– Concert de l’OBC (3/12) – L’ENCÍS DELS BALLETS RUSSOS (***)

Sembla fet a posta, però no es així. Diumenge 27 de novembre del 2011, amb el interval de tan sols una dormida rapida, passem del Liceu i de veure una de les companyes russes de ballet millors del mon, a un concert matinal al Auditori dedicat als ballets russos. Pura coincidència.

El concert amb el subtítol de “L’ENCÍS DELS BALLETS RUSSOS”, es el nostre tercer concert de la temporada de l’OBC (en realitat el interval des de l’últim concert ha estat llarg perquè varem bescanviar un concert per el nostre viatge a Andalusia). Aquesta vegada el director es en FRANÇOIS XAVIER-ROTH que m’ha agradat força com ha portat l’orquestra i a mes a mes amb una distribució que no es gaire normal, posant en la capçalera als violoncels i a esquerra i dreta els violins i violes. Com acostumem a dir en els nostres apunts, el so de l’OBC ens agrada cada dia una mica mes.

En un mateix concert de quatre grans obres que la famosa companyia dels Ballets Russos de Diaghilev va portar a l’escena entre 1909 i 1929. Una companyia que va contribuir enormement a difondre la creació contemporània, tal i com es pot apreciar també, en l’exposició que CaixaForum dedica a aquesta companyia.

El programa va estar el següent :

1 – Aleksander Borodín (Sant Petersburg 1833 – 1887) El príncep Ígor. Danses polovtsianes. (****)

Les Danses Polovtsianes a vegades anomenades Danses Cumanes és el fragment més conegut de l’òpera El Príncep Igor de Aleksander Borodín. Sovint s’interpreta com una peça independent en concerts i és una de les obres més populars del repertori clàssic.

La interpretació de l’OBC ens va agradar molt i segurament va ser el millor de tot el concert.

————————

2 – Robert Schumann (Zwickau, Alemanya 1810 – Bonn 1856) Carnaval, op.9 (**) instrumentació a càrrec de diferents compositors russos (1era audició al Auditori)

Fou un compositor i un excel·lent pianista romàntic alemany. Es casà, amb l’oposició de tothom, amb Clara Wieck, filla del seu mestre Friedrich Wieck. Les seves composicions s’inspiraren en l’exaltació i la malenconia (amors, intents de suïcidi, bogeria), apassionament, deliris, somnis…

Aquest concert, Carnaval, op.9, concebut originalment per a piano i transcrit per a orquestra per diversos compositors, entre els quals figuren Glazunov, Rimski-Kórsakov i Ravel. Es una mena de collage d’una vintena de danses de compositors russos, de petita durada. Sota el meu punt de vista no te una unitat harmònica i no em va captivar, encara que alguna d’elles individualment es pot dir que si em van interesar.

————————

3 – Igor Stravinsky (Oranienbaum, Rússia 1882 – Nova York 1971) Chant du Rossignol (***) (1era audició al Auditori)

Stravinsky va compondre una gran quantitat d’obres clàssiques, però és conegut mundialment sobretot per tres obres d’un dels seus períodes inicials – l’anomenat període rus – : L’ocell de foc (1910), Petruixka (1911) i La consagració de la primavera (1913).

Per a molts, aquests ballets clàssics, atrevits i innovadors, pràcticament van reinventar el gènere. Stravinski també va escriure per a diversos tipus de conjunts en un ampli espectre de formes clàssiques, des d’òpera i simfonia a petites peces per a piano i obres per a grups de jazz.

Essencialment un rus cosmopolita, Stravinski va ser un dels compositors i artistes més influents de la música del segle XX, tant en Occident com en la seva terra natal. Va ser considerat per la revista Time com una de les personalitats més influents del segle XX.

De to més avantguardista, Le chant du rossignol d’Stravinsky, és un poema simfònic de reminiscències orientals i ritmes desfermats. Particularment no el considero un dels meus compositors preferits, però aquest concert “Chant du Rossignol” que no havia escoltat mai, em va agradar força mes que del costum.

———————-

4 – Maurice Ravel (Ciboure, França 1875 – París 1937) La Valse (****)

La seva obra, amb un estil neoclàssic audaç, és el fruit d’una herència complexa i de recerques musicals que van revolucionar la música per piano i per l’orquestra. Reconegut com un mestre de l’orquestració i un artesà meticulós, conreà la perfecció formal tot restant profundament humà.

Autor del cèlebre Bolero, és actualment un dels músics més interpretats arreu del món

La Valse (****) és un poema coreogràfic per a orquestra de Maurice Ravel compost entre 1919 i 1920, dedicat a la seva amiga Misia Sert.

El músic va compondre, segons la seva pròpia definició, “un remolí fantàstic i fatal”, sumptuosa evocació de la grandesa, de la decadència i de la destrucció de la civilització occidental.

Composta amb apassionament, l’obra va ser estrenada, en primera audició, davant de Diaghilev, interpretada per Ravel l’abril de 1920, en una versió transcrita per a piano. Això va ser el principi d’una desavinença definitiva entre els dos, Diaghilev es va negar a representar La Valse amb els Ballets Russos: “Ravel és un gran compositor, però això no és un ballet, és la pintura d’un ballet”. Anecdòtic va ser el fet que Ígor Stravinski, present aquest dia, reaccionés, davant aquesta negativa, amb un silenci calculat. Ravel no li va perdonar mai, i les relacions entre els dos amics es van limitar, des de llavors, a ser estrictament professionals.