa.
Una abraçada